Los entresijos de la futura ley electoral catalana

 Por José García Cano, responsable del Área de Participación de la CONFAVC

¿Cómo es posible que  después de 30 años Cataluña no tenga  una ley electoral propia? Ésta sería una pregunta lógica que muchos ciudadanos podrían hacerse después de que algunos partidos anunciasen que están dispuestos a tirar adelante esta ley,  aunque no tanto a ponerse de acuerdo.

 Esta pugna se ha plasmado en muchos titulares aparecidos en los medios de comunicación: “Cataluña es el único país sin ley electoral”,  titula la entrevista que hace El Periódico de Catalunya a Antoni Comin. “Qui pot témer una nova llei electoral catalana?”,  se pregunta Josep M. Balcells a El Punt. “Ausàs resucita la ley electoral catalana”,  recoge la agencia EFE. “Montilla pedirá al PSC impulsar la ley electoral catalana en esta legislatura” y  “ERC Y ICV-EUiA rechazan importar el sistema electoral alemán, como defienden CiU y el PSC”, titula la agencia Europa Press. “Ley electoral catalana, la eterna promesa incumplida del tripartito”,  y “¿La última Maragallada?”, sentencian los titulares del ABC. “El territori clama perquè la nova llei electoral li doni més protagonisme”, titula  el rotativo comarcal Regio7.

Puede ser coincidencia, pero es justamente cuando aparecen los escándalos de corrupción en Catalunya, con el “Caso Pretoria” y el del “Palau de la Música”, cuando se retoman  iniciativas políticas que podrían plasmarse en acuerdos en el tiempo récord de tres meses. Esta vez parece que va en serio, y así lo demuestran los esfuerzos de Ciutadans pel Canvi (CpC) para sacar adelante la Iniciativa Legislativa Popular, que ha recogido casi 100.000 firmas. Sin embargo, cabría preguntarse: ¿a qué viene tanta prisa? 

La respuesta podría estar relacionada con un posible cambio de color en la Generalitat para las próximas elecciones. 

Argentona m'esborrona; la Zona Franca em va patir

Per German Rafales, director del projecte de sensibilització “Implica’t amb els residus” i tècnic de medi ambient de la CONFAVC

A molts polítics i càrrecs directius de la gestió dels residus a Catalunya se’ls hauria de posar els pèls de punta quan es pot comprovar com un municipi, Argentona, aplica un sistema eficient, just fiscalment i sostenible.  Aquesta iniciativa evidencia que, més enllà de les dificultats associades a qualsevol canvi,  la instauració de sistemes de pagament segons la generació de residus són viables,  i fins i tot en un tipus de recollida que no és el porta a porta.

Crec que hem de partir de la idea que els residus no poden pagar-se amb una tarifa plana, malgrat la gran contradicció entre els discursos que parlen de ciutats modernes, quan el pagament d’aquesta tarifa en molts casos està basada en una fiscalitat indirecta. Per exemple, en quants municipis el tractament dels residus domèstics es paguen a partir del consum de l’aigua, o recollides i gestió a través d’ impostos "calaix desastre" com l’Impost de Béns Immobles IBI?

Per exemple, a l’àrea metropolitana, on més residus domèstics es generen pel seu pes poblacional, està gestionada per una entitat supramunicipal, l’Entitat del Medi Ambient, que esmorteix la penalització als municipis que ho fan pitjor i que segueixen actuant com des de principis dels anys 90, sense aprofundir en els criteris d'educació i sensibilització per modificar la percepció de la neteja viària i consolidar la de  residu-recurs. 

Noves tecnologies per la societat de la informació i per millorar ciutats modernes: aquest és el missatge que divulguen sistemàticament els alcaldes i regidors dels governs municipals. Però en molts casos el contenidor de les ciutats segueix essent un vell cubell amb rodes o un iglú desgastat de més de 10 anys i posat al carrer de manera precària i moltes vegades aleatòria. Encara avui en dia municipis de més de 50.000 habitants tenen una elevada ratio de contenidors de rebuig aïllats, o al costat d’un escarransit contenidor de brossa orgànica.

Contra la violencia de género, desde los barrios

Por Raquel de la Vega Patín, Secretària tècnica de la Fundació CONFAVC i coordinadora del Programa de Mediadoras Sociales contra la Violencia de Género de la CONFAVC.

Muchas personas piensan que en pleno siglo XXI no es necesario hablar de la violencia de género: esta violencia que constantemente ejercen algunos hombres, algunos estados, sobre las vidas y los cuerpos de las mujeres. La sociedad patriarcal ha catalogado históricamente a las mujeres en un rango inferior en la escala de la humanidad. Seres inferiores, a quienes se les negaba la opción de decidir sobre sus vidas. Y esta realidad no es pretérita en el mundo. En España tampoco tenemos que viajar mucho en el pasado para darnos cuenta de cuánto estaban sometidas al poder masculino: durante al franquismo las mujeres no podían abrir una cuenta corriente, adquirir una vivienda, sin el consentimiento explícito de su padre o marido.

