Barris en xarxa

El 2012: un any per a filar complicitats als barris

2012-01-03T13:28:00.002+01:00

Per Joan Martínez, president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)

Aquest any que tanquem ha estat extremadament dur pels barris: les condicions de vida del veïnat s’estan degradant a una velocitat històrica. Ja parlem que la pobresa a Catalunya afecta a una de cada 5 persones, de les quals, més de 600.000 estan desocupades i una tercera part, ja no cobra cap mena de subsidi: ni l’atur ni la renda d’inserció mínima.

La situació quotidiana d’escanyament econòmic s’ha plasmat de moltes maneres, entre d’altres, amb la crua realitat de les 40 famílies que cada dia han estat desnonades a Catalunya perquè no podien pagar l’hipoteca o el lloguer, malgrat existir un parc de 3.200 pisos protegits buits.

Paral·lelament a aquest empobriment alarmant del veïnat, els governs autònomic i central, ara en mans de partits de dretes, s’aferren a aplicar receptes polítiques liberals que ajuden a dinamitar l’Estat del Benestar, i la cohesió social als barris, municipis i ciutats.

I d’exemples d’aquesta brúixola política n’hi ha a cascades: deixem un any en què s’ha dinamitat la xarxa de la sanitat pública. La nova conselleria de Salut, sota la batuta de Boi Ruiz, ha tancat els serveis d’urgències en horari nocturn o de cap de setmana a 67 centres d’atenció primària, al mateix temps que aturava l’activitat quirúrgica de tarda a molts centres hospitalaris, multiplicant-se les llistes d’espera.

La trencadissa dels serveis públics de qualitat també ha arribat especialment a l’ensenyament: el curs escolar de primària i secundària va arrencar amb 21.000 alumnes més, malgrat comptar amb la mateixa plantilla docent. Al mateix temps, a molts barris l’administració local ha paralitzat la construcció de noves escoles bressol, argumentant que les necessitats serien absorbides per centres concertats o privats.

L’ oportunitat de fer aliances

I encetem un 2012 en què ja s’ha anunciat que els veïns i les veïnes hauran de pagar un euro per cada recepta farmacèutica emesa, i d’acudir als i a les metgesses de família per a visites que abans feien professionals especialistes.

Un 2012 en què el tret de sortida més rellevant per les economies familiars ha estat la històrica alça de les tarifes del transport públic: per exemple, d’un 12% per la T-10, el bitllet integrat de transport que representa el 70% dels títols venuts.

Ara bé, enmig de tanta grisor del passat i de l’horitzó que es perfila, també cal recordar que durant el 2011 la indignació col·lectiva va arribar a les places i ha escrit un capítol històric. Ha estat l’any en què els veïns i les veïnes més joves, castigades per un atur juvenil que supera el 40% i unes condicions extremadament precàries d’accés al treball i a l’habitatge, s’han incorporat sense por a la lluita per a frenar la constant erosió de les condicions de vida del veïnat. I en alguns barris, les associacions veïnals hem treballat colze a colze amb aquests activistes del 15-M, ocupant centres d’atenció primària per a frenar el tancament de les urgències sanitàries o evitant desnonaments. Revifant i actualitzant protestes i propostes que les AV hem anat fent durant els més de 40 anys de la nostra existència.

Per tant, pel moviment veïnal, l’embranzida de nous moviments socials ha de provocar l’obertura d’espais de complicitat per a filar un treball en xarxa i complementari als barris. Espais per intercanviar coneixements, cruïlles de lluites per a seguir construint barris, des del prisma de la justícia social i la igualtat d’oportunitats.

La reforma del PIRMI: el veïnat a preu de mercat

2011-11-29T17:31:00.001+01:00

Per Clara Camps Calvet, investigadora del Grup Interuniversitari Copolis“Benestar, comunitat i control social”. Professora associada de sociologia de laUniversitat de Barcelona

Just després de les eleccions generals, Artur Masha anunciat un seguit de noves retallades d’“estricta necessitat” si volemsuperar la crisi econòmica, apel·lant a “què hem estirat més el braç que lamàniga” i que és necessari el nostre esforç i sacrifci. Amb un altre format,aquest era el substrat ideològic que hi havia darrera de la “reforma” de la Renda Mínima d’Inserció, el PIRMI. Els objectius que s’hi amagaven eren:reforçar un discurs ideològic liberal i disminuir la despesa en assistènciasocial, que no feia més que créixer a causa de la crisi. Els consellers delDepartament de Treball i de Benestar i Família ens van explicar que elsperceptors feien pagaments de Canal+ i Gol TV, que mentien sobre el lloc onvivien, que marxaven als seus països durant el mes d’agost, que treballaven ennegre... Un seguit de situacions suposades -i per res quantificades- queetiquetaven d’irresponsables i acusaven de fer ús de la picaresca els méspobres de la nostra societat.

El cas del PIRMI era perfecte per connectar ambel “sentit comú” d’una gran part de la població: ¿com es pot rebre un subsidi sociali permetre’s luxes quan jo em faig un tip de treballar? Es tractava deconvertir allò que haurien de ser drets i llibertats per la ciutadania en infraccions comeses pels més pobres. Una estratègia criminalitzadora de lapobresa que amagava que són precisament els buits en la protecció socialuniversalitzada –perforats encara més per les retallades– els que expliquen larealitat de les persones que, durant aquests últims anys, s’han vist obligadesa cobrar la PIRMI.

Atall d’exemple: la falta d’una política en clau de gènere explica el gran nombrede mares soles que cobren la renda mínima; la falta d’una bona atenció en elcamp de la salut mental hi explica l’elevada presència de persones amb aquesttipus de problemes, i la falta de polítiques de foment d’inserció laboral pelsmajors de 55 anys explica que aquest en sigui un important grup perceptor. Lesseves reals estratègies de supervivència: revisar els contenidors en busca demenjar o llogar una part del seu pis, que no té més de 30 metres quadrats.

El decret 384/2011, que a corre-cuita aprovava elgovern de CIU el dia de 30 d’agost, determinava que les persones que estan foradel mercat del treball, però que “no acrediten una dificultat social od’inserció laboral afegida”, no tindrien dret a la percepció. D’aquesta manera,el govern català, justificant que és una qüestió d’estat, es desresponsabilitzade més del 60% de parats que, d’octubre a març del 2012, s’han quedat i esquedaran sense subisidi d’atur.

És així com CiU iniciala imposició d’un nou model d’assistència social, que, paral·lelament a la reducció de les polítiquessocials universals, és més residual, al dirigir-se a grups socials molt concrets. Unmodel que es justifica per la importància de fomentar la cultura de l’esforç idel treball, però que en realitat, sotmet -els que tenen dret a cobrar la rentamínima, i els que no tenen feina, però hi tenen restringit l’accés- a laprecarietat i als preus que marqui el mercat.

Ja n'hi ha prou! No oblidem les nostres veïnes!

2011-11-25T11:11:00.001+01:00

M. Carme Carrió Salabarnada, membre de la Junta de la CONFAVC i de l'AV de Les Escodines de Manresa.

Un any més arribem al dia 25 de novembre indignades per la mort continuada de dones a arreu del país, un any més hem de celebrar “el dia internacional contra la violència masclista”, i un any més continuarem fent els rituals d’encesa d’espelmes, minuts de silenci, i manifestos contra els assassinats de dones de totes les condicions, edats i classes socials......

Per això el nostre crit es d’una total indignació davant dels maltractaments de persones sense que canviïn les estructures dominadores vers aquesta situació, ja siguin per part dels estats totalitaris que practiquen la lapidació de les dones entre altres barbaritats, o bé d’estats democràtics que no estan fent tot el que cal perquè això no passi amb tanta freqüència, i puguin anar desapareixent tots aquests comportaments tan destructius.

Són moltes les coses que falten per canviar per tal de reduir el nombre de morts anuals de dones. En primer lloc, la mirada dels jutges quan en les seves sentències no són prou contundents en apartar els maltractadors de les seves víctimes amb garanties sòlides de protecció a les dones.

En segon lloc en l’àmbit familiar quan algunes famílies no ajuden prou a les dones a trencar la presó en la qual estan sotmeses en el dia a dia de la seva vida. En tercer lloc, els mitjans de comunicació audiovisuals quan en els seus programes, per tal de pujar les audiències, no cuiden gens bé els continguts que s’hi donen. Per últim en el marc de la publicitat, que tant en els mitjans escrits com els audiovisuals (TV; premsa i ràdio), és promou la imatge de la dona només en clau consumista, sotmesa i dependent d’agradar al col·lectiu masculí. Els anuncis de prostitució als diaris en són un clar i vergonyós exemple d’aquesta altre violència masclista silenciada fins ara.

Hi ha també una altra denúncia que volem fer des del moviment veïnal. En el conjunt de dones assassinades hi trobem, de manera lamentable, “dones nouvingudes” i en la nostra societat s’hi senten comentaris de “no són de les nostres”. Comentari pervers que no podem acceptar de cap manera. Davant d’aquestes veus, nosaltres les dones, hem de dir, “Escolteu: quan maten una dona, ens afecta a totes nosaltres. És com si ens matessin a nosaltres mateixes, almenys així es com ho sentim”.

Ens agradaria que ja no haguéssim de redactar més escrits com aquests de cara el futur. Que no tinguéssim de fer cap encesa d’espelmes a cap plaça de cap ciutat, que no calgués fer més minuts de silenci per cap víctima sigui del país que sigui, i ens agradaria que l’educació i les lleis fomentessin el respecte, l’estima, i la dignitat de tots els éssers humans.

Il·lustració d'una exposició de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona.

La cura de les persones, la última

2011-10-28T10:50:00.000+02:00

Article de Joan Martínez, presidentde la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC). Publicat al setmanari Directa.

Darrera deles retallades socials imposades pels Governs central, autonòmic i algunsmunicipals, hi ha la brúixola d’un model de societat que cada vegada més apuntaa altres paràmetres i s’allunya de la centralitat que hauria de tenir la curade les persones, tant reivindicada pel moviment feminista i per les vocalies dedones de les entitats veïnals. M’explico en exemples concrets que fanesborronar.

El tancamentde gairebé una cinquantena d’urgències nocturnes als centres d’assistènciaprimària (CAP) de Catalunya i plantes hospitalàries a múltiples hospitals, pot arribara destruir 5.000 llocs de treball de l’àmbit sanitari, segons fonts sindicals. Ésa dir, es reduirà – i ja s’està fent-la plantilla de metges, professionals dela infermeria i d’altres professions vinculades a la salut de les persones, queen principi tenen el noble objectiu d’evitar la malaltia o que aquesta es visquide la millor manera possible.

Lessubvencions a les persones amb dependència han caigut un 41% al conjunt delpaís. Partides que també proporcionaven serveis de cura de proximitat i creavenuna xarxa de professions i llocs de treball- assistència social, cuidadors icuidadores, etc.- vinculats novament a construir una vida més digne als veïns iles veïnes dependents i als seus familiars.

Fa poc elgovern municipal de Barcelona, liderat pel mateix color polític que el Governde la Generalitat, va anunciar que no construirà ni una escola bressol públicamés fins l’any que ve, deixant clar que la llar d’infants prevista al FrontMarítim de Sant Martí no es farà, i que les dues de Gràcia i la de Sant Andreuhauran d’esperar l’any que ve. Novament, aquest servei de cures i primersensenyaments als veïns i veïnes més joves i que eren molt necessari per lesfamílies treballadores, quedaran disminuïts, així com les personesprofessionals que hi havien de treballar.

Si enscentren en la gestió municipal d’aquesta ciutat, s’ha quantificat que més d’unavintena d’equipaments de salut, educació i benestar social que la Generalitathavia adoptat el compromís de construir al territori barceloní han “quedat forade pressupost” del 2011, entre elles l’ampliació de l’Hospital del Mar, laprorrogació de l’IES Angeleta Ferrer, el col·legi Can Pabra o la residènciaTres Pins. Equipaments que també haguessin proporcionat llocs de treball tambédestinats al benestar de les persones, i teòricament, amb unes condicionslaborals dignes.

Amb aquestacascada d’exemples vull dir que quan el moviment veïnal està ocupant els CAP’s aTarragona, al Vallès, a les comarques del Baix Llobregat, del Maresme i delBages, o està sortint al carrer amb altres agents socials per a clamar “Prou ales retallades socials!", no només estem denunciant la mutilació als barrisd’uns serveis bàsics que creiem essencials i pels quals hem lluitat durantl’existència del nostre moviment social. També estem denunciant uns canvis devalors socials des de les administracions públiques, que apunten que sermestre, metgessa, cuidadora, treballadora social o professional d’una escolabressol no té futur.

En definitiva, estan fent creure a les generacions mésjoves que la cura de les persones en sentit ampli, - i que ja estava relegadasocialment i econòmicament- no és important en una societat que mima elsmercats i el capital i no a l’ésser humà. És a dir, als veïns i a les veïnes. (article pdf)

Institucionalización del discurso anti-inmigrante: violencia en Estado Puro

2011-09-09T13:21:00.006+02:00

Per Cristian Cepeda, técnico de Immigración Fundación CONFAVC

Las últimas declaraciones de líderes políticos delPP y CIU, debidamente amplificadas por los medios de comunicación, son potentesllamados a la violencia anti inmigrante. No se trata de llamamientos a apalear inmigrantes en las calles o aquemar sus “casas pateras” -o por lo menos no directamente-, sino dejar claroque desde el punto de vista institucional existe la voluntad explícita de construiruna frontera que marque un “Nosotros” contra “Los Otros”.

La imagen de la llegada de los inmigrantes ya no esla medida del éxito económico de una sociedad que se creía rica y atraía comola miel a las moscas. Sino todo lo contrario. El discurso anti-inmigrante es lapunta del iceberg de una política antipopular que tendrá como uno de susreferentes preferidos a esa franja de población que demuestra con su solaexistencia el fracaso de un sistema económico y social; los pobres, encualquiera de sus formas, limpiadores de vidrios en las calles, vendedores delatas, parados en la plazas, habitantes de casas sobrepobladas, beneficiariosdel PIRMI, etc

La dictadura de un discurso anti-immigrante

En una sociedad occidental que se quiere verse a símisma como justa y democrática, el discurso político - ya no sólo el electoral,es decir, el que usa lo que sea para atraer votos- ha encontrado en elinmigrante su nuevo buque insigne. El extranjero, el desconocido habitante detierras más o menos lejanas, invade y trae consigo su dosis de barbarie, sumoral desviada, su estética fea. Ocupalas calles, las plazas, y los asientos del metro. Es el inmigrante delincuente; el inmigrante aprovechado;inmigrante irrespetuoso; inmigrante rebelde toda una serie de imágenes quedesdibujan que hablamos de personas con las que a diario se convive en todoslos espacios.

El efecto deldiscurso, apoyado en cifras y en el llamado “sentido común”, redunda en unadeshumanización cuya escala es todavía desconocida. En lo que transmiten las autoridades políticasen todo el Estado Español, pero principalmente en Catalunya , vemos como cadadía se profundiza un enfoque basado enla construcción de un “inmigrante” peligroso y de cuyo control ydisciplinamiento depende hasta el futuro de la nación.

Este giro político deja atrás décadas de discursosque promovían sociedades abiertas respetuosas de los valores. Y es tal el nivel de consenso existente que inclusose permite develar la hipocresía evidente que siempre existió departe dequienes promovían un modelo social multicultural. La cruda realidad le permitehoy decir sin arrugarse a un alcalde o a un miembro del gobierno, que si setiene que elegir entre que coma en la escuela un niño de “aquí” o un niño “inmigrante” pues que se priorice porquecoma el niño “de aquí”. Violencia en estado puro.

Una vez deshumanizado, el inmigrante pobre puede serobjeto de cualquier medida de excepción que se justifica ya no por causasdeterminadas, sino por el simple hecho de pertenencia al grupo señalado. Se le puede encerrar en cárceles de dudosa legalidadcomo los Centros de Internamiento para Extranjeros (CIE), se le quitanbeneficios sociales, se le discrimina en los espacios educativos, etc. Elnecesario disciplinamiento del inmigrante pobre, consensuado entre las elites políticas y económicas fluye deforma natural entre los ciudadanos, legitimando que para este colectivo seconstruya una legalidad “especial”.

Pero el objetivo de todo este giro en la políticoinstitucional no se acaba solo en la construcción de un “enemigo” sobre el cual dejar caer la rabia yfrustración que abunda por las calles.

Deshumanizando a la persona

La deshumanización de la inmigración no es más queel soporte sobre el cual se implementan profundas transformaciones a nivelsocial y económico. Porque para laautoridades políticas este discurso anti inmigrantes no tienen como objetivollenar barcos o aviones para repatriar a cientos de miles de indeseables. Todas las estadísticas a futuro, apuntan aque los países europeos seguirán necesitando mano de obra inmigrante debido asu escaso crecimiento demográfico. Por lo tanto, si bien no es previsible unaoleada migratoria de las dimensiones de las vivida por España la última década,no es menos esperable que sigan llegando gente y que se unan a los que ya estánaquí para siempre. De lo que se trata es de condicionar la estructura social,política y económica de ese futuro.

Los efectos de esta política están siendo casiinmediatos. Por un lado, la masa de inmigrantes pobres asustados por eldiscurso hegemónico y vociferante se repliega en un circuito laboral en dondelas condiciones laborales y salariales suelen ser aun más precarias de lo queeran tan solo hace 2 o 3 años. Pero esteefecto de miedo y condicionamiento no afecta solo a los trabajadoresinmigrantes sino al conjunto de los trabajadores que ven como para sobrevivirse tiene que aceptar la precariedad como una forma de vida. Esta lógica perversa normaliza la bajade salarios y la precariedad laboral para todos.

Y por otro, este discurso ha permitido ir avanzandoen la construcción de una nueva legalidad que permitirá dejar sin beneficiossociales a una buena cantidad de población. Esto con el consiguiente ahorro queesto conlleva para las arcas del Estado. Medidas como las del Ayuntamiento deBadalona parecen ir claramente en ese sentido. Ya no prima el concepto de ciudadanosino el de una sociedad de privilegios diferenciados.

A nivel social, el incremento en la tensión en los barrioses evidente, y los enfrentamientos entre grupos de vecinos y vecinas dedistintas procedencias se repite cada vez con mayor frecuencia. Todos ellos y ellas unidos por la misma sensación de abandono yurgencia por pelear por los cada vez más escasos recursos de ayuda social.

En total, una serie de efectos que sin duda seguiránllenando páginas de los periódicos y de las conversaciones de sobremesa.

Pero, lo menos visible, lo que se esconde debajo delmar de desinformación y oscuros sentimientos, es que lo que enfrentamos no esmás que una parte de toda la instalación de un modelo de democracia anti-popular.La misma que aprueba una reforma constitucional sin preguntarle a nadie o qué,basándose en la legitimidad de sus votos, traspasa las deudas de entidadesprivadas al bolsillo de cada uno de la ciudadanía. Esa que apalea indignados odeudores hipotecarios por donde los pilla. Esa que desconoce o pone a la ventala libre determinación de los pueblos.

De lo que se trata en definitiva es de construir unmodelo social y político que logre ponerse a tono con un modelo productivo quese basa en la exclusión y la omnipresencia de los grupos de poder.

No todo es mercancía

2011-07-18T11:20:00.001+02:00

Per Antonio Fortes Gutiérrez, representante vecinal de la Junta de la C onfederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) i la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB).

La ciudadanía no es responsable de esta crisis. Por lo tanto, tampoco tendría que pagarla, sobre todo cuando está provocada por los mismos que ahora quieren beneficiarse de ella y a todo le dan un precio en lugar de un valor. Y es que indiscutiblemente, todo no es mercancía.

Por esa razón creo que es un gran error, por parte de la izquierda parlamentaria, aceptar la discusión de la Ley Ómnibus en tres bloque, en lugar de hurgar en sus contenidos.

La Ley Ómnibus pretende modificar cien leyes anteriores que afectan a materias tan importantes como urbanismo, el derecho a la vivienda, así como la protección al medioambiente. Abre la puerta a la especulación urbanística y a la privatización de servicios esenciales, entre otros aspectos. Hace pedazos el Estado del Bienestar.

Los partidos de izquierdas deben ser coherentes con sus palabras y sus acciones. No pueden decir que entienden el malestar de la sociedad y hacer lo contrario. Como hemos visto, si hacen oídos sordos, entonces es cuando las plazas se llenan de descontento y sueños y los Parlamentos se quedan huérfanos.

Perill! Racistes als ajuntaments

2011-07-05T17:16:00.000+02:00

Per Jose Peñín, de SOS Racisme

El passat mes de novembre, els resultats de les eleccions autonòmiques ens va ficar la por al cos. El partit d’extrema dreta Plataforma x Catalunya (PxC) es va quedar a les portes del Parlament amb ni més ni menys que 75.000 vots.

Era només un avís del què havia de passar a les eleccions municipals que acabem de celebrar: el partit xenòfob ha ampliat de manera significativa la seva presència als municipis de Catalunya, aconseguint 67 regidors en gairebé 40 municipis. Tot i que ha aconseguit 10.000 vots menys que a les autonòmiques, s’ha convertit en la sisena força política en vots. Fita que ha merescut la felicitació de Jean Marie Le Pen, la líder de l’extrema dreta a França.

Si als 65.000 de PxC li sumem els vots a altres grups com Via Democràtica, que ha aconseguit un regidor a Sant Just; Partit per Catalunya (PxCat), escissió de PxC a Cervera que ha aconseguit un regidor, i el MSR, que tot i no tenir representació ha aconseguit gairebé el 4% d’escrutini a Roses, per exemple; el resultat final de vots a l’extrema dreta és considerable. Sense perdre de vista els vots a la dreta extrema, representada per alguns líders del Partit Popular, que han fet seu el discurs més radical que ha utilitzat mai un partit institucional a Catalunya. Una estratègia racista amb la que malauradament han aconseguit els millors resultats del PP al nostre país.

Quina lectura hem de fer d’aquests resultats?

En primer lloc, és evident que l’onada de creixement de l’extrema dreta que planeja per tota Europa des de fa anys ha arribat a Catalunya. La crisi econòmica i la conseqüent crisi social han deixat el terreny abonat per les llavors de l’odi racial, com ha passat en altres moments de la història. Ara l’enemic és la persona immigrada, la musulmana, la fàcilment identificable i sobre la que es poden abocar les pors i prejudicis. I el missatge és fàcilment assumible ja que durant dècades de lleis racistes i de discurs utilitarista que tracta les persones immigrades com treballadores alienades, ens han inculcat que no són ciutadans i ciutadanes de ple dret.

En segon lloc, les tensions de convivència, la crisi de valors, la feblesa dels moviments socials o esperit de lluita de classe, i, sobretot, la política d’escassetat són el context ideal pels seus dogmes. Les respostes fàcils a problemes complexos és l’eina més eficaç d’aquestes formacions. De fet els municipis on ha obtingut més vots PxC –va presentar 109 llistes- són aquells on hi ha una elevada taxa d’atur i un alt percentatge d’immigració. Fins i tot algunes teories diuen que la situació econòmica és un factor més determinant que el perfil demogràfic per l’èxit de l’extrema dreta.

