Les escoles en barracons només volen ser com les altres

Per Francesc Morales, membre de la Comissió de Barracons i Mapa Escolar i de la  Junta de FaPaC de Barcelona. Fotografia AV l'Òstia

Barracó per alguns nens i nenes de l’escola pública és una paraula amb què han de conviure dia a dia. Barracons per fer classe, per jugar, per dinar i per tornar a fer classe i per fer, si és possible, activitats extraescolars.

Els pares i mares dels nens i nenes, infants escolaritzats en barracons a Barcelona estan tips de sentir excuses de totes les administracions. Tips de veure com totes les administracions implicades en la construcció de les escoles dels seus fills són insensibles a les seves necessitats

.
El què comença com una escola provisional, en molt casos, acaba sent un problema. Aquests centres  provisionals aviat esdevenen massificats  i els espais comuns es queden petits o desapareixen per posar més barracons -menjador, aula de psicomotricitat, pati, biblioteca.... Cal afegir en ocasions goteres, patis inundats, exposició a vandalisme, activitats que no es poden realitzar per manca d’espai, sorolls i molèsties d’obres que es fan als voltants, i un llarg etcètera. 

Vuit escoles dels districtes de Ciutat Vella, Gràcia, Eixample, Sant Andreu i Sant Martí de Barcelona pateixen tots aquests inconvenients. Més de mil nens i nenes de Barcelona estan escolaritzats en barracons. Alguna d’aquestes escoles ha iniciat l’educació primària sense veure encara la seva escola construïda. Les altres veuen amb angoixa com, amb les notícies que arriben des del Govern de la Generalitat, s’anuncien problemes per veure les construccions aviat.

Fre a les retalladesRecentment, el Departament d'Ensenyament ha anunciat, dins la campanya de retallades del Govern, que la inversió en obres de construcció d'escoles i instituts baixa un 31% el 2011, i amb això deixa clar que els barracons no són una prioritat. La consellera Rigau va avisar que durant aquest curs es mantindran els barracons degut a la crisi econòmica, però la seva conselleria gastarà 4,3 milions d'euros en el desmantellament, emmagatzematge i, en alguns pocs casos, reparació de barracons. Encara no ha aclarit als afectats quin són els seus plans de futur envers aquest problema.

Els pares i mares d’aquestes escoles s’han unit en una plataforma sota el lema "Ensenyament públic en barracots, tres anys i prou", amb l’objectiu de denunciar l’incompliment dels acords i dels protocols signats per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona pel que fa a la construcció, rehabilitació i millora de centres educatius.

Recentment, en un acte lúdic al Parc de la Ciutadella, les vuit escoles que es troben en aquestes condicions van exigir a ambdues administracions un calendari que concreti quan es construiran els centres educatius previstos al protocol signat el 24 de gener de 2008 per la Generalitat i el Consorci d’Educació, pel qual acordaven destinar per al període 2008-2011 un total de 411 milions d’euros per fer possibles les obres previstes en el Pla d’equipaments educatius públics de Barcelona.

Més compromisos

La xarxa de barracons demana a l’administració compromisos perquè s’asseguri com a premissa la qualitat educativa en totes les fases del procés en condicions d’igualtat amb la resta de centres educatius consolidats. Sol·liciten que es fixi un termini màxim de 3 anys per a la construcció i posada en servei de l’edifici definitiu, i que per tant, es limiti d’inici el temps màxim d’estada dels alumnes en barracons i que coincideixi només amb l’etapa d’educació infantil (3-6 anys) en el cas d’escoles de nova creació. També, que es planifiquin d’inici el conjunt de les instal·lacions provisionals amb les màximes ampliacions necessàries que garanteixin uns espais comuns adequats i les mínimes molèsties per les obres.

Sembla que pels nostres governants l’escola pública no és una prioritat. Mentrestant, els docents, els nens i nenes, les famílies de les escoles que pateixen les condicions de les escoles en barracons no es cansaran de demanar el que és seu, perquè en definitiva NOMÉS volen ser com les altres.

Ésta no fue nuestra Perona

Per Carmen Gómez, presidenta y coordinadora de la Asociación de Ayuda a la Mujer La Pizarra de Raimunda

En el año 2001 trabajé junto con otras mujeres del Consell de Dones del Distrito de Sant Martí y con Isabel Segura, en un libro titulado Dones de Sant Martí. Mi participación constó entre otros artículos, del llamado Las Dos Partes de La Perona. Esta fue mi primera aportación para dignificar el barrio en el que nací y viví hasta que tuve 12 años. A partir de ese momento no he desaprovechado ninguna ocasión para divulgar su historia y enaltecer su memoria.

Hace unos meses, Antonio Herrera -quien estaba escribiendo un libro sobre los barrios de Sant Martín- conociendo este dato y mi trabajo como presidenta de la Asociación de Ayuda a la Mujer La Pizarra de Raimunda, me propuso un proyecto para desvincular a La Perona junto con sus habitantes de la catastrófica y demoledora imagen que nos precede e involucra a todos por igual en un saco de marginación y delincuencia.