A pesar de todos estos impedimentos, atentados contra la libertad femenina, las mujeres siempre han encontrado un modo de expresarse, de continuar su lucha: desde las sufragistas del siglo XIX hasta hoy en día.

Desde el movimiento de bases, las mujeres también han tenido un papel decisivo: son las que han otorgado calidad y calidez a los barrios, las que reclamaban mejoras desde una visión integral: querían barrios con calidad, acogedores, con colegios, con espacios de ocio, centros cívicos, donde llegaran los transportes públicos. Es decir, barrios para vivir. Y de esta manera muchas dirigentes vecinales llevaron su lucha, junto con los hombres, para que los barrios fueran reflejos de sus deseos. A pesar que las mujeres en un principio no eran visibles en las juntas de las asociaciones vecinales, estaban en la consecución de los objetivos.

“Amb la quarta reforma de la Llei d’Estrangeria el Govern ha volgut donar senyals que Espanya ha perdut la memòria i ara tanca les portes”

Hugo Colacho, president de la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV).
 
Per Neus Ràfols, tècnica de Comunicació de la CONFAVC.


El 23 de setembre “La marxa per la igualtat” va partir de Sabadell i Terrassa per denunciar la retallada de drets humans que suposa la quarta reforma de la Llei d’Estrangeria.  Els 60 marxants van arribar un mes després a Madrid, quan al Congrés de Diputats s’estava discutint i aprovant el nou text. Una de les entitats impulsores d’aquest acte de protesta va ser la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV). Nosaltres hem parlat amb el seu president, Hugo Colacho.

Quins punts foscos té aquesta darrera reforma de la Llei d’Estrangeria?

Com a concepte general, ja és negativa perquè segueix tractant a les persones immigrants com a força de treball i no com a éssers humans. Dins d’aquest marc ideològic, un dels primers punts negatius és que s’amplia de 40 a 60 dies la permanència d’una persona indocumentada als Centres d’Internament per a Estrangers (CIE). En ple segle XXI el fet de tenir un sol dia una persona presa per una falta administrativa representa un gran atropellament als drets humans. És vergonyós.
A més, la llei criminalitza especialment la solidaritat. Es multa amb un import de 500 a 10.000 euros, a la persona que permeti empadronar a casa seva un treballador immigrant en situació irregular.
Un altre fet molt negatiu és que no es modifiquen els 180 dies cotitzats que una persona immigrant necessita per renovar el permís de treball. Davant de la gran escassetat de treball, molts treballadors estrangers estan perdent la seva situació regular, inclús després d’haver vingut amb una oferta de treball d’origen, perquè després de sis mesos no han aconseguit cap possibilitat laboral.
Els representants del PSOE, en les reunions que hem mantingut amb ells, van dir-nos que aquest article podria modificar-se quan la llei retorni al Senat, encara que ho dubto molt per la majoria política de dretes d’aquesta cambra.
Entorn a l’accés a l’habitatge de protecció oficial, s’endureixen les condicions i s’exigeix tenir residència permanent,  un retrocés de drets ja que segons l’anterior llei una persona forana es podia presentar als concursos d’habitatge públic si portava dos anys empadronat a un municipi.
Pel reagrupament dels pares s’exigeix actualment que aquests siguin majors de 65 anys i que la persona sol·licitant tingui la targeta de residència permanent, sumat a una sèrie de traves administratives que fan quasi impossible aquest reagrupament, com el fet d’haver de demostrar nivells d’ingressos i d’habitabilitat que si els haguessin de demostrar els espanyols  farien impossible el reagrupament.
 A més, aquesta reforma segueix perpetuant la desigualtat de tracte entre sud-americans, marroquins i pakistanesos per accedir a la nacionalitat. Als primers se’ls exigeix una residència legal de dos anys, mentre que als altres col·lectius se’ls demana 10 anys.

(Llegir l'entrevista sencera)

El Pla de Barris: intervenint sense la veu del veïnat

Per Joan Martínez, president de la CONFAVC

Ara que el Pla de Barris del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat compleix cinc anys i arrenquen nous programes bessons com la Llei per la regularització i millora de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics cal fer una reflexió en veu alta de les llums i les ombres del primer. També de l’escassa veu que actualment tenim les entitats veïnals a l’hora de dissenyar les intervencions concretes quan es despleguen als territoris que se’ls concedeix les ajudes. 
Des dels seus inicis, el Pla de Barris s’ha centrat en les intervencions urbanístiques. Sens dubte un fet important, com l’aposta que es prioritzi atorgar les ajudes als territoris on la cohesió social ha estat malmesa. Però aquestes dues premisses no asseguren avançar en la millora de la qualitat de vida del veïnat ja que els principals objectius de les intervencions s’haurien de focalitzar en com les persones dels barris usen aquestes infraestructures i per a això és imprescindible l’acció social, que hauria d’esdevenir l’aposta central.  
A més, i d’aquí es perfila la principal ombra, el disseny d’aquestes intervencions són pensades pels equips tècnics dels ajuntaments. Per això, en general els plans que es despleguen són vistos com realitats llunyanes: com a propostes que venen dissenyades des de fora, amb un dirigisme totalment intencionat.  Aquest plantejament inicial fa que les intervencions no es veuen com una aposta de les organitzacions que estan treballant als territoris, i siguin mancats de protagonisme veïnal des del moment mateix d’idear les intervencions fins a la manera de desplegar-les.

