Qui decideix allò que mengem?

Article escrit per Esther Vivas i cedit per aquest blog. Vivas es membre de la Xarxa de Consum Solidari i del Centre d’Estudis dels Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra.

La creixent mercantilització de l'agricultura és una realitat innegable a dia d'avui. La privatització dels recursos naturals, les polítiques d'ajustament estructural, els processos de “descamperolinització” i industrialització dels models productius i els mecanismes de transformació i distribució d'aliments ens han conduït a l'actual situació de crisi alimentària.

En aquest context, qui decideix allò què en mengem? La resposta està clara: un grapat de multinacionals de la indústria agroalimentària, amb el beneplàcit de governs i institucions internacionals, acaben imposant els seus interessos privats per sobre de les necessitats col·lectives. Davant d'aquesta situació, la nostra seguretat alimentària està greument amenaçada.

La suposada “preocupació” per part de governs i institucions com el G8, G20, Organització Mundial del Comerç, etc., davant de l'augment del preu dels aliments bàsics i del seu impacte sobre les poblacions més desafavorides, que van mostrar durant  l'any 2008 a les cimeres internacionals, no ha fet sinó mostrar la seva profunda hipocresia. L'actual model agrícola i alimentari els reporta importants beneficis econòmics, sent utilitzat com instrument imperialista de control polític, econòmic i social respecte als països del Sud global.

Com assenyalava el moviment internacional de La Via Campesina, al final de l'última reunió de la FAO a Roma a mitjans de novembre: “L'absència dels caps d'estat dels països del G8 ha estat una de les causes principals del fracàs total d'aquesta cimera. No es van prendre mesures concretes per a erradicar la fam, detenir l'especulació sobre els aliments o frenar l'expansió dels agrocombustibles”. Així mateix, apostes com el Partenariat Global per a l'Agricultura i la Seguretat Alimentària i el Fons Fiduciari per a la Seguretat Alimentària del Banc Mundial, que conten amb el suport explícit del G8 i del G20, apunten en aquesta direcció, deixant la nostra alimentació, una vegada més, en mans del mercat.

De totes maneres, la reforma del Comitè de Seguretat Alimentària (CSA) de la FAO és, segons La Via Campesina, un pas endavant en la direcció “de democratitzar” les decisions entorn l'agricultura i l'alimentació: “almenys aquest espai respecta la regla bàsica de la democràcia, això és, el principi d'un “país, un vot” i atorga un nou espai a la societat civil”. Encara que està per veure la capacitat d'incidència real del CSA.

Els drets econòmics, socials i culturals: uns drets també justiciables

Per l'equip de l'Institut de Drets Humans de Catalunya

Freqüentment sentim a dir que els drets econòmics, socials i culturals no són autèntics drets humans, sinó aspiracions més o menys benintencionades sense caràcter vinculant. La raó és, diuen, que aquests són drets d’intervenció, que requereixen d’una acció específica dels governs; una acció sovint amb un cost econòmic elevat. Els drets civils i polítics serien, en canvi, drets d’abstenció (respectar la vida, no torturar, deixar que la gent s’associï o pensi lliurement...).

És cert: garantir el dret a l’educació per tothom o el dret a un habitatge digne és molt més car que no prohibir la tortura i garantir la llibertat de pensament. Ara bé, aquesta justificació és bastant discutible, perquè hi ha drets civils clàssics, com el dret a la justícia o al sufragi actiu i passiu que requereixen d’una administració pública costosa que els garanteixi de forma efectiva.

Per contra, hi ha drets socials bàsics, com ara fundar sindicats o ser-ne membre no tenen cap mena de cost econòmic per l’Estat. Com tampoc no el té el dret de vaga o, en general, els drets laborals. També diuen que només es pot recórrer als tribunals (la “prova de foc” de l’eficàcia d’un dret) amb els drets civils i polítics. Ni això és del tot cert, com demostra la jurisdicció laboral, ni necessari: la legislació podria permetre perfectament, si hi hagués voluntat política, recórrer als tribunals per evitar els desnonaments (tot garantint així el dret a l’habitatge).

Llars verdes, un repte comú

Per Julia Mérida Associació Barnamil

A pesar d'estar preocupats pels impactes dels nostres hàbits i consum, no sempre és fàcil tenir conductes coherents amb aquesta preocupació. Segur que més d'un cop ens sentim impotents davant la crisi ambiental i social del nostre planeta i ens preguntem com contribuir per canviar aquesta situació.

 Des del programa “Llars Verdes” impulsat per Barnamil a Catalunya des del 2008, i al moviment veïnal per la Fundació CONFAVC, ens varem plantejar treballar des del nostre àmbit més pròxim, les nostres llars, en un repte col·lectiu, on petits grups de 10 a 25 llars participants intercanviem experiències, reflexionem sobre els impactes ambientals i proposem bones pràctiques domèstiques per reduir-los per tal avançar cap a estils de vida més sostenibles, responsables i saludables, per nosaltres i el nostre entorn.

 Des de llavors 30 grups de Llars Verdes Aigua i Energia, i Consum Responsable, més de 400 llars, formats a partir d'associacions de Veïns i Veïnes, AMPAS, Cooperatives de consum ecològic, Centres Culturals... dels diferents barris de la ciutat de Barcelona i Rodalies, estan participant en un programa educatiu i participatiu de transformació social des de les nostres llars. Unir els esforços amb altres persones del meu barri, poble o ciutat compartint un repte comú, ens pot animar a donar el pas cap a un canvi d'hàbits responsables, ajudant-nos a superar la insignificança de la nostra acció individual.

 A més a més “Llars Verdes” és una opció de trobada entre persones amb inquietuds semblants que participen en una experiència positiva, on es poden crear vincles entre les llars participants, amb la possibilitat de continuar treballant la tasca engegada en aquest sentit o en qualsevol altre àmbit.