Però allà on els partits democràtics mostren un discurs més dur contra la població immigrada, els partits d’extrema dreta no han obtingut bons resultats. Potser els casos més clars són Badalona i Lleida. Si a la primera ciutat el líder del PP ha radicalitzat encara més el seu discurs antiimmigració –fins al punt d’estar imputat per instigació a l’odi racial i injúries-; a la segona, l’alcalde del PSC ha destacat durant aquests anys per la seva “mà dura” contra els forans, fins i tot va engegar el perillós i llaminer debat de la prohibició de l’ús del vel integral –o burka-. A aquests municipis PxC va obtenir un miler de vots escàs.

Però que el vot xenòfob es quedi en els partits democràtics amb discurs racista és una bona solució? De cap manera. Amb l’assimilació del discurs d’extrema dreta estaríem debilitant els partits però no la ideologia. Ans al contrari, estarem legitimant el discurs de l’odi i la discriminació i obrint les portes a que altres formacions les recuperin i les portin fins allà on un partit democràtic no pot arribar.

No podem obviar que els bons resultats aconseguits a les urnes els donarà impuls, però no els dóna la raó. Els regidors obtinguts els obre un període de 4 anys amb un altaveu els plens municipals des d’on predicar el seu odi xenòfob. Però això no vol dir que estiguin en la posició correcta sinó que han sabut aprofitar-se de la desesperació de la gent per aconseguir el seu vot a base de falsedats racistes que posen en perill l’estabilitat de la societat.

El que està clar és que entrem en un període complicat pels drets humans i els valors en general; estem en un context en el què prima el factor econòmic, i en el què sota l’amenaça de la por i la inseguretat permetem que es vulnerin i es retallin els drets i llibertats, de les persones immigrades i de tothom. Els resultats d’aquestes eleccions són un fracàs com a societat, que per una banda no ha sabut donar respostes a la complicada situació, i que per una altra està repetint els mateixos errors del passat.

La responsabilitat de les associacions, entitats i de tots els actors socials és treballar per defensar els fonaments de l’Estat del Benestar, l’Estat de Dret, el respecte pels valors i tot allò que ens fa ser una societat democràtica. Cal reforçar la base social perquè no hi hagi ni mil ni cent, cap persona que es deixi endur pel discurs de l’odi racista i xenòfob. Perquè si tu consideres al teu veí o veïna immigrada un ciutadà com tu, no et deixaràs convèncer dels postulats de l’odi. Si tu reconeixes l’enemic real, no et faran ballar assenyalant un fals botxí, que està igual de malament o pitjor que tu.

Les escoles en barracons només volen ser com les altres

2011-06-28T16:38:00.001+02:00

Per Francesc Morales, membre de la Comissió de Barracons i Mapa Escolar i de la Junta de FaPaC de Barcelona. Fotografia AV l'Òstia

Barracó per alguns nens i nenes de l’escola pública és una paraula amb què han de conviure dia a dia. Barracons per fer classe, per jugar, per dinar i per tornar a fer classe i per fer, si és possible, activitats extraescolars.

Els pares i mares dels nens i nenes, infants escolaritzats en barracons a Barcelona estan tips de sentir excuses de totes les administracions. Tips de veure com totes les administracions implicades en la construcció de les escoles dels seus fills són insensibles a les seves necessitats

.
El què comença com una escola provisional, en molt casos, acaba sent un problema. Aquests centres provisionals aviat esdevenen massificats i els espais comuns es queden petits o desapareixen per posar més barracons -menjador, aula de psicomotricitat, pati, biblioteca.... Cal afegir en ocasions goteres, patis inundats, exposició a vandalisme, activitats que no es poden realitzar per manca d’espai, sorolls i molèsties d’obres que es fan als voltants, i un llarg etcètera.

Vuit escoles dels districtes de Ciutat Vella, Gràcia, Eixample, Sant Andreu i Sant Martí de Barcelona pateixen tots aquests inconvenients. Més de mil nens i nenes de Barcelona estan escolaritzats en barracons. Alguna d’aquestes escoles ha iniciat l’educació primària sense veure encara la seva escola construïda. Les altres veuen amb angoixa com, amb les notícies que arriben des del Govern de la Generalitat, s’anuncien problemes per veure les construccions aviat.

Fre a les retalladesRecentment, el Departament d'Ensenyament ha anunciat, dins la campanya de retallades del Govern, que la inversió en obres de construcció d'escoles i instituts baixa un 31% el 2011, i amb això deixa clar que els barracons no són una prioritat. La consellera Rigau va avisar que durant aquest curs es mantindran els barracons degut a la crisi econòmica, però la seva conselleria gastarà 4,3 milions d'euros en el desmantellament, emmagatzematge i, en alguns pocs casos, reparació de barracons. Encara no ha aclarit als afectats quin són els seus plans de futur envers aquest problema.

Els pares i mares d’aquestes escoles s’han unit en una plataforma sota el lema "Ensenyament públic en barracots, tres anys i prou", amb l’objectiu de denunciar l’incompliment dels acords i dels protocols signats per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona pel que fa a la construcció, rehabilitació i millora de centres educatius.

Recentment, en un acte lúdic al Parc de la Ciutadella, les vuit escoles que es troben en aquestes condicions van exigir a ambdues administracions un calendari que concreti quan es construiran els centres educatius previstos al protocol signat el 24 de gener de 2008 per la Generalitat i el Consorci d’Educació, pel qual acordaven destinar per al període 2008-2011 un total de 411 milions d’euros per fer possibles les obres previstes en el Pla d’equipaments educatius públics de Barcelona.

Més compromisos

La xarxa de barracons demana a l’administració compromisos perquè s’asseguri com a premissa la qualitat educativa en totes les fases del procés en condicions d’igualtat amb la resta de centres educatius consolidats. Sol·liciten que es fixi un termini màxim de 3 anys per a la construcció i posada en servei de l’edifici definitiu, i que per tant, es limiti d’inici el temps màxim d’estada dels alumnes en barracons i que coincideixi només amb l’etapa d’educació infantil (3-6 anys) en el cas d’escoles de nova creació. També, que es planifiquin d’inici el conjunt de les instal·lacions provisionals amb les màximes ampliacions necessàries que garanteixin uns espais comuns adequats i les mínimes molèsties per les obres.

Sembla que pels nostres governants l’escola pública no és una prioritat. Mentrestant, els docents, els nens i nenes, les famílies de les escoles que pateixen les condicions de les escoles en barracons no es cansaran de demanar el que és seu, perquè en definitiva NOMÉS volen ser com les altres.

Ésta no fue nuestra Perona

2011-06-20T18:17:00.001+02:00

Per Carmen Gómez, presidenta y coordinadora de la Asociación de Ayuda a la Mujer La Pizarra de Raimunda

En el año 2001 trabajé junto con otras mujeres del Consell de Dones del Distrito de Sant Martí y con Isabel Segura, enun libro titulado Dones de Sant Martí.Mi participación constó entre otros artículos, del llamado Las Dos Partes de La Perona. Esta fue mi primera aportación paradignificar el barrio en el que nací y viví hasta que tuve 12 años. A partir de esemomento no he desaprovechado ninguna ocasión para divulgar su historia yenaltecer su memoria.

Hace unos meses, Antonio Herrera -quien estaba escribiendo un libro sobrelos barrios de Sant Martín- conociendoeste dato y mi trabajo como presidenta de la Asociación de Ayuda a la Mujer La Pizarra de Raimunda, me propuso un proyecto para desvincular a La Perona juntocon sus habitantes de la catastrófica y demoledora imagen que nos precede einvolucra a todos por igual en un saco de marginación y delincuencia.

La propuesta me ilusionó y me puse en contacto con familiares, amigos y vecinosdel barrio y empezamos a trabajar. El 5 de mayo presentamos el proyecto en elCentro Cívico de Sant Martí, donde está ubicada La Pizarra de Raimunda con un gran éxito de público, antiguosvecinos y personalidades delconsistorio.

El encuentro estuvo entrañable y sorprendió por su gran emotividad. Fuecomo recuperar un trocito de la vida de todos aquellos que nos encontrábamosallí. La solidaridad y los recuerdos llenaron la sala, el cariño y el respetonos unió a pesar de que muchos no nos conocíamos.

La Perona que se recuerda y la que está en muchos libros y documentales nofue nuestra Perona. Ella y sus gentes estamos repudiados. Ignorados por lahistoria como si nunca hubiésemos existido. Fueron muchos los que construyeronallí sus familias con honestidad, coraje y aplomo y muchos los niños quecorrimos y crecimos por aquellas calles de barracas encaladas.

La Perona ynosotros merecemos el reconocimiento público que evoca nuestra existencia. Estaes la finalidad de este libro: ennoblecer al barrio silenciado y hacervisibles a las personas que vivimos en él. Una obra basada en testimonios que pretende dar voz a los que permanecimos calladosmientras nos estigmatizaban por el hecho de ser barraquistas y con más énfasis,si cabe, de la Perona.

Ahora vivo delante de mi barrio inexistente. Las vías del tren son la únicareferencia que me guía para recorrer los pasos que anduve en mi infancia.Cuando la estación del AVE engulla bajo su grandilocuencia estos terrenos acabará de enterrar tras de si las vidas, ilusiones ydesventuras de varias generaciones.

Gracias a Internet y por medio del blog de La Pizarra de Raimunda , he creado una red de Peronistas repartidos portodo nuestro territorio nacional, perono sólo eso, tengo contacto con un vecino desde Holanda y otra vecina que ahoravive en Brasil. La gente está entusiasmada y feliz de que este proyecto selleve a cabo.

En La Perona las carencias eran innumerables pero la integridadabastecía a muchos de sus inquilinos. No es justo que la historia malogreinjustamente el sentir y las raíces de los que dejamos en la Ronda de Sant Martínparte de nuestra vida.

Actualmente he decidido proseguir en solitario este proyecto, asumiendo lagestión y la coordinación con el beneplácito de los testimonios con los cualesestoy en contacto.

Por otro lado La Pizarra de Raimunda seguirá apoyando la recuperación histórica del emblemático barrioy sus gentes.

Nosaltres no som els culpables

2011-06-09T16:56:00.002+02:00

Per Antoni Gallego, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Durant molts anys i amb grans esforços, entre tots i totes hem construït una sanitat pública de qualitat com a pilar fonamental de la nostra societat del benestar. Aquesta consecució l’hem assolit superant diverses crisis financeres que han repercutit de ple en les nostres vides quotidianes.

Fins ara, els missatges dels diferents governs sempre ha estat el mateix: cal estrènyer-se el cinturó. Ara bé, a la pràctica només en patíem les conseqüències els i les de sempre i mai els que havien provocat la crisi per culpa de la seva mala gestió.

Avui l'escenari es repeteix, però aquesta vegada les administracions han anat més lluny, exigint restriccions en els serveis públics amb l’objectiu de reduir el dèficit econòmic.

Aquesta enginyeria financera ha situat, injustament, la sanitat en el centre de la diana, com a una de les causes principals del deute públic. De nou, es comet l’error de considerar el sistema de salut com una unitat de despesa i, per tant, culpar el personal sanitari i els pacients d’aquest dispendi.

Mai més lluny de la realitat. La sanitat és un sector que genera riquesa i múltiples llocs de treball, la majoria de pacients fan un ús responsable del sistema i els metges busquen com curar el malalt al més aviat possible, amb el menor patiment i amb el mínim cost.

Sí que és cert que l’edificació d'aquesta sanitat ha generat bosses d'ineficiència i malbaratament de recursos, sobretot per la hipertròfia burocràtica que arrossega el sistema i per la mala gestió dels seus responsables, però no sembla que la tisorada amenaci aquestes àrees.

Resulta curiós comprovar com, a Catalunya, el mateix Govern que als anys 90 presumia d’haver construït un hospital cada 30 quilòmetres, ara ordena tancar plantes hospitalàries, quiròfans i serveis mèdics possiblement també cada 30 quilòmetres, sense ruboritzar-se. O acomiada metges, quan fa un parell d’anys en faltaven i els anaven a buscar a l’estranger.

Evidentment les retallades sanitàries que ha posat en marxa el Departament de Salut afectaran la qualitat assistencial, atès que traspassen la línia vermella que ha de blindar l’acte mèdic del pla d’ajust pressupostari.

Metges de Catalunya (MC), sindicat majoritari a la sanitat catalana, s’ha posicionat des d’un principi en contra de qualsevol mesura d’estalvi que posi en perill el sistema sanitari públic i que desintegri les actuals plantilles mèdiques.

Acceptem que es simplifiqui l’estructura administrativa de salut, que s’optimitzin les tecnologies de la informació i de la comunicació per fer més eficient el model o que es revisi el programa d’inversions sanitàries, però rebutgem categòricament una gestió política de la crisi que dinamiti el nucli central del sistema: la relació metge-pacient.

Aquesta oposició tindrà més força si l’usuari de la sanitat està al costat del seu metge. No es tracta només de lluitar per uns llocs de treball, sinó d’aixecar la veu i expressar la nostra indignació per defensar la salut del sistema i també la del pacient.

La sanitat catalana no es pot permetre el luxe de reduir un 10% uns pressupostos que són per si mateixos raquítics. I nosaltres, metges i pacients, no podem consentir que el sistema esclati en mil trossos, perquè la seva reconstrucció serà molt llarga i molt costosa.

Recuperant la història del moviment veïnal a l’Hospitalet de Llobregat

2011-05-31T16:27:00.002+02:00

Per Eva Aubarell Solduga del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

El desembre del 2010 es va inaugurar al Museu d’Història de l’Hospitalet l’exposició «40 anys demoviment veïnal a l’Hospitalet», ideada i realitzada pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CEL’H).

Aquesta mostra, que actualment recorre els diversos barris de la ciutat, s’emmarcaen el context del quarantè aniversari dela fundació de les primeres associacions de veïns i veïnes, i té com a objectiurecuperar i reivindicar la memòria de les entitats veïnals.

Les primeres associacions veïnals de l’Hospitalet neixena començament dels anys setanta, en barris com Sant Josep, Collblanc-la Torrassao Ildefons Cerdà. A final dels anys seixanta, però, ja es detecten grupsveïnals de diversa naturalesa que encaminen la seva acció a la reivindicació demillores socials i urbanístiques, i que desenvolupen tasques assistencials, deformació, d’organització de festes, etc. És el cas, per exemple, del CentroSocial «La Florida», la Cooperativa d’Habitatges de la Bomba ―un barri debarraques― o l’Associació de Veïns de Can Pi.

El context en què es produeix l’aparició d’aquests grupsveïnals n’explica el naixement i l’enorme força amb què es van projectar duranttota la dècada dels setanta. Al llarg del segle xxl’Hospitalet havia experimentat un augment de població exponencial, i haviapassat de ser un nucli agrari de població dispersa a esdevenir un suburbi deresidència obrera.

L’arribada d’aquests nous veïns i veïnes es va produir de maneramassiva i caòtica, i no va anar acompanyada de cap mena de previsió pel què faa condicionament urbanístic o dotació d’equipaments, sinó tot el contrari: vaser objecte d’una especulació forassenyada.

Barris amb grans mancances

L’Hospitalet entra a la dècada dels setanta, doncs, ambunes mancances socials i urbanístiques que les autoritats del moment no atenieni no resolien: carrers sense asfaltar, clavegueres al descobert, mancad’escoles, de centres sanitaris, de mercats, d’equipaments culturals...

L’organitzaciódels veïns i veïnes davant d’aquesta situació va tenir una importància cabdalper a la ciutat i per als seus habitants. La lluita que es duia a terme desdels barris i per als barris va tenir vessants tan diversos com lareivindicació de semàfors, l’aturada de l’edificació especulativa, l’exigènciad’escoles públiques, l’alfabetització d’adults o el debat sobre la igualtat degènere. Aquesta activitat de protesta, a més a més, enllaçava amb la lluitacontra la dictadura i amb la lluita obrera. El resultat va ser un períodecreatiu, fructífer i dinàmic que algun dels protagonistes ha qualificat d’escola de democràcia.

L’exposició del CEL’H és el resultat de mesos de treball ambles entitats veïnals. Durant la primavera del 2010 es van dur a terme quatre tallersoberts als quals van assistir membres actuals i històrics de diverses associacionsveïnals. Es volia recollir directament dels protagonistes del moviment veïnal laseva experiència, les motivacions i les dificultats d’aquelles primeresassociacions.

Compartir aquest procés amb algunes de les persones fundadores haestat un enriquiment i un aprenentatge per a la resta de participants. Lesentitats han aportat, a més a més, bona part del material gràfic que conformal’exposició.

I si bé recuperar la història del moviment veïnal era unobjectiu fonamental del CEL’H, no ha estat menys important la voluntat d’agrairals hospitalencs i les hospitalenques que van prendre part en aquell movimentel seu compromís amb la ciutat i la feina feta, els resultats de la qual esgaudeixen també avui dia en espais reivindicats per a la ciutat, com ara elparc de la Marquesa, el passeig de Bellvitge o l’avinguda del Carrilet. I calagrair, també, l’exemple de responsabilitat social que van donar.

Latranscendència de recordar aquella època de la història de la ciutat és evidenten uns moments en què el moviment dels indignats denuncia nous greuges globals.

Demà, 1 de juny, l'exposició aterra a les 19 hores, al local de l'AV de Can Serra (Av. Can Serra, 82-B, baixos).

Salvem el Xalet de l'antic Institut mental: l'enderrocament suposa oblit

2011-05-24T17:24:00.002+02:00

Per l'equip de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris

El districte de Nou Barris va patir una urbanització desenfrenada durant la segona meitat del segle XX que va fer que molts elements arquitectònics desapareguessin. Entenem que les prioritats eren unes altres. Però aquelles decisions, van dissenyar el futur, que és ara el nostre present.

A dia d'avui, la regidoria del districte de Nou Barris vol iniciar un projecte de remodelació de la caserna de la Guàrdia Urbana que implica enderrocar un element patrimonial: el Xalet de de l'antic Institut Mental. Des de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, no ens oposem a la realització d’unes obres necessàries per a la Guàrdia Urbana. Ens oposem a “aquest” projecte, que implica per a la seva realització, l’enderrocament del Xalet.

Fins fa uns mesos, tot el conjunt de l’antic Institut Mental estava catalogat amb nivell "C", cosa que implicava que no es podia enderrocar, ja que cal conservar la volumetria.

Actualment, l’edifici manté aquesta catalogació de protecció però el Xalet ha estat (re)catalogat amb nivell "D", fet que significa que es pot enderrocar, després d'elaborar un exhaustiu informe. Amb aquesta nova catalogació, el projecte previst ja és viable, perquè no hi ha cap element-obstacle patrimonial que ho impedeixi.

Des de l’Arxiu Històric, volem deixar constància que aquest projecte no ha passat per cap ple, per cap reunió participativa ni informativa amb les entitats, ni per la Comissió de patrimoni del districte. L’Arxiu Històric, i d’altres organitzacions, ens hem assabentat per la premsa. I quan hem posat el crit al cel, aleshores ens han convocat d'un dia per altre, per dir-nos que no calia informar-nos prèviament i que no es modificaria res del projecte. A més, ens han demanat que no féssim "soroll" i que si volem podem participar en l'elaboració de l'informe que després quedarà dipositat a l’Arxiu Municipal.

Considerem que des de la regidoria, no es té en compte el que és realment el patrimoni, tot i que estiguin avalats per un equip tècnic de responsables municipals relacionats amb instàncies patrimonials. Aquests professionals consideren que el Xalet no té valor artístic, arquitectònic ni turístic. Per tant, són coherents amb aquest plantejament, i per tant, es justifica que hagin decidit i manifestin que no els calia consultar ni informar a les entitats en quant a la (re)catalogació, ni els calia informar ni sotmetre a debat públic el projecte que preveia l’enderrocament.

En canvi, des de l’Arxiu Històric, quan parlem de "patrimoni" preferim un enfocament més cultural i participatiu, més des de la ciutadania. Per nosaltres, el patrimoni és passat, és testimoni del pas del temps, és font històrica, és memòria històrica, és identitat, és participació ciutadana, i també abarca els records d’infància, sentiments. Però el més important, és que el patrimoni és un element social i cultural que ens permet explicitar allò que volem deixar a les generacions del futur. Cal tenir en compte que tots els elements patrimonials que han desaparegut - ique van ser enderrocats o que han caigut- han anat desapareixen de la memòria, i per tant, de la memòria històrica dels ciutadans i ciutadanes de Nou Barris.

L’enderrocament suposa l'oblit

Considerem que un expedient a les prestatgeries de l'arxiu municipal no afavoreix el desenvolupament de la consciència històrica, dels valors d’una ciutadania crítica, participativa i democràtica, ni la comprensió del passat per poder prendre decisions en el present i poder pensar el futur què volem. El patrimoni és més que un recurs econòmic, turístic o artístic. És un element que afavoreix l’intercanvi, la formulació de preguntes, el descobriment, la curiositat, les ganes de saber, la voluntat de decidir.

Per exemple, el Xalet és l'evidència que a l'Institut Mental hi havia classes socials també dins dels hospitals. És l'evidència que malgrat els avenços que va suposar en qüestions de teràpia i atenció a les persones malaltes mentals, es van mantenir els privilegis econòmics i socials que hi havia a l'exterior. És la prova que a l'interior també hi havia distincions, que hi havia malalts preferents, de primera i de beneficència. Tot i que aquesta realitat, no es qüestiona els avenços terapèutics de la medicina psiquiàtrica implantada. Per això, malgrat que no tingui rellevància artística, considerem que si té rellevància històrica i social, i per això defensem que no s'ha d'enderrocar. Pensem que s'ha de conservar perquè sigui un testimoni de la seva època.
No ens neguem que la Guàrdia Urbana disposi d'unes instal·lacions adequades, però pensem que cal repensar l'actual projecte. S'ha de fer compatible la gestió i preservació patrimonial amb les demandes socials actuals.

La classe política parla de participació ciutadana i de memòria històrica. De fet, sempre ho escriuen al Programa d'Actuació del Districte (PAD), però quan tenen l'oportunitat de posar-ho en pràctica, sembla que se'ls oblida i decideixen 'tirar pel dret', sense iniciar els processos participatius. Segurament, perquè els processos participatius alenteixen la presa de decisions ja que han de trobar el consens.

Des de l’Arxiu Històric, no volem un “patrimoni d’expedient”, fruit de la (re)catalogació i l’enderrocament. Volem un “patrimoni vigent”, fruit de polítiques de preservació, promoció i articulació social.

I aprofitem aquest espai per fer alguna pregunta més: Què hi ha de can Valent? I de Torre Baró? I de la Granja del Ritz? I del Rec comtal? I de can Carreras?
Per tot això clamem: salvem el xalet de l'Institut Mental!

La preocupació de qui trenca el silenci

2011-05-17T15:59:00.004+02:00

Per Manel Perona, director de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya

Fa anys, des dels seus inicis al 2003 fins a l’actualitat, l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya ha treballat i treballa, conjuntament amb d’altres institucions i associacions, per a el que va néixer, garantir els drets fonamentals dels familiars de víctimes desaparegudes durant els anys de Guerra Civil espanyola i posterior dictadura franquista. Ha actuat en diferents àmbits promovent així valors com els de la pau, la reconciliació, la justícia o la mateixa memòria històrica.