Òbviament el nostre interès és que es pugui anar molts més enllà, incrementant la participació de les organitzacions veïnals en totes les etapes dels projectes: des del disseny fins l’execució d’aquests. Per tant, penso que hem d’avançar per potenciar el protagonisme de les associacions veïnals i del teixit associatiu. Sabem, com ningú, que generar un procés de participació és, en general, llarg i complex, i requereix guanyar-se la confiança dels veïns i de les veïnes. Però és imprescindible donar el pas.

 

L’habitatge:un dret exigible

Per Xavier Julve, tècnic d’economia social de la CONFAVC

Mentre s’acumulen les forces, i es pensa en la batalla que caldrà presentar algun dia (quan es pugui guanyar) per fer efectiu el dret a l’habitatge, hi ha accions que es poden fer en el marc actual. La llei pel Dret a l’Habitatge, el Pacte Nacional per l’Habitatge i l’entrada en vigor del Registre de demandants d’habitatge protegit, presenten algunes escletxes que els moviments socials poden furgar.

El moviment veïnal es proposa iniciar una campanya que, per una banda, exigeix als ajuntaments la constitució de Taules Locals de l’Habitatge. Es pretén que aquesta figura, contemplada al Pacte Nacional, sigui un òrgan operatiu i no només un lloc per escalfar cadires, és a dir, allunyat del model de la gran majoria de consells municipals, fundats amb una funció estètica i merament legitimadora d’inoperàncies municipals que fan perdre el temps i les ganes a la societat civil.

Per altra banda, la campanya preveu engegar inscripcions per municipis de persones amb necessitats d’habitatge, explotant així les possibilitats que obre el nou Registre. A més dels efectes dinamitzadors que pugui aconseguir una campanya així, les dades resultants poden tenir un gran poder com a argument a l’hora d’incidir en les polítiques públiques d’habitatge. I no només a escala de cada municipi mitjançant la seva Taula, sinó també a escala de país.

Que aporte más quien más tenga

Por Alfredo Vela, tesorero de la CONFAVC

Éste es un principio universal con el que está de acuerdo  todo el vecindario en materia de impuestos. Quien no lo está es porque algo esconde. Y justo éste principio una vez más no se cumple, con el agravante que es avalado por un Gobierno disfrazado con careta socialdemócrata y que se rinde a la presión de la derecha más rancia y de las capas más pudientes. El equipo de ZP ha optado por la subida del IVA en lugar de alzar los tipos impositivos sobre la renta personal. Es lo fácil, lo cómodo y lo que además demuestra una falta de voluntad política.

Y digo lo anterior porque la CONFAVC presentó miles de firmas al Congreso y al Gobierno, entonces en manos del PP, pidiendo una mejor aplicación de los tipos reducidos. Sólo nos escuchó y dio la razón la oposición, curiosamente hoy en el Gobierno. Entonces, desde el PP se nos dijo lo difícil y complejo que suponía esta demanda. Por ejemplo, pedíamos que para el consumo doméstico de la electricidad el tipo bajara del 16 al 4%, y del agua del 7 al 4%. Y qué fácil resulta ahora, de un plumazo, subirlo todo del 16 al 18%,  a partir de un impuesto que es todo menos progresivo, porque efectivamente la familia numerosa no consume más agua por capricho, sino por necesidad vital.

La propuesta es clara no puede haber una subida de impuestos: ya venimos soportando un año con una subida que no se corresponde con la realidad de la calle.(Llegir article sencer) 
Deixa la teva opinió!

Vine a dialogar temes de carrer!

Aquesta setmana estem d'estrenes a la CONFAVC:  una nova pàgina WEB, i amb aquesta, obrim un calaix de continguts 2.0...com aquest blog: Barris en xarxa.
Hem pensat que ens calia un espai per dialogar amb tothom entorn dels temes que ens preocupen, a nosaltres, el veïnat del carrer: l'alça generalitzada d'impostos per a tothom, la precarietat d'alguns serveis públics, l'estat d'alguns barris...
Volem llençar reflexions personals entorn de les polítiques públiques que estan gestionant les nostres vides, els nostres barris, la nostra memòria. I desitgem que tu també intervinguis en aquesta reflexió: veí i veïna, i blogger i cronista d'afilada ploma.
A més en aquest espai hi trobaràs altres bloggers que parlen dels barris (apartat Veus en els barris), i els blogs d'algunes entitats veïnals (Barris amb veus) i socials, a més d'un calaix,  que hem batejat com l'Hemeroteca veïnal amb les darreres notícies enton de conflictes apareguts al país.
Dialogarem de tu a tu perquè ens interessa especialment què  opines amb una única regla de joc: l'anhel d'intercanviar reflexions, opinions i secrets, entorn de problemes que estan trepitjant el carrer!
Neus Ràfols, Comunicació CONFAVC