Després del 10 de juliol: i ara què?

Per Jesús Nieto i Carbonell, president de la Federació d’Associacions Veïnals de Mataró (FAVM)

Encara ressona el clam popular de la societat civil catalana del dia 10 de juliol passat per la retallada d’aquelles parts més sensibles del vigent Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional (TC). Un Estatut que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i posteriorment també aprovat, però amb retallades, per “Las Cortes Españolas” el maig del 2006. Finalment, el poble de Catalunya el  va referendar el 18 de juny de 2006.

Per poder explicar adequadament les raons de l’airada reacció política i social catalana per la sentència del TC, hem de remuntar-nos als orígens de la recent democràcia espanyola i la redacció de la Constitució de 1978.


La Constitució espanyola de 1978 va ser fruit d’un pacte entre les forces polítiques i socials hereves del franquisme (Aliança Popular i la Unión de Centro Democrático) i les forces democràtiques antifranquistes, fonamentalment d’esquerres (Partido Comunista de España - Partits Socialista Unificat de Catalunya i Partido Socialista Obrero Español) amb els nacionalistes catalans (Convergència Democràtica de Catalunya). 

Cal dir, però, que aquest pacte en aquells moments va estar molt mediatitzat per les pressions del que se’n va dir “els poders fàctics”( l’Exèrcit, la banca, el poder judicial, etc.) partidaris de no tocar massa coses  i que van condicionar molt negativament el resultat del mateix. 

A  l’ombra  del pacte constitucional es va redactar posteriorment l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament el 1979 i en el què es definia a Catalunya  com una nacionalitat que exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma dins l’Espanya que la Constitució definia com un estat autonòmic format per “ nacionalitats i regions”.


Ha estat aquesta voluntat i exigència d’autogovern de la societat catalana el què va obligar al Govern espanyol del president Suàrez  a fer retornar el president legal  de la Generalitat republicana a l’exili, Josep Tarradelles el 1980.


I  va tornar a ser la  voluntat i l’exigència de la societat civil catalana i de les seves forces polítiques -donades les limitacions de les competències polítiques, jurídiques  i econòmiques de l’Estatut del 1979 - de donar major profunditat i amplitud a l’autogovern i un  nou encaix  de Catalunya dins  d’una Espanya més plural i justa, la que obligà  al Parlament Català a la redacció de la proposta d’un nou contracte amb Espanya: el nou Estatut aprovat pel poble català el juny del 2006.

Toros i reforma laboral: dues arenes angoixants

Per Mery Barranco, responsable de Comunicació de la CONFAVC/ Il·lustració (Forges, a El País)

Els toros des de la barrera, no?
Doncs no, nosaltres preferim veure’ls des dels camins mentre pasturen per la “nostra estimada Espanya”, com tatarejava la recordada Cecilia a les seves cançons de crítica i conscienciació.

Meu volguda Espanya /Aquesta Espanya viva /Aquesta Espanya morta/
De la teva santa migdiada/Ara et desperten/Versos de poetes/ on són els teus ulls?/  on són les teves mans? on el teu cap?

Això és el què han fet alguns parlamentaris: veure els toros des de la barrera, tenint la seguretat que la tragèdia que es desenvolupa a la plaça, el maltractament i la lluita angoixant per la supervivència, no els afecta.

Observen l’espectacle des de la tribuna, confessant-se entre ells, amb un copet a l’esquena, que la feina ha estat bé. En tot cas, si no hi ha hagut lluïment i festa és per culpa del toro que no ha entès la millor manera d’envestir  al capot. Per què la del toro és la  lluita per sobreviure contra tots els elements torturadors que li van minant la seva força.

La Iniciativa Popular Legislativa ILP que aquest mes ha deixat Catalunya lliure de l’activitat taurina ha aixecat molta polseguera política, en contrast de l’aprovació, al Congrés dels Diputats, de la reforma laboral. Un fet paradoxal si ens parem a reflexionar que mentre la primera llei veta el tracte degradant sobre un animaló, la reforma laboral pretén regular el tracte dels treballadors i treballadores en el món laboral.

Segons el Govern central, aquesta reforma  té  l’objectiu d’aconseguir fer baixar la preocupant taxa d’atur a base de guanyar contractes de treball indefinit, però: a costa de què? D’abaratir l’acomiadament d’una manera radical, i de flexibilitzar encara més la jornada de treball, de manera que els treballadors i les treballadores, cada vegades més, haurem de viure al ritme vital de les empreses on passem més de vuit hores.

Aquestes modificacions no suposen també tirar-nos a una arena angoixant, com la de les places de toro?

Potser ara hauríem de començar a pensar d’impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per salvar-nos de les grapes d’alguns tirans,  que amb el beneplàcit de la classe política, ens està condemnant a morir a les fràgils arenes del treball.

Parlem de la privatització dels serveis funeraris

Per Maite Martínez, directora de Sinera

Les notícies aparegudes a la premsa sobre la privatització dels serveis funeraris de Barcelona ens dóna l’oportunitat de parlar obertament de l’activitat econòmica que genera la mort de les persones. I l’ hem de aprofitar perquè en general és un tema encara molt tabú malgrat que sabem que finalment  l’haurem d’encarar.

Actualment el cost d’un enterrament és una despesa important i no totes les famílies estan en bones condicions per afrontar-la. A aquets fet  s'ha d'afegir que en el moment que cal prendre la decisió no hi ha gaire temps per la reflexió ja que els familiars es troben davant d’una situació molt emotiva.

Segons un estudi recentment publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, arrant de l’adaptació de la llei Òmnibus de Lliure accés a les activitats de serveis, l’oferta de serveis funeraris a tot Espanya es realitza per petites i mitjanes empreses i no es freqüent que en un mateix municipi n’operin més de dues.

A Catalunya la situació de concentració empresarial és la més alta de l’Estat.  Respecte a la titularitat d’aquestes empreses, la presència del sector públic en aquesta activitat s'ha mantingut i ampliat. Els ajuntaments participen en el mercat funerari a través de societats mercantils de gestió que són de titularitat integrament municipal o societats mixtes. Paral·lelament,  la majoria dels tanatoris són de titularitat privada i la major part d’aquests estan gestionats a través de concessions.

Aquest mateix informe recull que es tracta d’una demanda forçosa i de primera necessitat. I és en aquest punt on hauríem d’incidir: no estem parlant de qualsevol servei, sinó d’un servei que cal que sigui digne, respectuós amb les creences particulars i assequible des del punt de vista econòmic.