La ARMHC ha participat en debats, col·loquis i ha establert lligams de col·laboració amb la Fédération Euroméditéranné contre les disparitions forcées o la International Coalition against Enforced Disapearances.

Tot aquest esforç i treball va donar com a fruït institucional la creació del Memorial Democràtic de Catalunya al 2007. El mateix Memorial es defineix com una institució pública que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Des del mateix any de la seva creació, la ARMHC signa un conveni amb la Direcció General de Memòria Democràtica, a la que se li han tramés més de 1.600 peticions a través de la mateixa.

Els darrers anys les institucions públiques, concretament desde la Conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, han fet un esforç per a entendre aquesta tasca com una feina de tots i totes i per a tots i totes. És per això que des de l’àmbit públic es va aconseguir promoure i impulsar la coneguda Llei de la Memòria Històrica. Sembla ser però que les institucions públiques han fet un pas enrere aquests darrers mesos.

L’actual Departament de Governació i Relacions Institucionals, dirigit per la Honorable senyora Joana Ortega i Alemany, ha decidit recentment manifestar, a través de declaracions als mitjans de comunicació, la reformulació de la filosofia de la institució del Memorial Democràtic.

Així mateix també s’ha decidit tancar l’Edifici de Via Laietana 69, seu del ja esmentat Memorial Democràtic. i de l’Institut Català Internacional per la Pau.

Tota aquesta política actual ha provocat que l' ARMHC hagi fet manifest a través d’una carta de Manel Perona, president de l’organització, al departament de la esmentada conselleria, la seva actual preocupació envers, no només al futur del Memorial com a institució sinó també a la política social cap a la memòria històrica, la dignificació de les víctimes del passat i la promoció d’una reconciliació total i definitiva d’una de les pitjors etapes de la nostra història.

Quan havia quedat palesa la necessitat d’un consens entre les associacions, la societat civil i les institucions publiques, aquestes fan marxa enrere deixant el treball, de legislatures ja passades, en la més absoluta incertesa.

Segons la Departament de Governació i Relacions Institucionals, la reformulació s’ha de fer perquè, també, s’honorin les víctimes de la repressió republicana, cosa que, d’altra banda mai s’ha negat ni per la mateixa ARMHC, ni per el mateix Estatut de Catalunya, el qual en fa referència al seu article 54: "la Generalitat i els altres poder públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques".

Aquest és el moment actual i real en el què ens trobem pel què fa a la recuperació de la memòria històrica del nostre país. Una associació que, amb voluntat i fermesa d’institucions públiques o no, havia cregut fer un pas endavant en conscienciació política del què significa tot plegat. Però un cop més ens hem vist immersos en aquesta preocupació de qui l’importa crear una societat més justa, basada en la recuperació, dignificació i no oblit del nostre passat. En definitiva, la preocupació de qui trenca el silenci.

Dotze motius per a defensar l’Impost de Successions

2011-05-03T15:57:00.001+02:00

Per l'equip de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària

1.   L’impost de Successions és un tribut de caràcter directe i progressiu que grava les herències rebudes a títol gratuït per persones físiques per causa de mort. És un impost que té una funció redistributiva i està previst per garantir la igualtat d’oportunitats.

2.   L’impost de Successions està cedit a les Comunitats Autònomes que tenen capacitat normativa de gestió, inspecció i recaptació. És a dir, és un impost que es recapta i gestiona íntegrament a Catalunya i que no depèn de cap imposició estatal. Per això no té cap mena de sentit parlar de discriminacions.

3.   És un impost que es paga en la majoria de països europeus i als EUA. Cal recordar que un grup de milionaris americans (Rockefeller, Bill Gates, ...) van fer una declaració pública en defensa d’aquest impost per impedir que el President George Bush el suprimís, entenent que era de justícia que les persones que tenien el privilegi de rebre herències importants fessin una contribució a la societat.

4.   A Catalunya, abans de la forta retallada feta pel Govern tripartit, l'habitatge habitual i els negocis familiars ja no havien de pagar aquest impost. Després de la retallada, només l’han de pagar un 6% de les persones que reben herències. Es tracta d’ herències molt elevades corresponents a grans fortunes.

5.   A tall d’exemple: només han de pagar aquest impost les herències entre cònjuges superiors al milió d’euros i les herències superiors a 750.000 euros per a cada un dels fills. Aquestes són les herències que el Govern de la Generalitat vol que no paguin l’impost. Amb aquesta mesura el Govern renuncia a uns ingressos molt importants de centenars de milions d’euros.

6.   Que persones que reben herències superiors al milió d’euros, en el cas dels conjugues, o de 750.000 euros per a cada un dels fills deixin de tributar, és injust en termes socials i un autèntic despropòsit en l’actual situació de crisi i de disminució dels ingressos fiscals per la que travessa el país.

7.   És inadmissible que el Govern de la Generalitat vulgui eliminar aquest impost quan a la vegada diu que no hi han diners i s’han de retallar la sanitat i l’educació públiques. Per a beneficiar a una minoria privilegiada es perjudica a 7 milions de persones. Amb aquesta mesura, el govern perd tota l’autoritat moral per demanar els esforços que reclama de la ciutadania.

8.   És necessari un millor finançament per Catalunya per poder fer més polítiques socials i mantenir l’Estat del Benestar però no que s’aprofiti per baixar els impostos dels que més tenen. Això és un contrasentit que no té en compte els interessos de la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

9.   D’altra banda, mai s’ha aportat ni una sola dada que avali que el manteniment d’aquest impost provoqui una fuga de contribuents.

10.   En la nostra opinió, no només no s’ha d’eliminar l’impost de Successions sinó que s’hauria d’aplicar una moratòria en la reforma feta pel Govern anterior fins que s’hagi superat la situació de crisi i desocupació. No entenem que es redueixin els sous dels empleats públics i es congelin les pensions i, en canvi, no es pugui ajornar la aplicació de la reforma de l’impost de successions.

11.   L’impost de Successions és un impost just i necessari que serveix per a reforçar la cohesió social i posar en valor el mèrit i l’esforç personal i no la riquesa familiar.

12.   La Plataforma “Per una fiscalitat justa, ambiental i solidària” demana al Govern que reconsideri aquesta decisió i crida a la ciutadania a mobilitzar-se en contra de la rebaixa fiscal als rics, a oposar-se a les retallades socials i a defensar l’estat del benestar.

Els nous rostres de la pobresa

2011-04-27T16:36:00.003+02:00

Per Jordi Peix, del Banc d’Aliments

La pobresa a Espanya i Catalunya és un fet greu, que s’ha mantingut a uns nivells dels més alts d’Europa i que s’està agreujant a partir del inici de la crisi econòmica que ha provocat un augment del nivell de l'atur, amb una de les taxes més elevades des dels anys seixanta.

Espanya, junt amb Portugal i Grècia, se situen, any darrera any, a la cua d’Europa: el 18-20% de famílies perceben uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana de la població, i Catalunya no n’és una excepció. El mes de març, les estadístiques varen ser alarmants, ja hem superat a Catalunya les 611.000 persones aturades. El pitjor és que 114.000 ja no tenen subsidi d’atur. La previsió és que es vagi agreujant aquesta realitat, superant el 20% de la població activa. La recuperació serà lenta i es desplegarà en diverses etapes.

L'Observatori Català de la Inclusió Social va publicar ja el 2006 un xifres similars i allò que és més greu és que l’indicador de pobresa alta detecta un 7% de les famílies amb risc d’exclusió (població que percep menys del 40% dels ingressos de mediana). És a dir, a Catalunya unes 500.000 persones poden tenir greus problemes d’exclusió social. Es considera que la pobresa de llarga durada, a Espanya i també a Catalunya, té unes característiques fortament estructurals, ja que encara que el 53% de llars reben algun tipus de prestació social (vellesa, jubilació, atur i d’altres), aquestes es situen a un nivell inferior a les d’Europa. El 24% de les llars tenen ingressos inferiors a 14.849 euros a l’any.

Ara, amb la crisi econòmica, la situació s’ha agreujat. En aquest darrer any, les persones ajudades per les entitats benèfiques que acudeixen al Banc dels Aliments han augmentat més d’un 40%. Això és degut a que la situació actual d’alentiment de l’economia ha situat l’atur a prop del 20% de la població activa. És un dels nivells més alts d’Europa, que afecta a tots els nivells de la població però especialment als joves.

1.- L’atur, entre els menors de 25 anys, és del 38,15%. Ja es parla d’una generació perduda. És a dir, un de cada tres parats té entre 20 i 24 anys o és immigrant.

Però també hi ha la pobresa de llarga durada, amb unes facetes molt diverses que requereixen per cada una d’elles un tractament individual. Els jubilats, les vídues i les famílies monoparentals, encara formen el nucli estructural més nombrós. Entre aquesta població més vulnerable, cal afegir les persones amb malalties cròniques, discapacitats, o drogoaddicció. La realitat és que les persones immigrants ja representen prop de la meitat dels usuaris i usuàries de les entitats benèfiques que acudeixen al Banc dels Aliments de Barcelona.

2.- Actualment estan apareixen nous elements de vulnerabilitat, com és el dels treballadors i treballadores pobres. Persones assalariades amb feina, però amb salaris de 18.883 €/any per sota del llindar de pobresa (Idescat 2009), el de famílies joves del país aturades o mileuristes que suporten costos d’habitatge o hipoteques que representen més del 70% dels seus ingressos.
El de famílies d’origen africà o llatinoamericà que varen optar pel reagrupament familiar i ara no poden suportar l’augment de les despeses per habitatge i els seus serveis. Cal tenir en compte que en els darrers dos anys les despeses que més han augmentat són les estructurals que són totalment inelàstiques (no es poden reduir), com són els serveis lligats al habitatge com l’aigua, l’energia i fins i tot les taxes municipals.

3.- Finalment, la nova font de pobresa i exclusió social és la d’una important borsa de perones immigrants en situació irregular, que realitzaven treballs en el sector de la construcció o serveis, ambdós greument afectats per la crisi. Al trobar-se sense regularitzar, agafen feines esporàdiques en treballs de temporada, i les seves dones en el servei domèstic o en l’assistència a persones amb dependència, que les aïlla i dificulta la seva inserció social. I no consten en les dades d’atur, ni en les de la pobresa, senzillament no existeixen.... estadísticament.

4.- A tot això, s’afegeix la incorporació de nous segments de població, que van exhaurint els temps de subsidi per atur, que sovint són molt curts d’acord amb els pocs anys cotitzats. L’esforç que estan realitzant les diverses administracions amb competències i responsabilitats socials és important. Les entitats benèfiques, avui anomenades d’interès social, situades en el primer front d’escomesa del problema, estan multiplicant els esforços i donen unes greus senyals d’alarma davant la immensitat d’una problemàtica de difícil solució a curt termini. És per això, que cal continuar treballant plegats aportant nous medis, i proposant actuacions ja no temporals, sinó permanents. El Banc dels Aliments de Barcelona és conscient d’aquesta situació i és per això que està buscant noves fonts de subministre d’aliments per atendre a la demanda creixent. Estem tornant a les captes al carrer, als mercats, a les empreses, a les escoles, a les associacions, i ara fins i tot al Nou Camp, per cobrir els mesos buits.

5.- Les estadístiques sobre la pobresa reflecteixen difícilment la realitat. A partir del tractat de Lisboa, es van unificar criteris. Es considera pobre és el que te una renda inferior al 60% de la mitjana. Això vol dir que hi hauria més d’un milió de pobres a Catalunya. També hi ha altres definicions com és la pobresa alta i la severa. Per mesurar la població amb necessitat de ser assistida considerem la pobresa alta, que a Catalunya representen un 7,2% de la població, unes 500.000 persones. Això significa el doble de persones i per tant de necessitats que en el 2007.

Si en temps de dictadura es declaraven “estats d’excepció polítics”, en temps de democràcia s’han de declarar “estats d’excepció social”, per aquells temes que el sistema vigent no pot resoldre. És per això que demanem la col·laboració de tots els ciutadans.

El silenci o la paraula: l’estat actual de les polítiques memorials

2011-04-12T12:40:00.011+02:00

Per Xavier Domènech, historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona

La seu del Memorial Democràtic tancada, sense director i sense finançament de nous projectes. Motius?

La seu la tanquen per motius higiènics. El Director... (hi ha reunions a les esferes en aquests moments i més enllà): no hi ha pressupost. La crisi, ja se sap. De fet, de cara a la galeria tot és un gran problema tècnic, no polític.

Tècnic, ja que difícilment es podria encarar un tancament total de les polítiques memorials. Els que governen ara van votar la Llei del 2007 del Memorial Democràtic. Per què van votar llavors el què tancarien ara? S’hauria d’explicar directament quins motius porten a estar en contra de la construcció d’una memòria basada en els referents republicans i en la lluita de les llibertats contra el franquisme.

A més, les polítiques memorials s’han implantat prou al territori com per provocar problemes d’ajust amb una part de la base municipal del nou poder. Tanmateix, essent els motius presentats públicament merament tècnics, el cert és que mai La Vanguardia havia dedicat tants articles al Memorial Democràtic per explicar que era sectari o que enaltia la memòria d’uns contra els altres. Un discurs, fet cap a una base social, també justificatiu.

Aquest no era i no és el problema. Les polítiques memorials desenvolupades en el cicle 2004 – 2010 feien un reconeixement específic a les morts de la rereguarda republicana i es basaven en una cerca constant del consens. Cerca per la qual CIU va acabar per votar a favor de la llei del 2007.

El problema no era aquest reconeixement, el problema era el reconeixement d’allò que mai s’havia reconegut: el què va suposar el franquisme pel nostre país. No en va el partit que ara gestiona les polítiques memorials va ser el mateix que va aconseguir, en la tramitació de Ley de la Memoria Histórica s’introduís, un disposició addicional per la qual la fundació que va gestionar el Valle de los Caídos, principal espai de memòria feixista existent actualment al món, la segueixi gestionant a l’actualitat. O bé va propiciar un homenatge als veterans de la guerra del Sidi-Ifni amb la cabra de la Legión inclosa.

El problema no són les morts a la rereguarda republicana, el problema és la memòria franquista. El silenci o la paraula. El què passi ho deixi de passar amb les polítiques memorials, esdevindrà molt més de la capacitat de resistència de les entitat o de la solidificació que hagin tingut aquestes polítiques, que no pas de cap voluntat del nou govern.

La política, sortosament, no la fan només les institucions. El què ara es tanca és un cicle memorial que es va iniciar el 1996, amb el creixement de les entitats memorials. Un cicle que va trobar una cruïlla amb el canvi de mil·lenni, quan les problemàtiques memorials es van començar a difondre socialment, i que es va solidificar, a voltes de forma contradictòria, amb el desplegament d’unes noves polítiques memorials des de les institucions catalanes a partir de 2004.

Però és un tancament institucional, no social. Un 5,4% dels catalans vius, segons una enquesta del 2007, gairebé unes 400.000 persones, han patit alguna forma de repressió franquista. I, en moments de crisi, precisament en aquests moments, la memòria és l’espai des d’on es pot construir el futur.

En les cruïlles del passat trobem les respostes del present i en els camins que no es van caminar, en allò que va ser, però no va esdevenir, propostes de futur. De nou, la disjuntiva és el silenci o la paraula.

La inflación en tiempos de crisis

2011-04-05T12:40:00.002+02:00

José Miguel Sanz, director de la revista Consumidors. Delegado de la Unió de Consumidors del Vallès Occidental

Qué difícil es entender la economía y sus indicadores. Pareceindiferente si la inflación sube o baja, siempre será negativo. Cuando lainflación es negativa los datos del consumo descienden ya que las personas consumidorasesperamos que los productos bajen más sus precios. Pero el contrario, si espositiva, los problemas son para las familias que con los mismos ingresos debenllenar una bolsa de la compra cada día más cara.

Así ya podemos ver que la inflación está directamenterelacionada con el consumo y también con los ingresos familiares. Y en relacióna estos últimos existe un debate que podría marcar una gran inflexión ennuestro futuro más inmediato: los salarios deben estar ligados a laproductividad como señalan algunos sectores, o tal y como sostienen los sindicatosen su tesis tradicional, deben hacerlo en relación a la inflación. ¿Quién tienerazón? Y sobre todo ¿cómo nos afecta?

La subida de precios nos obliga a cambiar nuestros hábitosde compra, especialmente los alimenticios y de ocio. Así, la competencia entrelos productos se vuelve letal ya que el precio y la calidad definirán laspreferencias a la hora de consumir. Las famosas “marcas blancas o de empresa”seguirán liderando, con más ventaja, el ranking de productos más vendidos yaque su calidad/precio las hacen muy competitivas.

Otro fenómeno importante esel esfuerzo de algunas familias por buscar, mediante cooperativas de consumo, productosde proximidad sin intermediarios, consiguiendo ahorrar costes con una calidad destacable.

Sin embargo, nuestra sociedad vive una vorágine consumistamuy agresiva que ha hecho del consumo nuestro estatus natural. En la actualidadhemos asumido como normales costes que anteriormente eran extraordinarios yvinculados, esencialmente, al mundo laboral.

También con la generalización dela domiciliación bancaria hemos perdido la capacidad de observar nuestrosgastos, dejando a los servicios profesionales de consumo toda laresponsabilidad de la reclamación ante cualquier abuso, sin ser conscientes denuestra propia responsabilidad.

El precio de los servicios básicos ha subidomás de un 50% en pocos años y, con la liberalización estos datos no tardarán envolver a subir. A todos estos datos negativos hemos de añadir uno más: elincremento de los precios no ha venido acompañado de un aumento de la calidadde los servicios.

En estos momentos de gran incertidumbre hay que destacar eltrabajo colectivo que desde diferentes sectores se está realizando. Sindicatos,asociaciones vecinales y de consumidores han estado liderado diferentesplataformas con el fin de garantizar una bases sociales que protejan nuestrasfamilias.

El moviment veïnal ara: reptes per la 26 assemblea d'AV de Pineda de Mar

2011-03-23T16:59:00.002+01:00

Pel president de la CONFAVC, Joan Martínez

Aquest 26 i 27 de març, com cada any, celebreml’assemblea de les associacions veïnals a Pineda de Mar. Gairebé les 700entitats veïnals adherides a la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya ens reunirem per a debatre com hem d’afrontar les problemàtiques delsbarris.

Drets humans i socials que varen ser la nostra bandera fa40 anys, ara tornen a violar-se d’unamanera preocupant. Retorna la fam, el veïnat desnonat, i l’atur afecta el 18%de la població catalana, arribant a gairebé doblar-se – representa el 37’8%-enel cas dels joves entre 16 a24 anys.

Per tant en aquesta assemblea, les associacions de veïnsi veïnes (AV) haurem de plantejar-nos com afrontar reptes vells que, amb lacrisi econòmica, tornen a colpejar els drets elementals del nostre veïnat.

Què hem de fer les AV?

Aquesta serà sens dubte una qüestió clau per l’assemblea.Des de la CONFAVC, hem apostat per uneslínies de treball que són contundents.

Primerament, lluitarem per assegurar el proveïment delsserveis bàsics per a tothom. Entenem que el transport públic,l’electricitat i el proveïment d’aigua, entre d’altres serveis, han de serconsiderats béns socials a l’abast de tot el veïnat, independentment del poderadquisitiu. Per tant, rebutjarem qualsevol alça dels preus d’aquests serveis per sobre de les revisions salarials, és a dir, de l’IPC.

Volem garantir de facto el dret a un habitatge digne.Com és possible que més de 47.000 famílies hagin estat expulsades de casaseva per no poder pagar una hipoteca, i se’ls hagi perpetuat a l’exclusiósocial de per vida amb el deute hipotecari? Algunes entitats socials ja estem treballant per canviar la llei que regula l’endeutament de les hipoteques através d’una Iniciativa Legislativa Popular.

Davant del dèficit de la Generalitat, s’estan plantejant opcionsque retallen prestacions dels serveis sanitaris i d’altres vies que apunten capa la seva privatització. Ja anticipemque les AV lluitarem perquè a qualsevol ciutadà, tingui els ingressos quetingui, i sigui d’on sigui, se li garanteixi l’accés a una sanitat pública dequalitat, també un dret humà elemental.

En temps d’alarmant atur s’estableix una falsacompetència del “treballador autòcton contra el treballador forà” que alimentaals discursos racistes. Les entitats veïnals hem de seguir creant cruïllesd’encontres multiculturals entre el veïnat nouvingut i el de tota la vida.

Amb la coneixença mútua i la creació d’espais compartits, com estem impulsantamb el projecte dels Grups d’Interacció Multicultural – de la Fundació CONFAVC-s’esborren aquestes falses rivalitats escampades electoralment per alguns partitspolítics.

El 2010 es va arribar ala xifra de 116 víctimes de violència de gènere a tot l’estat espanyol. Elmoviment veïnal és una organització que es vincula amb la proximitat delterritori, per tant, també hem de treballar - i ho estem començant a fer amb la formació de "Mediadores contra la violència masclista"- per canviar comportaments socials patriarcalsque fan més vulnerables a les nostres veïnes de patir aquest tipus de violènciapel fet de ser dones.

Més que mai, és hora que les AV busquin aliances ambaltres entitats socials per aturar aquesta alarmant erosió de la qualitat devida als nostres barris.

És hora de tornar a fer veïnatge i creure que ambrespostes col·lectives, els rumbs de la història poden canviar cap a horitzonsmés humans.

Actuem contra el racisme, per defensar la democràcia

2011-03-18T11:18:00.003+01:00

Per Jose Peñín, responsable de Comunicació de SOS Racisme

A les places dels barris i les estacions de tren veiem periòdicament com esrealitzen controls policials en els que es detenen persones segons les sevescaracterístiques físiques (color de pell o fenotip) per identificar-les i, enel pitjor dels casos, detenir-les per ser deportades.

Des dels consistoris es debaten i s’aproven normatives per fer una aplicaciódiferencial de les lleis als seus ciutadans i ciutadanes segons la seva nacionalitat o perrestringir l’accés als drets fonamentals segons la situació administrativa.

Al carrer o darrera el faristol del míting, líders polítics de tots elscolors parlen dels nostres veïns i veïnes amb passaport extra-comunitari, comsi es tractés de mercaderia, que pretenen moure d’un lloc a un altre per tald’amagar els forats creats pels bancs, les empreses i la seva mala política queens ha dut a la crisi.

El governants de països europeus inverteixen diners dels contribuents pertancar fronteres i reforçar controls policials per evitar que entrin els “il·legals”de fora –tot i que siguin refugiats polítics de països en conflicte-, mentreretallen drets socials i polítics als de dins, especialment a les personesestrangeres, i expulsen les ètnies que consideren “non grates”.

Tot plegat s’ha fet tan habitual i constant com un pluja fina, i l’úsinteressat del missatge de la por i la seguretat ha calat tan fons, que lasocietat ens hem tornat indiferent a les vulneracions de drets i la retalladade llibertats. Hem assimilat valors i ideologies racistes sense ni adonar-nos –comha deixat veure els resultats de la darrera enquesta del Centres d'Estudis d'Opinió (CEO)- ja quediscriminar a una part de la societat s’ha convertit en “normal”.

