Los entresijos de la futura ley electoral catalana

 Por José García Cano, responsable del Área de Participación de la CONFAVC

¿Cómo es posible que  después de 30 años Cataluña no tenga  una ley electoral propia? Ésta sería una pregunta lógica que muchos ciudadanos podrían hacerse después de que algunos partidos anunciasen que están dispuestos a tirar adelante esta ley,  aunque no tanto a ponerse de acuerdo.

 Esta pugna se ha plasmado en muchos titulares aparecidos en los medios de comunicación: “Cataluña es el único país sin ley electoral”,  titula la entrevista que hace El Periódico de Catalunya a Antoni Comin. “Qui pot témer una nova llei electoral catalana?”,  se pregunta Josep M. Balcells a El Punt. “Ausàs resucita la ley electoral catalana”,  recoge la agencia EFE. “Montilla pedirá al PSC impulsar la ley electoral catalana en esta legislatura” y  “ERC Y ICV-EUiA rechazan importar el sistema electoral alemán, como defienden CiU y el PSC”, titula la agencia Europa Press. “Ley electoral catalana, la eterna promesa incumplida del tripartito”,  y “¿La última Maragallada?”, sentencian los titulares del ABC. “El territori clama perquè la nova llei electoral li doni més protagonisme”, titula  el rotativo comarcal Regio7.

Puede ser coincidencia, pero es justamente cuando aparecen los escándalos de corrupción en Catalunya, con el “Caso Pretoria” y el del “Palau de la Música”, cuando se retoman  iniciativas políticas que podrían plasmarse en acuerdos en el tiempo récord de tres meses. Esta vez parece que va en serio, y así lo demuestran los esfuerzos de Ciutadans pel Canvi (CpC) para sacar adelante la Iniciativa Legislativa Popular, que ha recogido casi 100.000 firmas. Sin embargo, cabría preguntarse: ¿a qué viene tanta prisa? 

La respuesta podría estar relacionada con un posible cambio de color en la Generalitat para las próximas elecciones. 

Argentona m'esborrona; la Zona Franca em va patir

Per German Rafales, director del projecte de sensibilització “Implica’t amb els residus” i tècnic de medi ambient de la CONFAVC

A molts polítics i càrrecs directius de la gestió dels residus a Catalunya se’ls hauria de posar els pèls de punta quan es pot comprovar com un municipi, Argentona, aplica un sistema eficient, just fiscalment i sostenible.  Aquesta iniciativa evidencia que, més enllà de les dificultats associades a qualsevol canvi,  la instauració de sistemes de pagament segons la generació de residus són viables,  i fins i tot en un tipus de recollida que no és el porta a porta.

Crec que hem de partir de la idea que els residus no poden pagar-se amb una tarifa plana, malgrat la gran contradicció entre els discursos que parlen de ciutats modernes, quan el pagament d’aquesta tarifa en molts casos està basada en una fiscalitat indirecta. Per exemple, en quants municipis el tractament dels residus domèstics es paguen a partir del consum de l’aigua, o recollides i gestió a través d’ impostos "calaix desastre" com l’Impost de Béns Immobles IBI?

Per exemple, a l’àrea metropolitana, on més residus domèstics es generen pel seu pes poblacional, està gestionada per una entitat supramunicipal, l’Entitat del Medi Ambient, que esmorteix la penalització als municipis que ho fan pitjor i que segueixen actuant com des de principis dels anys 90, sense aprofundir en els criteris d'educació i sensibilització per modificar la percepció de la neteja viària i consolidar la de  residu-recurs. 

Noves tecnologies per la societat de la informació i per millorar ciutats modernes: aquest és el missatge que divulguen sistemàticament els alcaldes i regidors dels governs municipals. Però en molts casos el contenidor de les ciutats segueix essent un vell cubell amb rodes o un iglú desgastat de més de 10 anys i posat al carrer de manera precària i moltes vegades aleatòria. Encara avui en dia municipis de més de 50.000 habitants tenen una elevada ratio de contenidors de rebuig aïllats, o al costat d’un escarransit contenidor de brossa orgànica.