La propuesta me ilusionó y me puse en contacto con familiares, amigos y vecinos del barrio y empezamos a trabajar. El 5 de mayo presentamos el proyecto en el Centro Cívico de Sant Martí, donde está ubicada La Pizarra de Raimunda  con un gran éxito de público, antiguos vecinos  y personalidades del consistorio.

El encuentro estuvo entrañable y sorprendió por su gran emotividad. Fue como recuperar un trocito de la vida de todos aquellos que nos encontrábamos allí. La solidaridad y los recuerdos llenaron la sala, el cariño y el respeto nos unió a pesar de que muchos no nos conocíamos.

La Perona que se recuerda y la que está en muchos libros y documentales no fue nuestra Perona. Ella y sus gentes estamos repudiados. Ignorados por la historia como si nunca hubiésemos existido. Fueron muchos los que construyeron allí sus familias con honestidad, coraje y aplomo y muchos los niños que corrimos y crecimos por aquellas calles de barracas encaladas.  

La Perona y nosotros merecemos el reconocimiento público que evoca nuestra existencia. Esta es la finalidad  de este  libro: ennoblecer al barrio silenciado y hacer visibles a las personas que vivimos en él.  Una obra basada en testimonios que pretende dar  voz a los que permanecimos callados mientras nos estigmatizaban por el hecho de ser barraquistas y con más énfasis, si cabe, de la Perona.

Ahora vivo delante de mi barrio inexistente. Las vías del tren son la única referencia que me guía para recorrer los pasos que anduve en mi infancia. Cuando la estación del AVE engulla bajo su grandilocuencia estos terrenos acabará  de enterrar tras de si las vidas, ilusiones y desventuras de varias generaciones.       

Gracias a Internet y por medio del blog de La Pizarra de Raimunda ,  he creado una red de Peronistas repartidos por todo nuestro territorio nacional,  pero no sólo eso, tengo contacto con un vecino desde Holanda y otra vecina que ahora vive en Brasil. La gente está entusiasmada y feliz de que este proyecto se lleve a cabo.  

En La Perona las carencias eran innumerables pero la integridad abastecía a muchos de sus inquilinos. No es justo que la historia malogre injustamente el sentir y las raíces de los que dejamos en la Ronda de Sant Martín parte de nuestra vida.

Actualmente he decidido proseguir en solitario este proyecto, asumiendo la gestión y la coordinación con el beneplácito de los testimonios con los cuales estoy en contacto.

Por otro lado La Pizarra de Raimunda seguirá apoyando la  recuperación histórica del emblemático barrio y sus gentes.   

 

Nosaltres no som els culpables

Per Antoni Gallego, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Durant molts anys i amb grans esforços, entre tots i totes hem construït una sanitat pública de qualitat com a pilar fonamental de la nostra societat del benestar. Aquesta consecució l’hem assolit superant diverses crisis financeres que han repercutit de ple en les nostres vides quotidianes.

Fins ara, els missatges dels diferents governs sempre ha estat el mateix: cal estrènyer-se el cinturó. Ara bé, a la pràctica només en patíem les conseqüències els i les de sempre i mai els que havien provocat la crisi per culpa de la seva mala gestió.

Avui l'escenari es repeteix, però aquesta vegada les administracions han anat més lluny, exigint restriccions en els serveis públics amb l’objectiu de reduir el dèficit econòmic.

Aquesta enginyeria financera ha situat, injustament, la sanitat en el centre de la diana, com a una de les causes principals del deute públic. De nou, es comet l’error de considerar el sistema de salut com una unitat de despesa i, per tant, culpar el personal sanitari i els pacients d’aquest dispendi.

Mai més lluny de la realitat. La sanitat és un sector que genera riquesa i múltiples llocs de treball, la majoria de pacients fan un ús responsable del sistema i els metges busquen com curar el malalt al més aviat possible, amb el menor patiment i amb el mínim cost.

Sí que és cert que l’edificació d'aquesta sanitat ha generat bosses d'ineficiència i malbaratament de recursos, sobretot per la hipertròfia burocràtica que arrossega el sistema i per la mala gestió dels seus responsables, però no sembla que la tisorada amenaci aquestes àrees.

Resulta curiós comprovar com, a Catalunya, el mateix Govern que als anys 90 presumia d’haver construït un hospital cada 30 quilòmetres, ara ordena tancar plantes hospitalàries, quiròfans i serveis mèdics possiblement també cada 30 quilòmetres,  sense ruboritzar-se. O acomiada metges, quan fa un parell d’anys en faltaven i els anaven a buscar a l’estranger.

Evidentment les retallades sanitàries que ha posat en marxa el Departament de Salut afectaran la qualitat assistencial, atès que traspassen la línia vermella que ha de blindar l’acte mèdic del pla d’ajust pressupostari.

Metges de Catalunya (MC), sindicat majoritari a la sanitat catalana, s’ha posicionat des d’un principi en contra de qualsevol mesura d’estalvi que posi en perill el sistema sanitari públic i que desintegri les actuals plantilles mèdiques.