La situació de crisi econòmica i l’escassetat de l’Estat de Benestar hafacilitat la proliferació del discurs de l’odi –odi al forani, al diferent, ala cultura i costums de l’altre-. I la permissivitat davant d’aquest tipus dediscurs ha provocat que una part de la població s’allistés a la guerra delsúltims contra el penúltims.

Però la pluja fina s’ha convertit en tempesta amb llamps i trons queamenacen amb trencar els valors de la nostra societat, les fites socials quetant ens han costat aconseguir, i afeblir el mateix sistema democràtic. Perquècap estat democràtic pot consentir que uns ciutadans estiguin per sobre d’unsaltres, i aquest sistema de superioritat és la doctrina del racisme i laxenofòbia.

La gravetat del context no deixa lloc a dubtes: ara no és moment devacil·lacions ni de mitges tintes; ara no és moment de mirar, amb els braçosplegats, com es van deteriorant al democràcia i la convivència. Tan culpablecom el xenòfob, és la persona que mira cap a una altra banda davant l’accióracista. Ara, el que cal és una resposta clara i contundent de la societatcivil, una denúncia del retrocés i de la restricció continuada de drets illibertats. Ara és l’hora de construir una alternativa democràtica a l’ofensivareaccionària i feixista.

I és per això, que SOS Racisme - Catalunya i les entitats signants del manifest“Diguem Prou! En defensa de la democràcia, contra el racisme i la xenofòbia”,fem una crida pel proper 19 de març a tota la ciutadania catalana permanifestar el nostre rebuig a la situació actual. Hem de demostrar que sommoltes les persones que apostem per una societat justa i inclusiva, per laigualtat de drets i d’oportunitats; perquè volem viure i conviure en plenaharmonia. En definitiva, per una plena i real democràcia.

Us esperem a tots i totes el dissabte 19 de març a partir de les 16.30h i finsles 22h a Passeig Lluís Companys (Arc de Triomf de Barcelona), on obrirem unespai de denúncia i proposta social, on la paraula i la música s’uniran perdonar suport al manifest. Amb les intervencions d’experts i persones de renomcom en Sami Naïr, Xavier Besalú o en Carlos Jimenez Villarejo, i les actuacionsde Pau Alabajos, West Barna, Sabor de Gràcia i Che Sudaka, entre altres. I ambla presència de les principals entitats socials catalanes.

Les clàusules sòl en l'estafa hipotecària

2011-03-15T12:58:00.003+01:00

Per Jofre Ferrés, d'ADICAE

La demanda inicial de l'Associació d'Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (ADICAE), contra les entitats que han inclòs clàusules sòl en lesseves hipoteques s’ampliarà a més de 80 entitats, a la vista de la documentaciólliurada fins el moment per milers d'afectatsa tot Espanya que s'estan sumant aaquesta gran acció col·lectiva. Després de la publicació de l'edicte del Jutjat Mercantil número 11 de Madrid,desenes de milers de persones han contactat amb ADICAE telefònicament opresencialment a les assemblees que s’estan celebrant per tot Espanya.

'Sòls'del 5% generalitzats

Aquest tipus de clàusules fan referència a leslimitacions que les entitats financeres inclouen en les escriptures delspréstecs hipotecaris, restringint les pujades o baixades dels tipus d’interèsfins al límit fixat en el contracte. Es tracta d'unabarrera que impedeix que el consumidor pugui beneficiar-se de l'actual situació de tipus baixos.

Les entitatsfinanceres van començar a implementar aquest tipus de clàusules de maneramassiva a partir del 2007, quan ja s’entreveia la baixada de tipus a causa dela intervenció del Banc Central Europeu. Malgrat la incertesa que domina totaqüestió econòmica a l’hora de realitzar prediccions futures, en general es faevident que les entitats de crèdit, tant pel seu accés a dades com per la sevacapacitat d’anàlisi dels mateixos, tenen una perspectiva bastant precisa de elsfuturs moviments financers i econòmics.

Només així es pot entendre la seguretati precisió amb que emeten els seus judicis. Aquesta qüestió és, d’altra banda,perfectament contrastable a l’hora de parlar dels tipus d’interès en el cas queens ocupa. Quin era l’objectiu queperseguia la Banca? Enriquir-se a costa delconsumidor que, en un 92%, desconeix algun aspecte fonamental de la sevahipoteca segons una enquesta prèvia d'ADICAE.

Contràriament les primeres dades recollides, l’afluència de persones consumidoresafectades ha posat de manifest que múltiples entitats van fixar clàusules sòldel 5%, de manera que centenars de milers de consumidors estan pagant en laseva hipoteca un tipus d'interès un250% superior al que correspondria legalment.

Després d’una època de pujades de tipus (2004-2008) l'Euribor va baixar al 3,5% (clàusula sòl mitjana) algener de 2009, pel que és a partir d'aquestmoment quan el consumidor comença a patir perjudici i comença a pagar un excésd'interessos a causa d'aquesta clàusula. L’anàliside les dades rebudes fins al moment posa de manifest que en el 50% dels casosel sòl està fixat en nivells superiors al 3,5%, mentre en un 35% els sòls estanentre el 3 i el 3,5%. D'aquesta manera, el perjudici que estan patint moltshipotecats supera els càlculs inicials d'ADICAE,i pot ascendir a més de 3.000 euros anuals.

Les clàusules abusiveshan cooperat a l'augment delsembargaments hipotecaris

És evident l'importantimpacte econòmic i social de les clàusules sòl. El greu impacte que l’aplicacióde les mateixes ha tingut i té en els consumidors i en l’economia i la societatreforça la necessitat de donar solució a aquest greu abús, ja exigible per simateixa donada la vulneració dels drets dels consumidors que constitueix. A Catalunyas’estima que hi pot haver gairebé 800.000 famílies afectades. A més, tenint en compte els nivells de"sòls" hipotecaris que han vingut fixant bancs i caixes, l’associacióconsidera que un 10% de les execucions hipotecàries des de 2007 es podrien haverevitat si no s’haguessin aplicat aquestes clàusules. És a dir, 35.000 famíliesno s'haurien enfrontat a l'embargament del seu habitatge.

La manipulació de la Banca

Davant la massiva reacció dels consumidors, que diaa dia i per desenes de milers comproven que són víctimes de les abusivesclàusules sòl, algunes entitats estan tractant d'impedirque els consumidors se sumin a la demanda col·lectiva oferint de maneraindividual a alguns dels seus clients afectats rebaixes simbòliques dels seus"sòls" (baixant, per exemple, mig punt) a canvi de contractarmúltiples productes no requerits per l'usuari:targetes, assegurances, etc.

A més, en general, aquests canvis no es documentencap manera, pel que en qualsevol moment el banc podrà tornar a aplicar la clàusulasòl inicial, i en els pocs casos en què es documenten el consumidor es veuobligat a córrer amb els costos i despeses del canvi en el nivell del sòl. Peraixò ADICAE està advertint a tots els consumidors d'aquestanova estratègia enganyosa de les entitats implicades, a fi que no resultinnovament perjudicats.

Per més informació: i através de les web www.adicae.net i de la nova pàginacreada a aquest efecte per ADICAE: www.afectadosclausulasuelo.org, on es centralitza totala informació del cas i s'indiquenels passos a seguir perunir-se a la demanda.

Associacions veïnals: quelcom més que festes!

2011-03-02T14:13:00.001+01:00

Per Gregorio SánchezGijón, secretari de l'AV Vistalegre de Castelldefels

Estem ja a les portes d'un nou carnestoltes, encara que la Comissió de Festes de la nostra associació veïnal porta mesos acordant i desenvolupant el nostre projecte d'enguany. El mateix que a la passada cavalcada de Reis, o a la darrera edició de la Festa dels Barris del passat estiu, i que tot just estem contractant i enllestint per a la primera setmana del proper mes de juny.

Festes a les quals les persones estan ja acostumades a veure'ns participar. Festes que no serien el mateix sense la nostra presència. Que dónen sentit a organitzacions com la nostra, que ens apropa més encara a la realitat dels nostres carrers, dels nostres barris, de les nostres ciutats, però que no són ni de lluny l'únic i principal dels nostres objectius.

La nostra capacitat de gestió, de transparència, de participació, de convocatòria... queden plasmades en tot un seguit d'actes i activitats festives, que cap altre no les pot fer igual que nosaltres. No fem altra cosa que posar tota la nostra experiència i credibilitat, treballada durant tant i tant de temps, voluntàriament i altruista, al terreny de la reivindicació, de la millora de les condicions de vida als nostres barris, de la solució dels conflictes de convivència, de l'arrelament de la solidaritat, de l'acolliment de les persones nouvingudes, i un llarg etcètera.

Aquesta experiència sobradament contrastada al servei de la nostra gent, també en tot un seguit d'actes lúdics i festius de dinamització dels nostres barris, que cap altre seria capaç de portar a terme d'aquesta mateixa forma.

De no ser així, es generaria un gran buit al nostre entorn, que creiem , ns abocaria a la desconsideració, a ser qüestionats, a l'oblit, a la desaparició, paulatinament. Ans al contrari, en el nostre empeny de continuar ben vius, de seguir donant un servei de qualitat als nostres socis / es i veïns / es. De ser importants i decisius als nostres barris, de canalitzar l'ajut solidari dels més benestants cap a les famílies amb menys recursos, de lluitar dia rere dia per assolir una societat més justa, democràtica i solidària, és perquè fem tot el que fem, i intentem, no sense molts esforços, ser presents a totes les cites del calendari, a les de caire festiu inclusivament, i no exclusivament com pot semblar a algunes persones.

És innegable que per poder continuar amb aquesta predisposició de servei als demés, a les nostres associacions veïnals els cal continuar creixent i enfortint amb la integració de nous membres més joves, amb una altra perspectiva respecte a la societat actual, amb una altra preparació, però amb els mateixos interessos, les mateixes il·lusions, els mateixos objectius i finalitats de sempre, encara que per aconseguir-ho haguem de tirar d'agenda i procedir al reclutament directe, ja que malauradament a la gent li costa molt oferir-se de forma voluntària, com ens ha quedat palès en tantes i tantes situacions viscudes fins el dia d'avui.

Hem arribat molt lluny. Som forts. I... VOLEM CONTINUAR ESSENT-HO!!! Encara ens queda molta feina a fer i molta vida per endavant.

Evitemos lo peor: exijamos la regulación y control de las finanzas

2011-02-22T13:39:00.004+01:00

Per Antonio Fuertes Esteban, de l'equip ATTAC ACORDEM

El Crash de 1929 en la Bolsa deNew York debido al estallido de la burbuja especulativa sobre las accionesoriginó la Gran Depresión en los años 30, que creó el caldo de cultivo para elcolapso de la Sociedad de Naciones y la Segunda Guerra Mundial.

El Crash de2008, con la caída de Lehman Brothers, supone otra crisis sistémica global, quecomo la del 29 se origina en el epicentro del sistema y que también tiene comoorigen una burbuja especulativa, la conformada por la especulación inmobiliariasobre los títulos de las hipotecas subprime y los diversos productosfinancieros derivados.

Las secuelas de esta crisis: los 35 millones de nuevos parados en los países desarrollados, y los 120millones nuevos hambrientos en el Mundo en 2008 al trasladarse la especulación alos alimentos.

Posteriormente, los recortes sociales, aumento del paro yempobrecimiento general de la población en Europa debido a las políticas derecorte presupuestario y medidas de ajuste de los gobiernos impuestas por loscriterios de estabilidad del Banco Central Europeu y del Fondo Monetario Internacional. Todo ello después que el déficit y ladeuda pública de los estados fueran para cubrir la deuda generada por las malasprácticas especulativas de los bancos.

Ahora las agencias de calificación seerigen en árbitros fraudulentos de la bondad de la deuda de los estados, que tienen que ajustarse a los requerimientos y sacrificios exigidos por los mercadospara generar su confianza.

Mientras el norte de Áfricaprotagoniza su revuelta contra los tiranos, cuyo detonante ha sido elencarecimiento de los alimentos básicos en parte de forma especulativa, estounido a la falta de libertad y perspectivas de futuro de los jóvenes; losestudiantes y obreros alemanes, italianos, belgas, ingleses se manifiestan.

LaONU es poco más que un espectro y los poderes financieros se imponen a losestados y preparan el desembarco de sus propuestas a través del FMI, el G-8 yel G-20.

El dominio de la oligarquía financiera mundial sobre la soberaníapopular es aplastante gracias en parte a que los “Boabdiles” de todos losestados entregaron su pueblo a los oligarcas y ahora lloran lo que no supierono no quisieron defender, la ciudadanía está presa de su capitulación y no lequeda sino rebelarse contra el poder del dinero, contra la tiranía de losmercados.

La primera etapa de la actualestrategia de la ciudadanía democrática contra el dominio del capital pasa necesariamente por exigir anuestros representantes una inmediata y eficaz regulación y control de lasfinanzas, eso antes de que sea demasiado tarde y el naufragio de la ONU y lafalta de cualquier atisbo de gobernanza global, deje definitivamente el campoabierto a los especuladores y desemboque en una nueva gran guerra. No olvidemosque la 2ª Guerra eclosiona en una situación pre-revolucionaria.

Para atajar lacrisis actual del capitalismo, que es una crisis sistémica, los estados tienen que tomar, o en su defecto establecer, un riguroso control sobre las finanzas. Esosignifica nacionalizar bancos, crear impuestos a las transacciones financierasy acabar con esas cuevas de la opacidad y delito que constituyen los paraísosfiscales.

Para ello la ciudadanía debe de tomar las calles de nuevo. (manifest campanya Impost a les Transaccions Financeres)

Els castellers i la memòria històrica de la cultura

2011-02-15T16:26:00.002+01:00

Per Ferran Bruach, membre del Fons Casteller Emili Miró

El món Casteller va rebre una forta embranzida quan la UNESCO l'ha considerat PatrimoniImmaterial de la Humanitat el passat novembre. La veritat és que des d’aquestpropi fet casteller i en especial des dela nostra entitat, elFons Casteller Emili Miró, ens hem dedicat a preservar i difondre aquest apreciat baluardde la cultura del nostre poble durant forces anys arreu de totes les contrades.

El reconeixement atorgat potserinternacionalitzarà més els castells i els seus castellers, i castelleres però pensem que lahistòria que arrosseguem de fa més de 200 anys i tot aquest llegat, que en un Fonsdocumentals com el de la nostra entitat es conserva i es posa a disposició detothom, és el que ha fet gran aquest activitat que tant lloem.

Emili Miró escrivia l’any 1977 en un articleen motiu de la trobada castellera d’aportació al congrés de cultura catalanacelebrat a Santes Creus, ( recolit en el llibre Una vida dedicada als castells (1900-1993) de Rafael Dalmau: <<Avui,però, Santes Creus serà testimoni d’una extraordinària diada de festa popular.Sí, perquè els castells són aplaudiments, abraçades, cridòria, i fins i totllàgrimes emotives en executar-se un castells d’envergadura. Els castellssempre han sigut aquest aire de festa. En un dia de castells no veureu cap caratrista. Repareu que tothom té el somriure a flor de llavi. Aquesta alegria ladivulga la fal·lera i el goig que sent el casteller en pujar al castell. És unaalegria encomanadissa. Qui la va copsar amb tota amplitud va ésser en Clavé,amb l’estrofa que diu: Quina gatzara, quina delícia, causa al poble, los brausxiquets".

L’any 1993 després de la mort de l’Emili Miró,un grup d’amics i estudiosos del fet casteller, va constituir l’associació quedu el seu nom per tal de preservar tot aquest llegat que l’Emili havia anat escrivinti recopilant al llarg de la seva dilatada vida.

Aquest Fons documental consta d’articles,predicots, cartes, fotografies, retalls de premsa, llibres, etc, relacionatsamb la cultura popular i especialment amb el fet casteller. Un total d’un 3000documents que daten des de 1885 fins l’actualitat fan que sia un dels mésimportants arxius.

Aquest Fons es vaenriquint i engrandint cada dia amb donacions que particulars ens ofereixen iaixò forma part d’una de les activitats que estem duent a terme amb més força idedicació. La catalogació d’aquest fonsla estem actualitzant i digitalitzant en col·laboració amb els experts del’Arxiu Històric Comarcal deTerrassa que és la entitat que vetlla per la conservació idifusió del Fons documental.

El Fons Casteller ha realitzat nombrosesactivitat al llarg dels seus anys d’història on destaca les jornades "Els castells en els mitjans de comunicació", un congrés sobre lavisió que té la premsa sobre el fet casteller; l’edició de la revistaCastellística, la reedició del llibre "Història dels castellers els Nensdel Vendrell", escrit el 1961 per l’Emili; intercanvis de grups decultura popular a nivell europeu, nombroses conferències on destaca larealitzada per Joan Raventós gran coneixedor del fetcasteller, entre moltes d’altres.

Indubtablement, aquest reconeixement mundial que ens ha estatconcedit a totes les persones que participemd’aquesta vida castellera, ens ajudarà iens donarà coratge per seguir treballant i defensant una de les activitats quemés representen la nostra cultura i forma part de la història de Catalunya.

Ja ho sabeu, si teniu fotografies i altres documents dels castells, no dubteu en posar-vos en contacte amb el Fons Casteller Emili Miró Tel.687 92 51 67/fonscasteller@terrassa.net

Los derechos sociales en tiempos de crisi

2011-02-08T12:07:00.002+01:00

Per Jaume Saura, president de l'Institut de Drets Humans de Catalunya

Los derechos sociales son derechos humanos, imprescindibles para satisfaceruna parte importante del valor de la dignidad humana. Una vez positivizados enderecho nacional o internacional, generan obligaciones en los Estados tanto decarácter positivo como de corte abstencionista, como los derechos civiles ypolíticos. Son, pues, derechos en sentido jurídico del término, y, por tanto,son exigibles tanto en el plano nacional como en el internacional. Cada uno deellos tiene un alcance y un contenido perfectamente delimitable de carácteresencial, que permite señalar el tenor de las obligaciones que tiene un Estadopara su satisfacción. Un contenido esencial que coincide con el contenidoexigible jurídicamente

La dimensión prestacional que tienen los derechos sociales, en la medidaque se vincula a la disponibilidad económica de los Estados, hace que susatisfacción sea particularmente vulnerable a una crisis económica global comola que nos afecta desde 2008. Los inevitables recortes presupuestarios pareceque tengan que afectar indefectiblemente a las partidas sociales (salud,educación, dependencia).

Parece pues oportuno plantearse hasta qué punto sonjurídicamente admisibles medidas regresivas en derechos exigibles derealización progresiva. La crisis económica (y social) obliga a unaredistribución del gasto público y deviene así un test de la exigibilidad de los derechos sociales, que el Estadohabrá de explicar ante las instancias internacionales de supervisión, de maneraque sobre la base de los hitos alcanzados en informes anteriores, se deberávalorar hasta qué punto está jurídicamente justificado un progreso demasiadomenguado o incluso un retroceso.

El Comité DESC ha sido muy claro en el alcance jurídico del término“progresivo” y, en consecuencia, ha puesto la carga de la prueba en el Estadoque adopte medidas “regresivas” en los ámbitos que abarcan los derechossociales. En su Observación General número 3, el Comité afirma que “todas las medidas decarácter deliberadamente retroactivoen este aspecto requerirán la consideración más cuidadosa y deberánjustificarse plenamente por referencia a la totalidad de los derechos previstosen el Pacto y en el contexto del aprovechamiento pleno del máximo de los recursosde que se disponga”. Concepto que el Comitéaplica en distintas Observaciones Generales relativas a derechos concretos. Porejemplo, respecto del derecho a la alimentación, el comité dice que: “En el caso de que unEstado Parte aduzca que la limitación de sus recursos le impiden facilitar elacceso a la alimentación a aquellas personas que no son capaces de obtenerlapor sí mismas, el Estado ha de demostrarque ha hecho todos los esfuerzos posibles por utilizar todos los recursos deque dispone con el fin de cumplir, con carácter prioritario, esas obligacionesmínimas.”[1] También respecto dedimensiones “conexas” de los derechos sociales, como la prohibición dediscriminación, el comité ha dicho que “La falta de recursos para no acabar conel trato discriminatorio no es una justificación objetiva y razonable, a menosque el Estado parte se haya esforzado al máximo por utilizar todos los recursosde que dispone para combatirlo y erradicarlo con carácter prioritario”.[2]

Aunque en ninguno de estos casos hay prohibición absoluta de regresión, lacarga que se pone sobre el Estado para justificarla es notable. Además, se nosaparece como crucial la concreción de unos contenidos esenciales que noadmitirían regresión bajo ninguna circunstancia,[3] asícomo la referencia a los “indicadores” que permitan valorar el alcance de lasatisfacción de cada uno de estos derechos. Por encima de todo, la palmaria“exigibilidad” de los derechos sociales en Derecho internacional positivo seerige como un dique jurídico frente a regresiones injustificables,presuntamente amparadas en situaciones de crisis socioeconómica como la queestamos viviendo en la actualidad.

[1] Observación General n. 12(1999), pár. 17. Principio de no regresividad al que no fue ajeno nuestrointérprete constitucional en su primera jurisprudencia, tanto en lo relativo aderechos laborales (STC 81/1982) como al régimen de la Seguridad Social(STC 37/1994).

[2] Observación General n. 20 (2009),pár. 13.

[3] El Comité ha dicho que “El Pactose viola cuando un Estado no garantiza la satisfacción de, al menos, el nivelmínimo esencial necesario para estar protegido contra el hambre” [ObservaciónGeneral n. 11 (1997), pár. 7]. En el contexto del derecho a la educación, haidentificado como contenido esencial: “el velar por el derecho de acceso a lasinstituciones y programas de enseñanza públicos sin discriminación alguna; porque la enseñanza corresponda a los objetivos expuestos en el párrafo 1 delartículo 13; proporcionar enseñanza primaria a todos, de conformidad con elapartado a) del párrafo 2 del artículo 13; adoptar y aplicar una estrategianacional de educación que abarque la enseñanza secundaria, superior yfundamental; y velar por la libre elección de la educación sin la intervencióndel Estado ni de terceros, a reserva de la conformidad con las normas mínimasen materia de enseñanza” [Observación General n. 13 (1999)]. Y aún ha detalladomás estos contenidos en el párrafo 12 de la Observación Generaln. 14 (2000) relativa al derecho a la salud y 37 de la Observación Generaln. 15 (2002), relativa al derecho al agua.

Expansió cooperativa en època de crisi

2011-02-01T13:00:00.000+01:00

Per l'equip de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya

Existeixen elements per pensar queens trobem en un moment d’expansió cooperativa. L’any 2010 la creació de novescooperatives ha mantingut la progressió ascendent que va començar fa dos anys.En un context de crisi generalitzada, la cooperativa és la única fórmulaempresarial que creix i genera ocupació. Com a exemple, les 86 noves cooperatives de treball creades el 2010representen 162 llocs de treball directes a Catalunya.

Existeix un cert consens sobre elselements que caracteritzen l’excel·lència empresarial –qualitat de serveis iproductes, participació i responsabilitat dels treballadors, repartiment debeneficis, reducció de l’impacte mediambiental, etc. Molts d’aquests aspectesestan ben resolts en moltes empreses però globalment els trobaríem dins del quees pot descriure com una cooperativa.

La cooperació pot expressar-se demúltiples formes. No es tracta que totes les empreses siguin cooperatives, peròtotes les empreses poden beneficiar-se d’una acció més cooperativa i basada enles persones.

A la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya estem convençuts que responsabilitzar treballadors, socisi clients per treballar conjuntament, donant-los poder per participar en lesdecisions de l’empresa té un impacte positiu a la societat i al conjunt de l’economiacatalana.

Les cooperatives són empreses sotmeses a les mateixesregles del mercat que la resta de negocis i, com a tals, desitgen tenir elsmillors resultats. Però la diferència principal radica en que en una cooperativa,les persones sòcies estan enfocades a garantir el creixement a llarg terminiper sobre del guany a qualsevol preu. Els beneficis generats en una cooperativano es destinen a remunerar cap inversor extern, sinó que es comparteixen entreles persones sòcies i es destinen a enfortir l’empresa.

El model cooperatiu és extraordinàriamentflexible i vàlid per a tots els sectors de l’economia. És coneguda la capacitatde les cooperatives per donar resposta als creixents reptes de la nostrasocietat: des de l’atenció precoç a infants en risc fins a les energiesrenovables, la formació a distància o les noves tendències de treball en xarxa.La cooperativa permet a free-lances de la indústria creativa associar-se permutualitzar recursos i beneficis; permet a propietaris sense successiótransmetre les seves empreses als seus treballadors i mantenir la marca i elservei ofert; permet gestionar serveis d’atenció a les persones amb l’eficàciai la sensibilitat que es mereixen les persones usuàries.

Malgrat que les cooperatives tambés’han vist afectades per l’actual context econòmic, la clau del seu èxit radicaen l’aplicació dels seus valors fonamentals, una governança eficaç, laparticipació activa dels seus integrants i la bona gestió empresarial.

Lescooperatives es troben darrera de productes i serveis que utilitzem de formaquotidiana i estan ben representades en sectors innovadors. A Catalunya, aquestesempreses tenen un paper important en la promoció d’una economia sosteniblei basada en les persones. Des de la FCTCtreballem per proporcionar-los un marc favorable al seu creixement i donem aconèixer a la societat els principis que les fonamenten.

L'Ateneu Popular de Nou Barris: quan el circ dóna vida a un barri

2011-01-24T17:12:00.001+01:00

Per l'Associació Bidó de Nou Barris, entitat gestora de l'Ateneu Popular 9 Barris.

No són aquests temps propicis per a les il·lusions i pels somnis. La crisi ho envolta tot i sembla que no hi ha espai per a res més. Els projectes com el de l’Ateneu Popular 9 Barris, ja amb una llarga trajectòria, han tingut la sort de viure amb anterioritat moments complicats i difícils, i encara que inevitablement les circumstàncies presents afecten l’esdevenir quotidià, segueixen fent el seu camí i treballant pels seus objectius socioculturals.

Quan parlem de societat i de cultura no podem parlar d’immediatesa, sinó que hem de posar les mirades a una distància que ens permeti assolir les fites per les quals, això sí, hem d’anar treballant dia a dia.

I així anem fent, adaptant-nos a les noves realitats del nostre entorn immediat: els nostre barris. Uns barris que ara són diferents dels anys 70, quan va néixer l’Ateneu, i que tot i així segueixen sent barris de nouvinguts, de persones que arriben cercant una vida millor per a elles i pels seus.

L’Ateneu, com a projecte amb voluntat transformadora, treballa en xarxa amb moltes altres entitats de Nou Barris, amb la finalitat de donar cabuda i resposta a les necessitats de totes les persones que hi viuen.

Aquesta forma de treball en xarxa, posant els recursos de cadascú a l’abast de la resta, dóna molta més força i resultats a les accions que s’acorden entre tots i ens ensenya a treballar des del consens i l’acord.

Tampoc no deixem de tenir els sentits oberts a tot allò innovador que, a nivell cultural i artístic, va succeint. Amb les nostres programacions, les nostres difusions, la manera en què treballem la Formació i el Circ Social, el suport decidit des dels inicis de l’Ateneu a la Creació... sempre hem apostat pels nous artistes, les formes diferents de fer i, per damunt de tot, per la relació constant amb el territori des de la cultura i des de l’art.

Cultura i Art entesos com a elements de cohesió, identificadors, que ens donen més com a persones.

També hem volgut ser pioners en la forma d’organitzar-nos, des de les formes assembleàries dels primers anys, passant per apostar després per la gestió des de la ciutadania, per què pensem que aquesta és la millor forma de gestionar els equipaments públics: eficient, transparent, participativa i compromesa. Una forma de gestió que desitgem es vagi consolidant al nostre país.

La participació activa i la implicació són imprescindibles per l’A teneu Popular 9 Barris , perquè sense elles, tot el que hem dit abans no tindria el mateix sentit. Tots les nostres accions i projectes concrets impliquen aquesta forma transversal de treballar.

I així anem fent camí, passa rere passa, dia rere dia, any rere any.

A partir d’aquest mes de gener estarem en obres: el Districte de Nou Barris ha donat resposta a la demanda de més espais per a l’Ateneu i portarà endavant un projecte d’ampliació i millora de l’actual edifici; ens felicitem que hagin fet aquesta aposta en moments com aquests, donant importància a l’Ateneu com a element de cohesió social i cultural al barri.

L’activitat de l’Ateneu no s’aturarà; les programacions continuaran al nostre teatre; les oficines s’instal·laran provisionalment a l’edifici tècnic i les activitats de formació i de bar estaran a un envelat de parets verdes i cúpula blanca que ja està instal·lat al costat de l’Ateneu.

Nous temps, nous espais, nous reptes i sempre les mateixes ganes de fer i de treballar.

Salut i Circ!!!

Qui perd la història, perd la identitat

2010-12-15T18:25:00.004+01:00

Per Joan Martínez, president de la CONFAVC.

La història es fila dia a dia, i esdevé la suma d’èpiques quotidianespromogudes per homes i dones, veïns i veïnes, al llarg de la humanitat. Ambaquest convenciment, rebem, des de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) i amb molta satisfacció el llibre "Construint la ciutat democràtica: el moviment veïnal durant al transició i el tardofranquisme". Unainvestigació que posa en evidència i sobre el paper la gran aportació delmoviment veïnal en l’enderrocament del règim franquista i en la gestació de municipismés dignes, socialment més cohesionats i participatius.

Centrar l’objecte d’estudi en el llegat de les associacions de veïns iveïnes (AV) entre els anys 60 i 80 (1964-1980), és de vital importància pel fetde qüestionar-nos quin tipus de coneixement desitgem per les generacionsfutures i quina memòria històrica.

Un coneixement que ha de sobreviure en un context, el d’avui, en què malauradamentel concepte de democràcia ja està completament prostituït i el capitalisme caduc,ha estat refundat sobre els mateixos valors contra els quals fa 40 anys lesentitats veïnals lluitàvem.

No obstant això, cal recordar a les generacions joves i futures que treballarper aconseguir aquesta democràcia sota una dictadura militar fortamentrepressiva va ser una tasca dura, difícil, arriscada i extenuant. Una gesta enla qual van participar homes i dones compromeses amb les associacions de veïnsi d’altres moviments, amb unes qualitats excepcionals de solidaritat, seguidesper persones, que des d’altres sectors, també estaven disposades a deixar-se lapell per recuperar les llibertats individuals i comunitàries segrestades.

Assenyalar i parlar de qui foren aquestes persones sempre és difícil,perquè no es donen les condicions per aquest reconeixement. Per aquesta raó, optemper fórmules més senzilles i parlem del conjunt de la ciutadania i de les gransherències dels moviments socials.

Van ser moltes, moltíssimes, les persones que van entregar el seutemps i inclús les seves vides per enderrocar la dictadura i vertebrar barrismés justos socialment. I aquesta és una de les fites d’aquest llibre:reconèixer aquests veïns i veïnes i fer que aquesta memòria històricaesdevingui col·lectiva, de la societat.

Quan vàrem preparar aquest projecte acadèmic i editorial pensàvem especialmenten el conjunt de persones que gairebé des de l’anonimat van donar tot el quètenien per aconseguir més llibertats col·lectives i justícia social, i que unavegada acabada la lluita, van tornar a les seves cases i als seus barris aesperar que el repte aconseguit, la democràcia, donés els seus fruits amb eltemps... I potser amb aquests fruits, ens hem sentit decebuts, com ja he dit.

Ara bé, penso que el gran encert del llibre seria aconseguir que elsveïns i les veïnes dels nostres barris, de les nostres associacions, esdonessin compte del fet que el seu gra de sorra a la lluita col·lectiva va serimprescindible. Que sense ells no haguéssim tingut les persones que van liderarla transició democràtica, ni tampoc haurien sortit dirigents capaços d’administrar un Estat fins aquell moment, totalitari. Que sense el seu esforç iabnegació, mai haguéssim donat els primers passos d’aquesta carrera de fons queesdevé la lluita per aconseguir més llibertats individuals i més equitatsocial.

És just reconèixer aquests fets perquè no s’oblidin, ni pels que, essentara responsable polítics, només recorden de l’època els noms i cognoms que elsinteressa. Ni per aquells que sempre han cregut que la voluntat de la ciutadaniaés manipulable o minimitzen el seullegat en la història escrita i en l’imaginari col·lectiu.

És un orgull per a mi pertànyer a aquest grup de persones, veïns iveïnes, que van ser capaços de gestar i portar al món la democràcia del país.Desitgem per sobre de tot, que quan aquestes persones llegeixin el llibre essentin orgulloses dels anys que van donar per aquesta lluita des dels barris.

Per, ells i elles, el nostre més gran reconeixement i agraïment.

A l’equip d’historiadors del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona que ha fetpossible la investigació i el treball. Felicitats pel resultat. I a lesadministracions que ens han donat el suport: el Memorial Democràtic, gràciesper haver entès finalment, que aquesta aposta, més que necessària eraimprescindible pel país.

Persones com Paco Candel i Josep Maria Huertas Claveria,van promoure que no oblidéssim el gran protagonisme de les AV en les lluites solidàriesi de veïnatge durant els anys 60 i 70. El moviment veïnal ha escrit pàginesd’història col·lectiva que les trobareu molt ben reflectides en aquestainvestigació. Pàgines d’història que estic segur que s’han de seguir escrivintdes dels barris.

Pròleg del llibre "Construint la ciutat democràtica: el moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició"

Inmigración y elecciones: quien siembra vientos, recogerá tempestades

2010-12-01T17:05:00.004+01:00

Per Cristián Cepeda, técnico de immigración de la Fundació CONFAVC.

Hay respuestas que sirven para contestar todo. Son esas muletillas fáciles que salen demanera natural y dejan al interlocutor casi sin argumentos por ser afirmacionesrotundas.

En unmomento de crisis económica -que parece querer prolongarse hasta ladesesperación- la ciudadanía común busca estas respuestas simples y directas.Frases ya hechas que no impliquen entender la complejidad de los flujos decapitales, lo que es el índice de riesgo de la deuda país, o lo que significael Fondo Monetario Internacional y sus medidas de ajuste fiscal. Abrumado porlas dudas del día a día, el ciudadano necesita una respuesta fácil y cercana.

Ahíestá la potencia que tiene el discurso anti-inmigrante. Si la educación está mal, es porque los niñosinmigrantes retrasan a toda la clase; si hay más delincuencia, es por losinmigrantes son los que más roban; si falta ayuda social, es porque losinmigrantes se llevan todas las ayudas mintiendo; si la salud está en crisis,es porque los inmigrantes copan todos los horarios. Y, obviamente si no haytrabajo, es también por los inmigrantes. Incluso, si el metro está lleno, esporque hay simplemente demasiados inmigrantes, en el metro, el bus, la playa,la cola del cine o en los juegos para niños del parque. Podríamos seguir conejemplos cotidianos hasta el infinito.

Esbastante simple y efectivo. Lainmigración es asumida como un virus, algo externo que se introdujo en nuestracotidianeidad y es culpable de nuestro malestar. De nuestra crisis. Así,además, se nos muestra de manerasistemática por los medios de comunicación.

Desdeesta perspectiva, hemos visto la utilización electoral que se ha hecho de lainmigración, nos queda claro que algunos partidos se quieren mostrar como “elantídoto” para el mal que nos aqueja. Los políticos se ponen bata blanca, diagnosticany proponen medicamentos, vacunas y tratamientos.

Enplena resaca electoral, la inmigración es mostrada como un ejemplo de aquélloque se ha hecho mal. Y la propaganda se ocupa de cubrirlo todo. Los partidosusan esta sensibilidad anti-extranjeros para ganar votos.

Lainmigración es utilizada como una cortina de humo para esconder los problemasreales.

Ya lo hizo Sarkozy, el presidente francés, cuando a semanas del iniciode las protestas por la ampliación de la edad de jubilación, expulsó aciudadanos rumanos. Y también lo hizo el presidente italiano Berlusconi, paraesconder los escándalos de su vida personal y su gestión económica culpando ypersiguiendo a los gitanos por generar inseguridad en las ciudades italianas.

Hablarde inmigración resulta eficaz porque distrae la atención de la ciudadanía apelandoa un instinto básico de protección de lo que viene de afuera. Y, cuando en ladecisión de votar ya no pesan los argumentos, apelar al instinto suele resultarun arma eficaz.

Essimple, efectivo. Pero, lo que ni los políticos ávidos de votos, ni los mediosde comunicación asumen es que este discurso construye una conflictividad, unaenemistad y desconfianza entre vecinos y vecinas. Y ésto, es una gran irresponsabilidad, porque como dice el dicho: quien siembra vientos, recogerá tempestades.

La retòrica de la campanya electoral

2010-11-24T17:33:00.003+01:00

Per Carme Carrió, vocal de la Junta de la CONFAV

Ara, que estem en campanya electoral podem observar que totes les candidatures posen èmfasi en la tant anomenada societat civil, com si aquesta tingués alguna de les claus en la recerca de les solucions als múltiples problemes i reptes que la ciutadania té avui en dia. Però en realitat, moltes vegades aquestes candidatures ens han oblidat, menyspreat o manipulat algunes de les nostres accions, a no ser que els hagi convingut a nivell estètic tenir-nos present en actes mediàtics per sortir a la fotografia amb nosaltres.

La realitat que estem vivint de forta crisis econòmica no augura res de bo per les classes més senzilles del país, i , el capital social del tercer sector serà una de les eines imprescindibles per continuar construint convivència, solidaritat i dignitat per defensar la democràcia amb una millor governança en la resolució dels conflictes que tenim sobre la taula i en la gestió de la pobresa econòmica.

Per això i una vegada més, els barris i la vida en els barris prendran protagonisme en el desenvolupament de projectes socials bàsics que fa ja molt de temps que estem desplegant per a dignificar la vida dels col·lectius més necessitats, però també perquè som, des de la nostra història de 40 anys, escoles de ciutadania i d’aprenentatge social.

Ara bé, demanem que no ens facin callar amb paraules grandiloqüents perquè saben de veritat que sense nosaltres la societat és queda coixa. Cal un compromís fort i valent entre tota la classe política i tots nosaltres, per recuperar valors que fins ara no s’han practicat.

Una fórmula veïnal contra la violència de gènere

2010-11-19T11:11:00.001+01:00

Per Teresa Ortega, Vocal de Projectes Educatius i Socials de l'AV Monestir de Sant Cugat del Vallès.

El moviment veïnal no solament ha d'ocupar-se demillorar els serveis públics del seu barri, sigui sanitat, educació,manteniment, etc. a través de les seves reivindicacions, com tampoc hauria deconformar-se desenvolupant les seves infraestructures: una associació veïnal ha d'estar compromesa amb larealitat social que embolica al barri que representa. Això significa fer-secàrrec de sectors socials en risc d'exclusió, cuidar a la seva gent gran,integrar minories ètniques, donar cohesió social als veïns i veïnes nouvingudes , etc.

La nostraassociació, també està treballant una qüestió que a pesar de la vergonya, sacseja els nostres barris, ciutats i països: la violència de gènere i la mortde dones per les seves parelles. Aquesta violència no coneix fronteres ni classes socials.

De vegades són les veïnes amb les quals conversen al'ascensor o al portal del bloc, o amigues amb les quals esmorzem cada matí. Són aquestes dones amb les quals la víctima mostra confiança i exposa la sevasituació de violència. Desgraciadament aquesta informació queda oculta enaquestes xarxes socials que l'envolten i no desemboquen en els circuitsoficials que donarien protecció i salvarien la seva vida i la dels seus fills.

La nostra associació escolta al barri atentament i faressò de situacions de violència de gènere. Per aquesta raó, quan vàrem tenirconeixement de l'existència d'un curs que proporcionava formació sobre què feri dir en aquests casos, pensem que no podíem deixar escapar aquesta oportunitat.Una bona fórmula resol problemes difícils, la nostra associació aposta per lafórmula de l'educació i la formació.

Per més informació del curs "Mediadores contra la violència de gènere" de la Fundació CONFAVC.

Europa: entre la crisi i la pobresa

2010-11-10T16:52:00.001+01:00

Per Carme Borbonès iBrescó, presidenta deCàritas Catalunya

La pobresa i l’exclusió social és una injustícia que afecta a la dignitat de les persones, atenta contra els Drets Humans i resulta totalment inadmissible en una societat que té capacitat per generar recursos bàsics i suficients per a tothom.

L’any 2000, la Unió Europea, a l’Agenda de Lisboa, es va comprometre a “aconseguir un impacte decisiu per tal d’eradicar la pobresa” com a molt tard l’any 2010.

La data ha arribat i s’està molt lluny d’aconseguir aquesta fita: dels 500 milions d’habitants que té la Unió Europea, 80 viuen en situació vulnerable: en el risc d’arribar, fàcilment, a situacions de pobresa.

La infància, les famílies nombroses, les monoparentals i les famílies amb situació d’atur, són els col·lectius que estan afectats més greument per aquest risc...

Tots som coneixedors de que la crisi econòmica està generant molt atur i aquest fet augmenta la pobresa. A gran part de la UE es mantenen, encara, situacions de desigualtat en l’accés als drets bàsics d’educació, de sanitat, de treball, d’habitatge i serveis socials, són una constant en un significatiu nombre dels casos abans esmentats.

En el cas d’Espanya, cal assenyalar que des de mitjans dels “anys 80” fins a principis d’aquesta dècada, hem gaudit d’una clara modernització i redistribució econòmica que han permès millorar la qualitat de vida d’un ampli sector de la societat, alhora que s’ha gaudit d’una igualtat d’oportunitats (regulada per les lleis corresponents) en allò que és l’accés a l’educació, a la sanitat, a les pensions i als serveis socials.

A finals de la dècada dels “anys 90”, aquest procés s’ha estancat i alguns dels sectors, més fràgils, que havien pogut gaudir d’aquesta redistribució, molt més justa, han tornat a patir els efectes de les desigualtats, agreujats en aquests darrers anys per la crisi que ens envolta.

Durant els anys de “bonança econòmica”, el nombre de famílies, persones i col·ectius més desfavorits, s’ha mantingut: són aquells que en un llenguatge més proper en diem pobres. Persones que han continuat postergades en situacions d’extrema pobresa, sense participar en la millora col·lectiva abans esmentada.

Pel què fa a les polítiques socials desenvolupades, i a les prestacions d’assistència derivades, han augmentat i en conseqüència han disminuït les situacions de pobresa extrema en un nombre significatiu de llars, però no s’ha fet prou per tal d’eradicar-la del tot: tenim encara un 3% de pobresa extrema, una exclusió social del 17,2% amb un segment “sever” que arriba fins al 5,3%.

La integració social, la desigualtat, la pobresa i l’exclusió social evidencien un model de desenvolupament que ha de ser millorat i que en el marc de l’Estratègia Europea, la nostra Agenda pel Desenvolupament Social, ha de prioritzar la cohesió i la inclusió social.

Aquesta prioritat ha de ser contemplada en totes les opcions i les decisions que es prenguin en els diferents àmbits de la nostra societat, doncs allò que està en joc no és, solament, una qüestió social, el tema és més profund: allò que està en joc és la justícia social.

Si desenvolupament social significa “ampliació de capacitats i millora de les condicions de vida de totes les persones”, cal emprendre mesures adients per tal d’ubicar a la persona en el centre de les polítiques i de les activitats dels governants, fixant com a prioritat, la satisfacció de les necessitats bàsiques socials, concretades en accions dirigides a: reduir la pobresa, augmentar la participació social, disminuir l’atur, aconseguir més cohesió i integració social i dictar mesures dirigides a millorar la igualtat d’oportunitats.

El concepte de benestar s’ha d’entendre com a redistribució econòmica i sobretot com a igualtat d’oportunitats en l’accés als béns socials.

La biomassa, a punt per a cremar!

2010-11-03T16:32:00.001+01:00

Per Germán Rafales, tècnic de Medi Ambient de la Fundació CONFAVC

El passat dia 14 de setembre la Direcció General de Qualitat Ambiental del departament de Medi Ambient i Habitatge va donar el vist-i-plau a la proposta de resolució de l’expedient de sol.licitut d’autorització ambiental de Cementos Molins Industrial S.A., per la utilització de de biomasa com a combustible alternatiu.

Tothom que ha passat per l’autovia A-2 a durant el darrer any ha contemplat, com el nou forn que s’ha construït a la "cimentera" de Sant Vicenç dels Horts i Molins de Rei, avançava en la seva construcció i s’imposava en el skyline de la serralada litoral del cantó dels "Quatre Camins".

S'ha fet una instal.lació moderna i amb una tecnologia que supera, notablement, tant la producció i capacitat del forn anterior, com la millora en les mesures per reduir la contaminació atmosfèrica. L’actual forn, a més d’alçar la seva font final d’emissió (ximeneia) més de 20 mts per sobre respecte a l’anterior forn, té adequat un filtre de mànegues que permetrà reduïr les emissions sobretot de partícules (PM),:font de contaminació històrica a la vall baixa del llobregat i dins de l’actual zona Zona d’Especial Protecció Atmosfèrica (ZEPA), consituida per decret l’any passat.

Fins aquí jo crec que seria poc raonable no posar de relleu el caire positiu que una instalació nova d’aquestes característiques, en aquesta zona tan castigada per la polució atmosfèrtica, i després de les movilitzacions i les reivindicacions veinals i ecologistes sorgides arrel d’aquest problemes.

Ara bé, l’entrada de nous combustibles, com els llots de depuradores, ens ha de fer plantejar un problemàtica que va més enllà del seu ús recollit i regulat en les normatives europees i estatals.

A Catalunya es produeixen, des de l’entrada en servei de la depuradora del Llobregat Depurbaix , més de 500.000 tones de llots, amb una previsió al 2014 d’augment amb la construcció de noves plantes. És una quantitat molt elevada que hauria de situar un Pla de Gestió de Llots EDAR a Catalunya, aprofitant l’elevat nombre d’estudis i moltes experiencies, sobre el tractament d’aquests llots en condicions anaeròbiques i compostatge.

Entenc sota aquesta premisa que qualsevol mesura de valorització de fangs d’EDAR ha de englobar-se en una estratègia de gestió integral dels fangs produïts a Catalunya i que contemplin les víes de gestió primeres, en la jerarquia que es determina en la legislació actual. Per tant s’haurien de incrementar les vies de valorització previstes pel Catàleg Europeu de Residus (CER) i que periòdicament siguin ampliament recollides al Programa de Residus d’Industrials a Catalunya (PROGRIC).

Per una altra banda la toxicitat dels llots porta a la necessitat d’assegurar la caracterització físico-química de totes les unitats entrants a la planta per al procés de combustió, per tal de correlacionar variacions de les característiques dels llots amb les emisions produïdes, i en el cas de superar els paràmetres recomats, impedir el seu procés de valorització al forn. (Recomanació per la pròpia OFICEMEN a Cementos Rezola 2006 “Segunda Addenda a la Solicitud de Autorización Ambiental Integrada”).

I finalment, caldria posar de relleu que la “moratòria” aplicada per el departament de Medi Ambient i Habitatge, ha permés dilatar el temps perquè algunes instalacions com la de Cementos Molins adequiin i millorin les seves instalacions, i agilitzar, centralitzant l’autoritat normativa en el Departament per donar l’autorització ambiental. Tot això deprés de modificar via parlamentaria la Llei d’Intervenció Integral de l’Administració ambiental. Però no ha permès contrastar dades de salut, ni estudis al respecte, per tal d’avaluar la incidència de les emissions existents i de la càrrega inmissiva que suporten les poblacions properes a les instalacions.

Les moratòries han de servir per avaluar totes les variables que es veune afectades per una activitat i no nomès aquelles que justifiquen la permisivitat de l’acció.

29s: El govern té ara la paraula

2010-10-29T11:41:00.005+02:00

Per Josep M. Àlvarez, secretari general de la UGT.

La vaga general del 29 de setembre va ser un èxit. A Catalunya, més del 80% dels treballadors i treballadores la van secundar, un seguiment fins i tot superior a la mitjana estatal. I a la tarda, la ciutadania va acudir a manifestar-se de forma multitudinària a les capitals de província catalanes -a Barcelona vàrem ser més de 400.000 persones- per mostrar el rebuig a la reforma laboral i al gir a la dreta de les polítiques del Govern de l’Estat.

Encara que molts mitjans de comunicació van intentar mostrar una altra realitat, hi ha dos signes evidents del seguiment massiu de la vaga. Segons Red Eléctrica Española, a les 8 hores el consum elèctric se situava en el 28%, per sota d’un diumenge o festiu, una forta caiguda causada per l’aturada de les grans indústries del país.

D’altra banda, l’estat de les carreteres a l’Àrea Metropolitana de Barcelona era insòlit a les 9 hores. En plena hora punta, el trànsit era absolutament fluid a totes les carreteres i sense cap incidència, tenint en compte, a més, que els transports públics funcionaven en serveis mínims.

D’altra banda, la UGT de Catalunya rebutja els actes violents i els aldarulls que van tenir lloc al centre de Barcelona el dia 29, provocats per una minoria que res tenien a veure amb els sindicats convocants de la vaga general i de la manifestació contra la reforma laboral, i que van intentar alterar la normalitat democràtica de la jornada.

Després del 29-S, el Govern de l’Estat ha de reflexionar sobre la resposta aclaparadora que ha rebut al carrer contra les retallades de drets socials i laborals que ha engegat, i ha d’obrir un nou procés negociador amb els agents socials per rectificar una reforma laboral que no té res a veure amb la situació de crisi econòmica que viu el país i que només serveix per desregular el mercat de treball, facilitar i abaratir l’acomiadament, i desprotegir encara més els treballadors i les treballadores.

Per la nostra part, continuem endavant amb la lluita perquè els treballadors i les treballadores no siguem doblement i injustament víctimes d’aquesta crisi econòmica que -encara que a vegades ens ho vulguin fer creure- no hem provocat nosaltres. I obrim tres fronts.

En primer lloc, endegar el procés –recollida de 500.000 signatures- per presentar al Congrés dels Diputats una iniciativa legislativa popular perquè retiri la reforma laboral. En segon lloc, continuar a partir de desembre amb les mobilitzacions al carrer contra les retallades socials (congelació de les pensions, reducció del salari dels funcionaris, reducció de la despesa social en els Pressupostos Generals de l’Estat, reforma de les pensions...). I per últim, l’actuació sindical a les pròpies empreses, portant a inspecció de treball i als tribunals laborals qualsevol intent d’aplicació de la reforma laboral (acomiadaments col·lectius o individuals utilitzant com a argument la previsió de reducció d'ingressos o les previsibles pèrdues, distribució irregular de la jornada o inaplicació salarial, entre d’altres).

El Govern té ara la paraula i ha d’escollir al costat de qui està: o dels mercats internacionals o dels ciutadans.

"Ni tú ni yo somos nadie, si tú y yo no somos nosotros": la denúncia veïnal del "Cas Palau"

2010-10-20T16:59:00.007+02:00

Per Maria Mas, vice-presidenta de l'AV del Casc Antic.

La pressió popular organitzada ens demostra que som capaços de canviar els projectes especulatius tant de l’administració com dels interessos privats.

Cada vegada més ens adonem que els polítics estan al servei dels lobbies econòmics que són els que marquen el ritme de transformació dels nostre barris i de la nostra ciutat. La proposta de construir un hotel al costat del Palau de la Música és una prova més del servilisme de la política als interessos econòmics especulatius.

Durant quatre anys hem estat lluitant en contra d’aquest projecte l´Associació de Veïns del Casc Antic i Veïns en Defensa de Barcelona Vella, des de dues vessants: per un costat informant als veïns i veïnes dels efectes que podia tenir pel barri la construcció d’un macro hotel i corresponent aparcament , la destrucció de patrimoni i el fet de canviar l’ús d’un sistema dotacional com l´equipament comunitari ( l’Escola La Salle Comtal) . De l’altra part, amb l’actuació jurídica.

Assemblees, actes informatius, recollida de 3.500 signatures, rodes de premsa, vermuts i “xoriçades” al carrer i un llarg contacte amb el veïnat, que juntament amb la intervenció jurídica duta a terme per l’advocat Daniel Jimenez, han fet possible la retirada de la modificació del Pla General Metropolità i la conseqüent retirada de construcció de l´Hotel.

És cert que l’autoinculpació del lladre Millet ha afavorit que sortissin a la llum totes les martingales dels interessos privats i el servei de la política a aquests interessos per especular més fàcilment.

Quin procés participatiu?

En el transcurs de la lluita ens implicaren en "un procés participatiu" organitzat per part del Districte on la participació del veïnat es limitava a opinar sobre aspectes de com volíem l’hotel. En cap cas podíem manifestar-nos en contra de la seva construcció ja que hi havia una invariable que així ho determinava. Per aquest motiu ens vàrem retirar del procés participatiu deixant clars els motius de la nostra retirada, ja que des de l’inici ens vàrem manifestar en contra de la totalitat del projecte.

El Districte va exigir a la Fundació del Palau organitzar-lo. Posteriorment hem sabut que en aquell moment el propietari era Olivia Hotels i no la Fundació del Palau, motiu pel qual va ser modificat el Pla General Metropolità tan fàcilment.

En la lluita veïnal és important establir una estreta relació entre els professionals i tècnics i els veïns i les veïnes organitzades. En la lluita contra l´Hotel del Palau ha estat de gran valor l’aportació jurídica per part de l’advocat que ha tramitat l´expedient jurídic. La seva participació a les reunions, assemblees, rodes de premsa i de manera didàctica ens ha permès entendre el críptic llenguatge jurídic.

En front teníem grups de pressió amb un recolzament mediàtic, financer i polític consolidats Nosaltres comptem amb escassos recursos i amb el treball voluntari dels veïns i veïnes. És a dir, l’esforç i el sacrifici individual que no cerca un benefici privat ni una rendibilitat econòmica, sinó la conservació d’un equipament comunitari i d’un patrimoni públic com la protecció dels edificis catalogats. Un veïnat que s''ha implicat, per sobre de tot, per la defensa de l’espai públic al servei del barri

On és l'enemic? La necessitat d’autocrítica al món veïnal

2010-10-13T15:52:00.011+02:00

Per Gala Pin, membre de l'AV de l'Òstia de la Barcelona/Fotografia cedida per Óscar Lázaro.

En els últims anys han sorgit espontàniament plataformes veïnals que reivindiquen “millores” pels nostres barris o denuncien degradació, problemes de convivència i “inseguretat” al marge de les associacions veïnals (AV). Això ens ha obert la porta a moltes AV a fer una reflexió autocrítica necessària en temps de crisi i d’escassa mobilització.

Com a moviment veïnal tenim actualment una mancança greu a l’hora d’interpel·lar a molts veïns i veïnes amb el nostre discurs i formes de fer, ja que moltes vegades el veïnat sent les nostres propostes alienes a la seva quotidianitat, encara que siguin pertinents.

Una de les tasques crucials d’una associació veïnal és construir una visió global de barri més justa i incloent a través del coneixement del territori concret en què actuem, amb una composició social cada vegada més heterogènia i paradoxal. Aquesta tasca porta implícita la necessitat de transmetre eixa visió de barri i emmarcar-la en un context de ciutat -neoliberal-, en el qual un projecte de barri fet des de baix entrarà en conflicte amb l’administració i els poders econòmics.

Sense entrar a analitzar si les AV hem assolit la tasca, el què resulta innegable és que partim moltes vegades d'un concepte de veïnat obsolet i poc acurat a les nostres realitats properes. A més, tenim serioses dificultats per trobar vies de comunicació de les nostres tasques. Així doncs, quan existeix la transmissió d’un projecte global de barri habitualment aquesta fracassa. Per tant, no podem deixar de valorar positivament el sorgiment d’aquestes noves plataformes, i apropar-nos per veure de quina manera ens podem contaminar els uns als altres.

L’autorganització de veïns i veïnes en plataformes, grups... pot ajudar a restaurar un teixit social cada vegada més erosionat per les condicions de vida. En el cas dels barris del centre de Barcelona, per exemple, pot ser la pressió turística.

No obstant això, “la intenció no és el que compta” i per això quan un grup que s’erigeix com a un interlocutor en un barri vol intervenir en un territori concret és necessari conèixer tant les conseqüències que pot arribar a tenir la intervenció, com els motius que han portat a eixa situació determinada. Per intervenir en una situació de conflicte cal saber qui és l’enemic. I aquest no pot ser aquell que no ha decidit estar on està.

Diferents plataformes veïnals sorgides recentment reprodueixen un discurs genèric contra l’administració, però focalitzen les seves crítiques en la brutícia, aquells que generen inseguretat a peu de carrer (des de “rateros” fins a turistes), o inclús els sense-sostre, per la imatge que generen. Si identifiquem com enemic que no ha decidit exercir el seu paper, estem apuntant malament.

Per una banda, és necessari reconèixer els responsables de la degradació del barri, és a dir, aquells que tenen la capacitat de decisió: l’administració pública i per davant seu o darrere seu, els poders econòmics.

Per l’altra banda, es tracta de buscar i crear formes d’acció que continguin projectes a llarg termini. Si hem constatat la manca de voluntat per part de l’administració de construir un barri fet a la mesura de tots i totes, desenfocant de la mirada les persones amb menys recursos, resulta obvi que la contrapartida no pot ser reforçar a l’administració en el seu paper de “papà-estat” i potenciar que intervingui amb solucions parcials que s’han demostrat ineficaces a llarg termini.

Cal anar més enllà de la denúncia genèrica i mal·leable i (re)construir una realitat social en què els problemes de convivència siguin gestionats per la comunitat i no sancionats per l’administració. Cal tornar a la visió que els barris els construïm entre totes i tots, i en aquesta mirada buscada, les associacions de veïns i veïnes hauríem de poder dir i aportar molt, si prèviament hem treballat als i pels barris.

El crepuscle de l’Estat del Benestar als barris

2010-09-28T18:10:00.001+02:00

Joan Martínez, president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya(CONFAVC), (Público, edició del 9 de setembre de 2010)

El moviment veïnalcomença aquest setembre la seva activitat als barris amb el gust agre que estandeixant les retallades de drets socials i laborals, impulsades durant totaquest curs polític pel Govern de Zapatero. Un gust agre davant el qual donaremuna resposta col·lectiva: els i les representants veïnals anirem a la vaga generalel dia 29 de setembre evidenciant la gran decepció que sentim d’un govern queteòricament, o segons les sigles, és d’esquerres, i per tant, li pertocariaimpulsar unes polítiques més justes socialment i redistributives.
La darrera Reforma Laboral, aprovada pel Senat aquesta setmana, és la gota queha fet vessar el got: tenim una gestió pública que contínuament està erosionantla qualitat de vida del veïnat.

Anem pel bon camí?

Un dels exemplesd’aquesta marea neoliberal ha estat la retallada social de ZP, anunciada elpassat maig. Si aconseguir l’estalvi de 15.000 milions d’euros de dèficitpúblic entre el 2010 i 2011 s’ha de fer a costa de la qualitat de vidadel veïnat, no, no anem pel bon camí. Un govern que s’autodefineix com aprogressista hauria d’haver explotat altres vies per assolir aquest estalvi comaplicar una fiscalitat més dura a les transaccions del mercat financer,castigar l’evasió fiscal, o reduir el pressupost militar que cada dia ens costa50 milions d’euros. (seguir llegint)

Entre d’altres conseqüències les mesures de contenció econòmica han mutilat elspressupostos dels ajuntaments i de la Generalitat. Aquestaretallada s’ha traduït en la pèrdua de serveis socials de proximitat necessarisara més que mai als barris, quan la crisi colpeja amb més cruesa les economiesdomèstiques del veïnat.

De rebot, moltes entitats del teixit associatiu del territori hem vistminimitzats els recursos que ens donen les administracions públiques perdesplegar programes, destinats, la gran majoria d’ells, a cosir les fracturessocials dels barris i municipis. Per exemple, un dels nostres projectes, eldels Grups d’Interacció Multicultural (GIM), que pretén aturar respostes dexenofòbia als barris i promocionar la convivència entre veïns i veïnes estàessent frenat per dèficit de pressupost. Les entitats no podem dissenyar mésprojectes d’acció social sabent que no tindrem diners per a desenvolupar-los.

Paral·lelament la cancel·lació de moltes obres públiques impulsades pel Governcentral suposarà la pèrdua de prop de 20.000 llocs de treball. Un fet queengrossirà la bossa dels més de 4’5 milions de persones aturades que ja hi ha al’estat espanyol, amb la taxa d’atur més alta de la UE.

Altres receptes davant de la crisi
Ara el Govern ensapedrega amb una Reforma laboral que abarateix l’acomiadament i augmenta laflexibilitat laboral, ancorant encara més la vida privada dels treballadors itreballadores a les necessitats de l’empresa, i endurint les condicions peraccedir a les baixes per malaltia en detriment de la salut de les personesassalariades. Una Reforma que amplia a més sectors d’activitat les operacionsde les Empreses de Treball Temporal (ETT), potenciant la privatització delsserveis de col·locació. A més, ara el Govern ens amenaça amb una nova lleisobre les pensions, que allargarà els anys de cotització, l’edat de jubilació,i altres retrocessos de drets adquirits.

Només hi havia la recepta de retallades socials i de drets laborals etzibadespel Fons Monetari Internacional i els gurús del Consell Econfin per salvar delnaufragi econòmic d’Espanya?

No, i per aquesta raó ensha quedat un gust ben agre . Hi havia altres estratègies per augmentar elsingressos de l’erari públic, com impulsar una reforma fiscal que penalitzi lestransaccions especulatives i estableixi un nou tram a l’IRPF per a rendes moltaltes. També es podia haver incrementat la tributació de les SICAV- on realmentes refugien les grans fortunes- o haver-ne fixat una de base per l’impost desuccessions i donacions.

Estem davant d’una regressió dels drets del veïnat, del crepuscle d’un model del’Estat del Benestar que ens preocupa molt. Per això, les AV sortirem el carreraquest 29 de setembre a la vaga general. El moviment veïnat fa més de 40 anysque lluitem des dels barris. Hem vist anteriors vesprades, però hem fet sortirel sol amb respostes col·lectives, imprescindibles per aconseguir barrissocialment i territorialment més cohesionats i dignes.

El 29S ens hi juguem molt!

2010-09-22T13:33:00.004+02:00

Pel SecretariGeneral CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego.

Quan la crisi va començar sabíem que hi hainteressos polítics i econòmics que volen aprofitar la crisi per retallar dretssocials i laborals. Vàrem advertir des del primer dia que no estàvem disposatsa pagar els costos d’una crisi que no havíem provocat i vàrem elaborarpropostes alternatives per una sortida solidària de la crisi.

Volíem unPacte d’Estat que impulsés, entre d’altres, una reforma financera per fer circularel diner en l’economia real, la productiva, limitar i penalitzar lestransaccions especulatives; una reforma fiscal que fes aflorar els recursos enmans de les grans fortunes i en el frau fiscal, per tal de disposar delsingressos públics suficients per fer les polítiques públiques necessàries; id’altres reformes en el terreny de l’energia, de l’educació i la innovació iles infrastructures que ajudessin a avançar en el canvi de model productiu ique garantissin la cohesió social.

Malauradament el govern, enlloc d’entomar lesnostres propostes i obrir un espai de diàleg social, impulsa reformes queretallen les condicions de vida i de treball de la gent treballadora. Aprova plansd’ajust pressupostari, que passen les tisores en els salaris públics, posen enel congelador les pensions i contaminen la negociació col·lectiva dels sectorsprivats. Retalla inversions públiques renunciant a l’impuls de l’activitateconòmica i a la creació d’ocupació. Restringeix despesa social que afectadirectament la provisió i la qualitat dels serveis públics que rebem laciutadania. S’insisteix en reformar el sistema de pensions actuant només sobrela despesa i per tant actuant sobre els drets existents.

És en aquest context que l’aprovació d’unareforma laboral aprovada recenment fa necessari unaresposta àmplia, massiva que deixi clar i net que la immensa majoria de lasocietat considerem que hi ha una altra manera de sortir de la crisi, noretallant drets socials i laborals, no fent pagar als treballadors els costosde la crisi, no resignant-nos davant dels interessos dels mercats financers idels poderosos. I és per això que convoquem Vaga General pel proper 29 desetembre.

CCOO considerem que hem d’aprofundir en un model social que mantinguiels drets i les seguretats, personals i col·lectives, que aposti per una formade produir a partir de l’estabilitat en el treball, la qualificació de lespersones i la innovació i la qualitat dels processos i dels productes, unaforma diferent de produir millor amb estabilitat i seguretat però també unaforma de redistribuir millor la riquesa que es crea amb el nostre treball. Quees retirin les mesures regressives i que s’obri una via de negociació per unasortida de la crisi més solidària dependrà de la força que el 29S siguemcapaços de demostrar.

La reforma laboral aprovada és inútil iinjusta. No crearà ocupació, i a més, ajudarà a la seva destrucció al fer mésfàcil acomiadar. La Reforma, a més d’augmentar el poder unilateral del’empresari, obrint les possibilitats per desvincular-se dels convenis encondicions de treball i retributives, facilitai abarateix l’acomiadament, augmentant les causes de l’acomiadament objectiu ala previsió de pèrdues futures i subvencionant part de la indemnització que hade pagar l’empresari, que quedarà en 12 dies dels 20 que cobrarà el treballadoren la majoria dels casos. La Reforma a més privatitza els serveis públicsd’ocupació, obrint una perillosa escletxa de discriminació dels treballadors aturatsde difícil ocupabilitat que queden en mans de les empreses privades de col·locacióamb afany de lucre i les ETT sense plantejar-se prèviament cap millora delsserveis públics d’ocupació.

Des dels centres de treball als barris

El 29S ens hi juguem molt, tan en els centresde treball com en els barris, tan els treballadors i treballadores com laciutadania en general, ja que el que està en joc és un model social determinatde drets i garanties, un model de convivència i cohesió social. El 29Scoincideix amb la mobilització per la Confederació Europea de Sindicats (CES) alsdiferents països de la UE per rebutjar les polítiques de retall de drets id’ajustos pressupostaris. La CES volem evidenciar que hi ha alternatives quepassen per reforçar el model social europeu que és la base pel consens políticque està en l’origen de la UE.

Els sectors que ens van dur a la crisi, volende nou tornar al més mercat i menys estat, més mercat i menys democràcia. El29S cal sortir al carrer, mobilitzar-nos per un model social de més drets iseguretats, individuals i col·lectives, de tuteles i contrapoders. Un model queredistribueixi la riquesa i que tingui en compte que els treballadors itreballadores creem la riquesa del país, que som el valor que cal cuidar i nodespreciar. Lògicament, en aquesta hora delluita, sabem que podem comptar com sempre amb la CONFAVC per tal deplantar-los cara.

"El Carmel fins fa poc ha estat un barri abandonat"

2010-09-15T16:51:00.002+02:00

Entrevista al president de l’AV El Carmel, Fernando González.

Què ha suposat l’arribada del metro pel veïnat d’El Carmel?

Un canvi absolut, una millora molt important per les famílies i, en particular, pels veïns i veïnes que treballen utilitzant el transport públic. Per exemple, pels joves, també ha suposat no haver d’esperar-se fins la nit, ja que el Nitbus pujava fins aquí de tant en tant. Des del punt de vista de transport públic és l’obra més important que s’ha fet al barri, seguit de la remodelació del carrer Llobregós, l’any 1999.

Des de quan comença la lluita veïnal per aconseguir l’arribada del metro?
Ufff, quan es funda l’AV d’El Carmel, l’any 1972, comencem a parlar del tema. Aleshores alguns enginyers de l’Ajuntament ens varen dir que estàvem bojos, que mai podria arribar-hi perquè tècnicament era impossible. Anys més tard, el 1985, varem fer un acte a la Plaça Sant Jaume amb la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) i vàrem instal·lar una parada de metro fictícia enmig de la plaça per fer més visible. Vàrem fer el mateix al barri: varem construir una parada simbòlica justament on ara hi ha el metro real, agafant totxos. No varem parar fins que el 2001 varem poder els primers plans del metro, després de molts anys de demanar-lo.

La lluita perquè el transport públic arribi al barri sempre ha estat un front molt present de l’AV. Recordo l’anècdota dels segrestos d’autobusos que fa temps em vares explicar...

Bé, això es remunta a l’època de la clandestinitat quan un grups d’entre 15 i 20 persones de l’AV, i d’altres amics de partits polítics clandestins, vàrem muntar un autobús clarificant-li al conductor que el vehicle estava segrestat....aleshores va venir la policia... i la veritats, la “vàrem muntar”. En una altra ocasió vàrem punxar les rodes a un altre autobús per a cridar l’atenció. Amb aquesta suma de fets i de pressió hem aconseguit que la flota d’autobusos públics arribi al barri. Ara bé, tot no està aconseguit. Fins fa poc seguim lluitant perquè el 119 arribi al carrer Muhlberg.... En aquest sentit hem anat a parlar amb l’Entitat Metropolitana del Transport però no hi ha manera. Aquesta és encara una assignatura pendent.

Parlant d’assignatures pendents: quines demandes encara estan al tinter?

Avui puc dir que les estacions d’El Carmel, Horta i la Vall d’Hebrón són les més modernes de tot Barcelona [Fernando ho assegura amb orgull]..i que ha estat durant els darrers deu anys que s’han fet coses, des de que es va esfondrar a causa de les obres del metro. Perquè abans El Carmel havia estat abandonat. Ara podem dir que és un barri més de Barcelona i no un suburbi com algú encara voldria considerar.

Ara bé, les reivindicacions pendents són vàries. Per exemple, volem que la Rambla d’El Carmel sigui soterrada, perquè els cotxes que passen són un perill pels veïns i veïnes. Volem que es faci una vertadera Rambla. Una altra reivindicació pendent seria que s’acabés la segona fase del carrer Llobregós, un projectes que hauria d’haver estat rematat el 2002. Una altra, que es faci una residència per la gent gran. Aquesta reivindicació és avalada per més de 7 mil firmes, les quals han estat adreçades a la regidora del districte, Elsa Blasco, i a la consellera de Benestar Social, Carme Capdevila. Entre vestidors m’han dit que ja tenen el solar, però m’agradaria que es fes públic als veïns i veïnes i als mitjans de comunicació.

Aquestes són les assignatures pendents en infraestructura...Tenim altres demandes com un altre centre de secundària, necessari per la densitat del barri, i a on s’impartís les assignatures que no ofereix l’Institut d’Educació Secundària Ferran Tallada.

I en quin punt està el projecte dels Tres Turons, que afecta directament alguns veïns i veïnes d’El Carmel?

En aquest sentit demanem que es tirin endavant les negociacions pactant amb els veïns i veïnes que des de 1953 estan afectats, perquè no és just passar-se tota la vida amenaçat per un pla urbanístic com aquest.. Per desencallar el tema, ens estem reunint amb els veïns i veïnes afectats perquè surti una proposta consensuada que puguem vehicular a l’Ajuntament. Volem negociar un protocol on es fixin les condicions dels preus del metro dels habitatges expropiats, com també la manera en què marxaran, a on s’allotjaran, etc. Assegurar el règim privat dels habitatges afectats que són privats. De fet, estem esperant la seva resposta de García Bragados, qui ens havia de convocar aquest setembre, però avui he llegit les notícies, i la veritat, no sé si em trucarà ...Ja hi ha una trentena de veïns que estan disposats a marxar i ja.

Aquí El Carmel s’està desplegant el curs dels Grups d’Interacció Multicultural perquè és un barri amb una població rellevant de persones immigrades.Com està anant?

Jo crec que aquest tema, el del treball amb els immigrants, és un aspecte a treballar molt. Penso que a l’escola no existeix cap problema de convivència, però potser sí a algunes comunitats de veïns on es produeixen els conflictes, com l’ús de l’espai públic, les maneres de viure certes celebracions familiars, etc...Per exemple els llatins tenen uns costums que a vegades molesten a altres veïns, i es creen reaccions de xenofòbia que es poden treballar. En aquest sentit, nosaltres a la festa del barri fem una acte amb la implicació de col·lectius de llatins. A més, volem crear, en el sí de l’AV, una comissió formada per llatins i autòctons d’aquí, per intercanviar experiències i activitats.Ara bé és un tema amb el qual costa aglutinar la gent del moviment veïnal.

Els barris de barraques a Barcelona: recuperant la seva memòria

2010-09-09T12:53:00.007+02:00

Per Alonso Carnicer i Sara Grimal, directors de “Barraques. La ciutat oblidada”, i Mercè Tatjer, geògrafa i historiadora; membres de la Comissió per la memòria dels barris de barraques de Barcelona. (Fotografia de Carles Barba, Can Tunis, 1967)

La Comissió per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona ha presentat a l’Ajuntament de la ciutat una petició ciutadana perquè se senyalitzin els llocs on van estar els principals barris de barraques.

La petició va néixer de la demanda que feia Júlia Aceituno, que va viure en el barri del Somorrostro durant els anys cinquanta, una de les protagonistes del documental de TV3 “Barraques. La ciutat oblidada”. Com milers de persones que van arribar a Barcelona després de la Guerra Civil fugint de la pobresa i la persecució política, no va trobar altre habitatge que una fràgil barraca.

Després d’anys de viure en dures condicions, al Somorrostro i després en un pis ínfim en un polígon d’habitatges, ara viu en condicions dignes. Un canvi positiu, però lamenta que no hi hagi cap recordatori del barri on va haver de passar molts anys: “¿Y el Somorrostro, dónde lo han dejado? Quieran o no quieran, estuvo allí el Somorrostro. Yo creo que los que hemos vivido allí nos merecíamos por lo menos que en las placas el ayuntamiento hubiera puesto ‘Somorrostro’. Porque es como un homenaje para todos los que vivimos allí. No ya por nosotros, sino por todos.”

La petició que s’ha lliurat a l’Ajuntament demana posar el nom del Somorrostro a un tram de la platja de Barcelona i una placa en record del barri. També es demana senyalitzar l’emplaçament d’altres barris de barraques importants com els de Montjuïc, el Carmel i el Turó de la Rovira, la Perona o el Camp de la Bota.

Seria un reconeixement públic d’una realitat que forma part de la història de la ciutat, un homenatge a les persones que vivint-hi en condicions molt difícils, van contribuir a fer gran Barcelona, i una recuperació de la memòria històrica per al coneixement de les generacions actuals i futures.

La petició ha tingut un gran ressò; moltes persones creuen que la demanda és justa i que la ciutat té un deute amb els que vivien a les barraques. La subscriuen 52 entitats i 730 ciutadans, amb personalitats del món cultural i social com Juan Marsé, Joan Margarit, Joan Manuel Serrat, historiadors i periodistes com Jaume Fabre i Lluís Permanyer, fotògrafs com Pilar Aymerich, cineastes, arquitectes, antropòlegs i juristes. Entre les entitats hi ha sindicats i una vintena d’associacions de veïns que inclouen la FAVB i la CONFAVC. Encara es poden afegir més adhesions.

Els últims gran nuclis de barraques de Barcelona es van enderrocar poc abans dels Jocs Olímpics. Però el record no ha desaparegut en els milers de persones que hi van viure, ara habitants dels nous barris de la ciutat i part important de la ciutadania, que volen un reconeixement públic del que van ser aquells anys. També els que hi van fer un treball assistencial i social creuen que cal que no s’esborri el record d’una part de la nostra història.

Després del 10 de juliol: i ara què?

2010-08-30T14:35:00.002+02:00

Per Jesús Nieto i Carbonell, president de la Federació d’Associacions Veïnals de Mataró (FAVM)

Encara ressona el clam popular de la societat civil catalana del dia 10 de juliol passat per la retallada d’aquelles parts més sensibles del vigent Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional (TC). Un Estatut que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i posteriorment també aprovat, però amb retallades, per “Las Cortes Españolas” el maig del 2006. Finalment, el poble de Catalunya el va referendar el 18 de juny de 2006.

Per poder explicar adequadament les raons de l’airada reacció política i social catalana per la sentència del TC, hem de remuntar-nos als orígens de la recent democràcia espanyola i la redacció de la Constitució de 1978.

La Constitució espanyola de 1978 va ser fruit d’un pacte entre les forces polítiques i socials hereves del franquisme (Aliança Popular i la Unión de Centro Democrático) i les forces democràtiques antifranquistes, fonamentalment d’esquerres (Partido Comunista de España - Partits Socialista Unificat de Catalunya i Partido Socialista Obrero Español) amb els nacionalistes catalans (Convergència Democràtica de Catalunya).

Cal dir, però, que aquest pacte en aquells moments va estar molt mediatitzat per les pressions del que se’n va dir “els poders fàctics”( l’Exèrcit, la banca, el poder judicial, etc.) partidaris de no tocar massa coses i que van condicionar molt negativament el resultat del mateix.

A l’ombra del pacte constitucional es va redactar posteriorment l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament el 1979 i en el què es definia a Catalunya com una nacionalitat que exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma dins l’Espanya que la Constitució definia com un estat autonòmic format per “ nacionalitats i regions”.

Ha estat aquesta voluntat i exigència d’autogovern de la societat catalana el què va obligar al Govern espanyol del president Suàrez a fer retornar el president legal de la Generalitat republicana a l’exili, Josep Tarradelles el 1980.

I va tornar a ser la voluntat i l’exigència de la societat civil catalana i de les seves forces polítiques -donades les limitacions de les competències polítiques, jurídiques i econòmiques de l’Estatut del 1979 - de donar major profunditat i amplitud a l’autogovern i un nou encaix de Catalunya dins d’una Espanya més plural i justa, la que obligà al Parlament Català a la redacció de la proposta d’un nou contracte amb Espanya: el nou Estatut aprovat pel poble català el juny del 2006.

És aquest desig d’una Catalunya dins d’una Espanya moderna, justa i plurinacional el què el Tribunal Constitucional (TC), recolzat per les forces més reaccionaries de l’Estat i també, de gran part del mateix partit del Govern del president Zapatero, les que han propiciat l’escapçament dels aspectes més rellevants de l’actual Estatut de 2006.

Amb aquesta sentència del TC es tanca, així, la possibilitat del reconeixement de Catalunya com una nació dins d’un estat plurinacional descentralitzat i de caire federal, objectiu de les principals forces democràtiques antifranquistes en els anys de la lluita per la recuperació democràtica.

Dit tot l’anterior, hom cal que es plantegi : des de la perspectiva dels moviments socials, especialment el veïnal, i ara què cal fer?

Personalment crec que el moviment veïnal ha de lluitar pel dret inalienable de qualsevol societat o poble a l’autodeterminació. És a dir, el dret a decidir que va ser el clam unànime de la manifestació del 10 de juliol. El dret que té la societat catalana, com qualsevol altre nació o poble de l’estat espanyol, d’Europa i del món, a dotar-se de les institucions i normes polítiques que en llibertat, majoritària i democràticament, hagi escollit.

I això, però, només serà possible amb la modificació de la Constitució Espanyola per tal que aquesta reconegui que Espanya és un estat plurinacional i que les nacions i nacionalitats que la formen tenen el dret a decidir el seu futur polític: el dret d’autodeterminació. Les mesures d’ampliar competències com s’ha fet en el passat però sense modificar aquesta constitució “centralista”, malauradament, no són la solució.

No hi veig cap altra sortida: o es modifica la Constitució en termes similars als abans expressats per tal de possibilitar l’encaix de Catalunya i Euskadi dins d’un estat modern, just i de caire federal o bé l’única sortida que ens restarà als catalans i als bascos, a mitjà o llarg termini, serà la de dir: adéu, Espanya!

Toros i reforma laboral: dues arenes angoixants

2010-08-06T10:20:00.004+02:00

Per Mery Barranco, responsable de Comunicació de la CONFAVC/ Il·lustració (Forges, a El País)

Els toros des de la barrera, no?
Doncs no, nosaltres preferim veure’ls des dels camins mentre pasturen per la “nostra estimada Espanya”, com tatarejava la recordada Cecilia a les seves cançons de crítica i conscienciació.

Meu volguda Espanya /Aquesta Espanya viva /Aquesta Espanya morta/
De la teva santa migdiada/Ara et desperten/Versos de poetes/ on són els teus ulls?/ on són les teves mans? on el teu cap?

Això és el què han fet alguns parlamentaris: veure els toros des de la barrera, tenint la seguretat que la tragèdia que es desenvolupa a la plaça, el maltractament i la lluita angoixant per la supervivència, no els afecta.

Observen l’espectacle des de la tribuna, confessant-se entre ells, amb un copet a l’esquena, que la feina ha estat bé. En tot cas, si no hi ha hagut lluïment i festa és per culpa del toro que no ha entès la millor manera d’envestir al capot. Per què la del toro és la lluita per sobreviure contra tots els elements torturadors que li van minant la seva força.

La Iniciativa Popular Legislativa ILP que aquest mes ha deixat Catalunya lliure de l’activitat taurina ha aixecat molta polseguera política, en contrast de l’aprovació, al Congrés dels Diputats, de la reforma laboral. Un fet paradoxal si ens parem a reflexionar que mentre la primera llei veta el tracte degradant sobre un animaló, la reforma laboral pretén regular el tracte dels treballadors i treballadores en el món laboral.

Segons el Govern central, aquesta reforma té l’objectiu d’aconseguir fer baixar la preocupant taxa d’atur a base de guanyar contractes de treball indefinit, però: a costa de què? D’abaratir l’acomiadament d’una manera radical, i de flexibilitzar encara més la jornada de treball, de manera que els treballadors i les treballadores, cada vegades més, haurem de viure al ritme vital de les empreses on passem més de vuit hores.

Aquestes modificacions no suposen també tirar-nos a una arena angoixant, com la de les places de toro?

Potser ara hauríem de començar a pensar d’impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per salvar-nos de les grapes d’alguns tirans, que amb el beneplàcit de la classe política, ens està condemnant a morir a les fràgils arenes del treball.

Parlem de la privatització dels serveis funeraris

2010-08-03T10:40:00.003+02:00

Per Maite Martínez, directora de Sinera

Les notícies aparegudes a la premsa sobre la privatització dels serveis funeraris de Barcelona ens dóna l’oportunitat de parlar obertament de l’activitat econòmica que genera la mort de les persones. I l’ hem de aprofitar perquè en general és un tema encara molt tabú malgrat que sabem que finalment l’haurem d’encarar.

Actualment el cost d’un enterrament és una despesa important i no totes les famílies estan en bones condicions per afrontar-la. A aquets fet s'ha d'afegir que en el moment que cal prendre la decisió no hi ha gaire temps per la reflexió ja que els familiars es troben davant d’una situació molt emotiva.

Segons un estudi recentment publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, arrant de l’adaptació de la llei Òmnibus de Lliure accés a les activitats de serveis, l’oferta de serveis funeraris a tot Espanya es realitza per petites i mitjanes empreses i no es freqüent que en un mateix municipi n’operin més de dues.

A Catalunya la situació de concentració empresarial és la més alta de l’Estat. Respecte a la titularitat d’aquestes empreses, la presència del sector públic en aquesta activitat s'ha mantingut i ampliat. Els ajuntaments participen en el mercat funerari a través de societats mercantils de gestió que són de titularitat integrament municipal o societats mixtes. Paral·lelament, la majoria dels tanatoris són de titularitat privada i la major part d’aquests estan gestionats a través de concessions.

Aquest mateix informe recull que es tracta d’una demanda forçosa i de primera necessitat. I és en aquest punt on hauríem d’incidir: no estem parlant de qualsevol servei, sinó d’un servei que cal que sigui digne, respectuós amb les creences particulars i assequible des del punt de vista econòmic.

L’alternativa de les AV: Sinera

Des fa molts anys, el moviment veïnal està treballant en aquest camp. La mutualitat Sinera va néixer de l’experiència dels grups d’enterrament existents en diferents associacions veïnals. Aquests grups, de caràcter solidari, tenien per objectiu cobrir les despeses generades en l’enterrament d’un veí o veïna entre tots els membres de l’entitat.

Sinera es va constituir al novembre de 1994 sota l'impuls d'algunes federacions veïnals i la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya, la CONFAVC. Actualment col·laboren amb la mutualitat més de 140 entitats veïnals de tota Catalunya i compta amb més de 57.000 persones protegides.

La mutalitat actua sota els principis de democràcia, solidaritat i sense afany de lucre. Per tant, té per objecte promoure la solidaritat i l’ajut mutu entre els nostres associats. També son objectius de la entitat la promoció del mutualisme i la promoció del moviment veïnal.

Sinera es funda sobre el principi que un enterrament digne és un dret de les persones. A més, comptem amb la participació activa dels veïns i veïnes que col·laboren en les entitats veïnals, organitzacions creiem que s’han de potenciar com a eix fonamental en la vertebració dels nostres barris.

La Roja fa desaparèixer 4 milions d'aturats

2010-07-26T14:11:00.008+02:00

Per Neus Ràfols, tècnica de Comunicació de la CONFAVC.

La ressaca del triomf de La Roja, després d’endur-se la Copa del Mónel passat 11 de juliol, hauria de fer possible també obrir una reflexió entorndel discurs daurat, triomfalista i jacobí, que tots els mitjans decomunicació, tant públics com comercials, van promoure.

Després de llargs mesos en què elsmedia han fet sensacionalisme iespectacularització amb la crisi econòmica – i poques vegades denúncia de quil’ha creat-, durant els darrers partits de la selecció i la celebració pública quees va fer a la capital espanyola, la paraula crisi va desaparèixer de lageografia mediàtica, i per tant, de moltes realitats íntimes de les llars construïdesa partir dels discursos ensucrats dels mitjans de comunicació.

A l’Estat espanyol per unes setmanes, les més de 4 milions de personesaturades van desaparèixer de l’imaginari col·lectiu, com també el milió de famíliesque tenen tots els seus membre a l’atur o els que estan sobrevivint amb elsescassos 420 euros de l’ajuda estatal.

És positiu aquest oasi de felicitat de ficció? La classe política i els mitjans decomunicació només podien haver optat per difondre aquest discurs anestesiant i acrític perpal·liar la sensació de naufragi econòmic?

Poder gaudir d’un bon partit de futbol – la veritat és que aquestingredient hi era- ha de significar oblidar altres aspectes de la nostra vidaquotidiana?

Algunes veus més atrevides, com la del coordinador de Izquierda Unida, Cayo Lara, va esquinçar aquest discurso narcisista obrint el debat sobre les primes milionàries,de 600.000 euros, que cada jugador va rebre per haver aconseguit l’anheladaCopa del Món. Lara els va demanar als jugadors que invertissin aquestes quantitatsexorbitants en causes socials.

Però les crítiques han estat escasses, allunyades del circ mediàtic i ofegadesper una eufòria col·lectiva promogudaper la majoria dels mitjans de comunicació i alimentada per la classe política, que d’aquesta manera invisibilitzava els problemes socials dels barris, i de retruc, l’1’5 milióde persones que va acudir a la manifestació contra la retallada de l’Estatut el dia abans.

Ara bé, aquest debat també caldria aterrar-lo a casa quan juga elBarça, o el RCD Espanyol, i una bona part de l’erari públic de la Generalitat alimenta aquests clubs "privats" perquè la televisió pública de Catalunya pugui retransmetre els partits defutbol.

L’escriptor uruguaià Eduardo Galeano gaudeix del futbol, l’estima,però per ell també ha estat l'excusa ideal per a despullar els fils econòmics, polítics isocials que hi ha al darrera de les gestes de “lascanchas”. Galeano alerta de la perillositat de reduir un poble a una pilota, però al mateix temps fa emocionar amb les proeses dels estadis que recorda a l'escriure.

L’hauranllegit alguna vegada els i les starsmediàtiques que ens han retransmès La Roja?

El futbol pot ser molt més que "pan y circo", no?

Recuperant La Lleialtat Santsenca

2010-07-19T13:11:00.002+02:00

Per Xavier Julve, tècnic d'Economia Social de la CONFAVC

L’actual context de crisi, més enllà de les dificultats que imposa, sovint en forma de tragèdies personals, pot ser també el moment de nous plantejaments i oportunitats. Aquest tòpic, però, necessita d’accions concretes per fer-se realitat. Accions que tinguin un valor per elles mateixes, però també que s’emmarquin en la construcció d’alternatives al model econòmic dominant.

"Nou" difícilment vol dir "que no s’ha fet mai". És el cas de la oportunitat que ens ofereix el cooperativisme, que té un llarg recorregut a Catalunya com a pràctica organitzativa de les classes populars en els barris. L’empremta del cooperativisme obrer de principis del segle XX encara es deixa veure als carrers. L’edifici de La Lleialtat Santsenca, actualment de propietat municipal, tancat i amb els accessos tapiats, ha esdevingut la metàfora de la desmemòria institucional vers l’economia popular. Per combatre aquest oblit podeu consultar la magnífica exposició del projecte Barri Cooperatiu.

Amb aquest bagatge, que forma part de l'ADN del barri, a Sants s’ha publicat un manifest defensat per més de 40 entitats que s'han fixat un objectiu: recuperar la Lleialtat Santsenca. I no només recuperar l'edifici, que també, sinó recuperar la vivència cooperativa com a forma de relació entre el veïnat. Actualitzant, però, el concepte i incorporant-hi altres maneres de fer teixit social que existeixen en un barri amb la riquesa associativa que té Sants.

El manifest, que podeu consultar, recull aquesta diversitat. El barri vol la Lleialtat per a usos veïnals: la manca d'espais on desenvolupar activitats limita enormement la capacitat organitzativa de les entitats i del veïnat en general. El barri també vol La Lleialtat per a donar un impuls a la cultura popular: l’esforç enorme de les colles per mantenir-la viva sense mitjans, i veient cada dia un edifici desaprofitat, és esfereïdor. I el barri també vol la Lleialtat per construir el futur amb eines cooperatives que posin a l’abast de tothom altres opcions de consum, feina, oci... de vida, en definitiva.

La Lleialtat Santsenca, i el que representa, es manté viva en la pràctica d’un barri que ha sabut trobar fórmules d'autoorganització a molts nivells. La Falange els hi va robar l'edifici, i cap governant ha tingut la determinació o la sensibilitat de reparar l’espoli. Ja va sent hora. El que es reivindica, doncs, és molt simple: que li tornin la clau de la Lleialtat al seu legítim propietari, que no és un altre que el veïnat de Sants autoorganitzat, com ha estat sempre.

Més informació: http://lleialtat.wordpress.com/

La información, un derecho ciudadano secuestrado

2010-07-12T13:12:00.003+02:00

Per Dardo Gómez, secretario general de la Federación de Sindicatos de Periodistas (FeSP)

“La información constituye un derecho fundamental reconocido como tal por el Convenio europeo de los derechos humanos y las Constituciones democráticas, cuyo sujeto o titular son los ciudadanos, a quienes corresponde el derecho de exigir que la información que se da desde el periodismo se realice con veracidad en las noticias y honestidad en las opiniones sin ingerencias exteriores, tanto de los poderes públicos como de los sectores privados.” (Código Europeo de Deontología del Periodismo del Consejo de Europa. Artículo 8. 1de julio de 1993)

Seguramente, a muchos ciudadanos ésto le sorprenda: saber que son propietarios de un derecho que desde hace años les es secuestrado por los medios de comunicación y ocultado por los representantes de la ciudadanía.

Es decir, que tienen derecho a exigir que esa información cumpla con requisitos que le aseguren que lo que recibe tiene la calidad necesaria para resultarles útil en la formación de su opinión sobre los grandes temas ciudadanos.

Ese derecho también implica la obligación de informar sobre aquellos hechos de trascendencia pública; no sobre la vida de algunos personajillos, sino de los temas que afectan a la ciudadanía organizada en cuerpos sociales, como, por ejemplo, una asociación de vecinos.

Durante el difícil tránsito del franquismo a la democracia varios fueron los derechos de la ciudadanía que se reconocieron pero que, hasta ahora, no han sido dotados de las normativas necesarias para ser ejercidos. Entre ellos el derecho a la información, para que todos entendamos que no es cierto que los medios estén para vigilar a los poderes elegidos por la ciudadanía ni para formar nuestra opinión.

Medios y periodistas son intermediarios privilegiados, a los que hemos dotado de un grado superior de la libertad de información, para que cumplan con la obligación paralela de hacer efectivo el derecho de todos a la información.

Para hacer de este derecho una realidad el Foro de Organizaciones de Periodistas -entre las cuales se halla la Federación de Sindicatos de Periodistas- ha elaborado un proyecto de ley de Garantía del Derecho a la Información de la Ciudadanía, que se está haciendo conocer a todas las organizaciones civiles ( se puede consultar en www.fesp.org)

Sin perjuicio de ésto, la ciudadanía catalana tiene la posibilidad de avanzar en el mismo sentido exigiendo a los grupos políticos del Parlament que hagan efectivo el artículo 52 del Estatut que señala:

1. Correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d'ésser neutral.

2. Els poders públics han de promoure les condicions per a garantir l'accés sense discriminacions als serveis audiovisuals en l'àmbit de Catalunya."

Es nuestro deber no permitir que las leyes fundamentales sean abandonadas al designio arbitrario de quienes secuestran nuestros derechos; el primero es el de disponer de información de calidad.

Immigrant/ emigrant: la cara d'una mateixa moneda

2010-06-25T12:59:00.004+02:00

Per Cristian Cepeda, tècnic en projecte d'Immigració de la Fundació CONFAVC.

En un moment en què la crisi econòmica s’aprofundeix i, de forma paral·lela, augmenta el racisme i la xenofòbia als barris, el món de la política oficial, desunit en la majoria dels temes importants, sembla unir-se en un discurs monolític per endurir les lleis cap als immigrants.

Es tracta d’un triple moviment que cerca, per una banda dificultar, com sigui, l’ingrés dels immigrants a Espanya. Per exemple, per un cantó, el 2010 més de 100 mil immigrants van ser interceptats en alta mar pel programa militar europeu Frontex. De l’altre, es promou una legislació més estricta per als que volen normalitzar la seva vida en aquest país, com la negació a l’empadronament per a persones en situació irregular, la imposició d’exigències legals per acreditar la integració, etc.

Finalment, la persecució als anomenats "sense papers" amb batudes contra persones amb situació irregular, la prolongació de l’estada en els Centres d'Internament per Estrangers (CIE). Es tracta, en cada un dels casos, de fer-se càrrec d’una suposada sensació de la ciutadania entorn de que "Aquí no cabem tots", que exigiria a l’Estat actuar per frenar una invasió fictícia.

Paradoxalment la situació és que, mentre els mitjans de comunicació i els programes periodístics li dediquen hores i pàgines a donar compte de l'anomenat "fenomen de la immigració", una altra part d’aquests mateixos mitjans es dedica, paral·lament, a mostrar els efectes positius de l’emigració espanyola en diferents llocs del món. Ja sigui RTVE, amb "Espanyols pel Món", o la Cadena Cuatro, amb "Callejeros Viatgers", tots dos programes amb bons índexs d’audiència lliuren setmana a setmana, de manera lúdica i entretinguda, històries de madrilenys, catalans, bascos, andalusos, entre altres, que per una o altra raó van decidir canviar la seva adreça oficial, per Londres, Moscou o Egipte.

L’èxit d’aquests programes crec que ha estat evidenciar un fet poc visible en el discurs de les autoritats. Segons dades de l'empresa Suïssa Addeco, en els darrers 2 anys són més de 120 mil els espanyols que han emigrat. Entre ells 17.000 madrilenys, 14.000 canaris, i 14 mil catalans. L’estudi afirma que els emigrants espanyols del present responen a un perfil clar, tenen entre 25 i 35 anys i un elevat nivell de qualificació, la qual cosa respon al patró que els sociòlegs anomenen de 'migració selectiva' o 'fuga de cervells'.

Es tracta d’un moviment d’emigració que, si es manté, podria equiparar-se - no en el perfil sinó en la quantitat- al període del 1960-1970, durant el qual més d'un milió d’espanyols van emprendre camí cap a diferents llocs, principalment d’Europa, a la recerca de millors condicions laborals i de vida.

Aquest breu anàlisi de les xifres no pretén sinó posar en evidència el que resulta obvi, en el món actual, els éssers humans ens movem pel planeta. Sempre ho han fet. Per això la immigració, així com l’emigració, són les dues cares d’una mateixa moneda.

Mai es poden aministiar crims contra la humanitat

2010-06-16T13:15:00.006+02:00

Per l'equip de l’Associació per la recuperació de la memòria històrica de Catalunya (ARMH)

L’Associació per la recuperació de la memòria històrica de Catalunya, des de la seva constitució, hem fixat uns objectius bàsics i prioritaris en la recuperació de la memòria històrica del país.

Iniciar un procés de dinamització que involucri al conjunt de la societat, a les institucions públiques i, principalment, al Govern Espanyol i el de la Generalitat de Catalunya, per recuperar la història del període comprés des del 1936 fins la restauració de la democràcia.

Fa massa anys que confiem que algun dia a Espanya s’exigeixin responsabilitats pels crims contra la humanitat que es van cometre durant el franquisme. Malauradament ens hem vist forçats a denunciar la situació d’immobilisme de l’Estat espanyol i demanant l’empara de la Justícia.

El 14 de desembre de 2006 vàrem presentar una denúncia davant del jutge Baltasar Garzón. Quan una llum d'esperança s'havia obert per a nosaltres, amb la causa iniciada, hem vist truncades les nostres esperances davant les denúncies interposades per la ultradreta espanyola, les quals han estat admeses a tràmits i acceptades. Judicialment han provocat que sigui encausat i dut a judici Garzón per presumpte delicte de prevaricació. Amb això s’ha tancat qualsevol possibilitat a noves investigacions sobre crims que ens afecten directament. Estem convençuts que a Espanya existeixen bons i valents jutges i jutgesses i és en aquests professionals en qui confiem per algun dia esclarir els fets, establir la veritat, arribar a la justícia i obtenir reparació per tot el que s’ha sofert.

No estem d'acord amb la pròpia existència de la Llei d'Amnistia de 1977. Mai es poden amnistiar crims de lesa humanitat. Creiem, no obstant això, que una correcta interpretació de la mateixa obliga a un previ coneixement dels fets, de les identitats dels culpables i de l'assignació de responsabilitats. No pot existir amnistia, ni indult ni perdó, sense abans existir un procés judicial en el qual es determinin les responsabilitats que cadascú li corresponguin.

Per això, nosaltres treballem perquè hi hagi una memòria col·lectiva, en el dret en conèixer la veritat i el deure social de no oblidar-la. L’Estat espanyol ha de reconèixer públicament que es va privar de recursos efectius a certes víctimes de la Guerra Civil espanyola i de la Dictadura franquista . Ha d’assumir les polítiques públiques del dret a les víctimes en fer efectiu el dret a la veritat, a la reparació i a la justícia. Finalment, des de l’Associació continuem treballant per l’aplicació del dret internacional i el dret humanitari emanat de les Nacions Unides.

¿Centros de Internamiento de Extranjeros o cárceles encubiertas? La muerte de Mohamed Abagui

2010-06-08T17:17:00.007+02:00

Por Hugo Colacho, presidente de la Federación de Asociaciones de Immigrantes del Vallès (FAIV).

A casi nadie, parece interesarle la suerte de los inmigrantes detenidos en los Centros de Internamiento para Extranjeros (CIE), ni tampoco que en su interior se han denunciado, todo tipo de malos tratos, condiciones infames de hacinamiento e incomunicación, insalubridad y actos racistas y xenófobos.

A pesar, de las reiteradas y continuas denuncias, de la violación de los derechos humanos en su interior, realizadas por organizaciones como Amnistía Internacional, Médicos del Mundo, SOS Racisme, el Observatorio del Derecho Penal y los Derechos Humanos y decenas de entidades vinculadas a la inmigración, los centros de Internamiento continúan funcionando como cárceles encubiertas.

La realidad en el interior de los Centros de Internamiento parece muy lejanas y escapan a un estado de derecho.

Las condiciones higiénico-sanitarias son más que cuestionables, las denuncias por malos tratos y tratos degradantes, son habituales. Se han recogido testimonios de personas durmiendo en el suelo, encerradas desde las 12 horas a las 8 de la mañana, sin poder ir al baño. Se han denunciado la constante vigilancia con cámaras en su interior, la deficiente o inexistente limpieza, se ha denunciado el hacinamiento y una asistencia sanitaria insuficiente.

Los Centros de Internamiento son lugares donde se vulneran los derechos humanos y se violenta la dignidad de los detenidos, con un trato vejatorio. Incluso el Defensor del Pueblo ha denunciado que las condiciones de los Inmigrantes en los CIE’s son, inaceptables.

Las prisiones, las cárceles, al menos cuentan con una ley y un reglamento, sin embargo los Centros de Internamiento no cuentan con ninguna reglamentación.

Esta falta de garantías mínimas de los inmigrantes detenidos en los CIE’s, fue también denunciada por la Fiscalía de Barcelona, por la vulneración, que para los derechos y la dignidad de los inmigrantes, representan.

Es necesario también denunciar, que estos Centros de Internamiento o cárceles encubiertas dependen del Ministerio del Interior, de su ministro Rubalcaba y del Gobierno del Señor Rodríguez Zapatero. Gobierno que el año pasado aprobó una nueva Modificación de la Ley de Extranjería, que recorta aún más, los derechos y las libertades de los inmigrantes, y que en lo referente a los CIES, aumentó de 40 a 60 días el tiempo de internamiento.

Criminalizar a la immigración

Privar de libertad y expulsar de un país a un ser humano, simplemente por una falta administrativa, de no tener los papeles en regla, es criminalizar la inmigración: es tratarnos como si fuéramos delincuentes. Un hecho que se está agravando ya que, en estos momentos de crisis y desocupación, muchos inmigrantes, por no tener los 6 meses de cotización exigidos, para la renovación de nuestra tarjeta de residencia y trabajo, luego de años trabajando, cotizando a la seguridad social y viviendo en España, no podemos renovar nuestros permisos, y pasamos a estar irregulares y por lo tanto, podemos ser trasladados a un CIE y expulsados de España.

La convivencia y cohesión social, depende, del respeto que todo ser humano, sea nacional o inmigrante, reciba de las instituciones públicas: de su reconocimiento como miembro de un grupo étnico, cultural o religioso, de su consideración como ciudadano.

Los Centros de Internamiento de Extranjeros son hoy, la expresión, de una Europa Fortaleza, de una España que no respeta los derechos humanos, de una Europa que tendrá que cambiar y destruir sus muros, en aras de la convivencia en una sociedad democrática.

Por ello les decimos a todos, que la suerte de los inmigrantes, depende de nuestra unidad, nuestra lucha y organización, pero también y fundamentalmente de la implicación de la sociedad de acogida, de la sociedad civil, para exigir juntos, el cierre de los Centros de Internamiento.

Denunciamos también las redadas policiales, que exigiendo documentos, a las salidas de la Renfe, el metro, y los espacios públicos, por rasgos y el color de la piel, nos estan tratando como criminales, cumpliendo así las órdenes del Gobierno y el Ministerio del Interior, que les exigen cuotas de expulsión a los cuerpos policiales mensualmente, como fue denunciado por el sindicato de policías de Madrid.

De estas maneras, el Estado español, como muchos países receptores de inmigración, está creando en el imaginario público, la falsa idea de que inmigrante es igual a delincuente.

Por ello los invitamos a todas y a todos, a cada uno desde el lugar que ocupa en esta sociedad, para exigir junto a nosotros, que se realice una profunda investigación y el esclarecimiento de las causas del fallecimiento de Mohamed Abagui, en el Centro de Internamiento de Extranjeros de Barcelona, como así también, que se depuren responsabilidades.

POR EL CIERRE DE LOS CENTROS DE INTERNAMIENTO
PARA QUE NO MUERA UN INMIGRANTE MÁS EN LOS CENTROS DE INTERNAMIENTO.

Com s'ha teixit la privatització de la sanitat?

2010-06-01T12:24:00.006+02:00

Per l’equip de la Coordinadora ciutadana en defensa dels serveis públics i contra les privatitzacions

Des del moment en què es van transferir les competències en matèria de sanitat a les comunitats autònomes, el procés de privatització de la sanitat pública ha estat imparable. Per entendre a quina direcció va aquest procés només cal veure el que ha succeït a l’Institut Català de la Salut: (ICS) un deteriorament planificat dels serveis per manca d’inversions, tals com el banc de sang, les ressonàncies magnètiques, els serveis de cuina, manteniment, la bugaderia, l’aparcament, etc. D’aquesta manera quedava justificada la privatització d’aquests serveis i s’aigualien les protestes per part dels usuaris i usuàries.

Aquestes mesures són senyals inequívoques de la voluntat política, amb independència del seu signe, per acabar amb la salut com un dret bàsic de la ciutadania.

A Catalunya, fins i tot abans de l’aprovació de la Llei bàsica 15/97 de “Noves formes de gestió” -recolzada per CIU, PP i PSOE i amb la complicitat dels sindicats majoritaris-, CIU va ser pionera en la introducció de diferents fórmules de gestió privada amb ànim de lucre en els centres públics. Es van crear els consorcis, les fundacions, les societats estatals, etc.. En són exemples el Consorci de Terrassa i el Consorci Cap de la Torrassa.

El govern del tripartit, lluny de paralitzar la privatització, ha seguit aprofundint en aquest camí mitjançant l’aprovació, al 2007, de la llei que ha permès reconvertir l’ICS en empresa pública de gestió privada.

Ara, i amb l’excusa de la crisi econòmica, el PSC està plantejant obertament l’aplicació de mesures totalment neoliberals, com establir el copagament en la sanitat mentre difon les “bondats” de la “col•laboració público-privada” per a la construcció i explotació d’infrastructures públiques.

En aquest context, ens trobem davant la confluència de polítiques executades per partits en teoria de diferents signes. Mentre a Madrid i a València és el PP el que executa privatitzacions salvatges que han deteriorat greument les seves xarxes sanitàries públiques, l’esquerra institucional catalana aplica el mateix model FPI al nou hospital de Sant Joan Despí Amadeu Broggi: ha cedit la seva explotació durant 30 anys a La Caixa i a les empreses del Grup Sumarroca per la seva inversió.

L’evidència internacional i la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeixen aquest model com una bomba financera de rellotgeria per als sistemes públics, a més de presentar pitjors indicadors de qualitat.

És evident que aquestes mesures legislatives han permès aquest procés de descapitalització i deteriorament deliberat de la sanitat pública. Han accelerat l’existència de llistes d’espera per a patologies greus, com les de cor i els endarreriments en la diagnosi de malalties tan greus com el càncer, així com la permanent saturació de les urgències i la demora de mesos per a qualsevol prova. Aquests exemples són un reflex d’aquest deteriorament assistencial, planificat amb l’objectiu concret de traslladar els milers de milions d’euros que dediquem a la sanitat pública cap a les butxaques dels inversors privats que han posat els seus ulls en sectors com la sanitat davant de l’enfonsament dels beneficis en els sectors més especulatius.

L’estratègia d’abandonament i desprestigi ha estat orquestrada pels diferents governs en connivència amb els grups de pressió econòmica amb interessos en el sector. Per això no han dubtat en fer servir els seus “mitjans de desinformació” per bombardejar a la població amb els fals concepte que el privat funciona millor i que la solució als problemes de la sanitat passa per aplicar mesures empresarials.

La salut no ha de ser un negoci. La pretesa rendibilitat econòmica de la sanitat només es pot aconseguir a costa dels pacients, donant una atenció pitjor, excloent als “no rentables”, eliminant prestacions fins ara gratuïtes.... També la dels treballadors i treballadores, reduint la quantitat i empitjorant les seves condicions de treball.

El Cabanyal- Canyamelar: qué pasa en el barrio pescador de Valencia?

2010-05-25T14:05:00.007+02:00

Per Vicente Gallart, vicepresident de l'AV El Cabanyal-Canyamelar

La ciudad de Valencia se ha formado a partir del crecimiento de dos centros históricos. Uno situado en el interior, junto a uno de los meandros del río Turia, alejado de la costa unos 4 kilómetros y el otro surge en la costa, en el entorno del puerto del Grao, a partir del cual se desarrolla El Cabanyal-Canyamelar. Su peculiar estructura urbana y la arquitectura popular levantada sobre ella, son aspectos que hicieron que con el Plan General de Ordenación Urbana (PGOU) de 1988 fue declarado Conjunto Histórico Protegido y en el año 1993 fuera declarado Bien de Interés Cultural el núcleo original del ensanche del Cabanyal.

En el año 2000 el Ayuntamiento de Valencia aprobó un Plan Especial de Protección y Reforma Interior (PERI), que debería haber servido para garantizar la protección del barrio, pero incluía entre sus objetivos la apertura de una gran avenida que lo atravesaba y partía en dos, suponiendo el derribo de 1651 viviendas, unos de 600 edificios, de los cuales cerca de 200 estaban protegidos.

La puesta en marcha de este plan ha estado paralizada durante 10 años, por los recursos que las organizaciones vecinales han interpuesto en los tribunales de justicia. Durante todo este tiempo la estrategia municipal ha consistido en permitir, cuando no propiciar, un proceso de degradación de la parte del Cabanyal que se veía afectada por los futuros derribos. La aparición de grupos marginales y desfavorecidos, en muchos casos vinculados al tráfico de drogas, ha hecho que los vecinos que se han resistido a vender sus viviendas al Ayuntamiento, han visto como sus condiciones de vida se veían perjudicadas por la degradación urbanística de su entorno.

El Ministerio de Cultura, acatando la última sentencia del Tribunal Supremo, del 29 de diciembre del 2009, resuelve el procedimiento de expoliación del conjunto histórico del Cabanyal y ordena la suspensión del Plan. Posteriormente las Cortes Valencianas, con el apoyo del Partido Popular (PP), aprueban una ley que pretende dejar sin efecto la Orden Ministerial, siendo publicada en el DOGV con fecha del seis de abril de este año. Sin embargo, tres días después el Consejo de Ministros aprueba un recurso de inconstitucionalidad de dicha ley que es admitido a trámite por el Tribunal Constitucional y la suspende cautelarmente. Durante ese pequeño paréntesis, del 6 al 8 de abril, el Ayuntamiento aprovechó para realizar el derribo de varios edificios, que los vecinos tratamos de evitar en defensa del cumplimiento de la Orden Ministerial.

Nuestra sorpresa fue cuando nos encontramos que la Delegación del Gobierno en la Comunidad Valenciana, envió a la fuerza pública, con una violencia que todos comprobaron con estupor en los múltiples documentos de las distintas televisiones, para proteger la “supuesta” legalidad que durante esos tres días amparaba al Ayuntamiento. Finalmente un recurso contencioso-administrativo que interpone el Ayuntamiento el ocho de febrero del 2010 en la Audiencia Nacional, contra la Orden Ministerial, es admitido a trámite, pero es rechazada la solicitud de paralización cautelar de la citada Orden Ministerial el día 19 de marzo, quedando finalmente suspendido el plan hasta que se dicten las sentencias oportunas.

Los vecinos y las vecinas que nos hemos venido oponiendo a este proyecto municipal y que principalmente estamos organizados en las dos asociaciones de vecinos del barrio y la Plataforma “Salvem el Cabanyal”, siempre lo hemos hecho en defensa de los intereses legítimos de los propietarios de las viviendas que el Ayuntamiento pretende destruir, con los consiguientes desplazamientos de familias enteras que ésto supone y por la pérdida patrimonial que significa la destrucción de una parte tan importante de este barrio, declarado Bien de Interés Cultural.

El tancament del batxillerat nocturn: més pals a les rodes al futur dels joves

2010-05-14T13:41:00.004+02:00

Per Carme Carrió, de la Junta de la CONFAVC

Des de fa vàries setmanes els mitjans de comunicació ens informen puntualment que molts instituts de batxillerat nocturn en el proper curs ja no obriran, és a dir, ja no hi seran. D’aquesta manera s’haurà acabat un cicle important en la formació dels més joves que tenien en aquestes institucions educatives, la seva oportunitat per poder accedir als estudis universitaris.

Se’ns dirà, que en la nova societat de la informació, la presencialitat de les noies i nois que van als instituts nocturns per fer el batxillerat, podran fer-ho per mitjà de les noves tecnologies. És cert, però, en les etapes de l’adolescència, caracteritzada per la incertesa i les crisis pròpies de l’etapa, pensem que quan en un país s’eliminen espais d’aprenentatge i formació en la què les relacions “entre iguals” és fonamental per la consolidació dels estudis i per la maduració de la personalitat, l’acció pren unes dimensions del tot lamentables i injustificables quan només dominen els valors mercantils i no els de l’educació dels joves més necessitats per motius diversos.

Per tot això, des de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFACV), volem manifestar el nostre malestar per tot aquest procés de tancament dels nostres instituts nocturns, i demanem una informació clara dels motius socioeconòmics que porten a prendre decisions com aquesta, de les quals pensem que no ajuden gens a millorar la cultura del nostre país. Un país culte i digne com el nostre, necessita que la formació dels més joves estigui a l’alçada dels reptes de la societat actual, i ens dol molt que el dret de “la igualtat d’oportunitats”, perdi tan de valor davant les virulències que comporta el fenomen de la globalització.

Qui decideix allò que mengem?

2010-04-29T17:58:00.004+02:00

Article escrit per Esther Vivas i cedit per aquest blog. Vivas es membre de la Xarxa de Consum Solidari i del Centre d’Estudis dels Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra.

La creixent mercantilització de l'agricultura és una realitat innegable a dia d'avui. La privatització dels recursos naturals, les polítiques d'ajustament estructural, els processos de “descamperolinització” i industrialització dels models productius i els mecanismes de transformació i distribució d'aliments ens han conduït a l'actual situació de crisi alimentària.

En aquest context, qui decideix allò què en mengem? La resposta està clara: un grapat de multinacionals de la indústria agroalimentària, amb el beneplàcit de governs i institucions internacionals, acaben imposant els seus interessos privats per sobre de les necessitats col·lectives. Davant d'aquesta situació, la nostra seguretat alimentària està greument amenaçada.

La suposada “preocupació” per part de governs i institucions com el G8, G20, Organització Mundial del Comerç, etc., davant de l'augment del preu dels aliments bàsics i del seu impacte sobre les poblacions més desafavorides, que van mostrar durant l'any 2008 a les cimeres internacionals, no ha fet sinó mostrar la seva profunda hipocresia. L'actual model agrícola i alimentari els reporta importants beneficis econòmics, sent utilitzat com instrument imperialista de control polític, econòmic i social respecte als països del Sud global.

Com assenyalava el moviment internacional de La Via Campesina, al final de l'última reunió de la FAO a Roma a mitjans de novembre: “L'absència dels caps d'estat dels països del G8 ha estat una de les causes principals del fracàs total d'aquesta cimera. No es van prendre mesures concretes per a erradicar la fam, detenir l'especulació sobre els aliments o frenar l'expansió dels agrocombustibles”. Així mateix, apostes com el Partenariat Global per a l'Agricultura i la Seguretat Alimentària i el Fons Fiduciari per a la Seguretat Alimentària del Banc Mundial, que conten amb el suport explícit del G8 i del G20, apunten en aquesta direcció, deixant la nostra alimentació, una vegada més, en mans del mercat.

De totes maneres, la reforma del Comitè de Seguretat Alimentària (CSA) de la FAO és, segons La Via Campesina, un pas endavant en la direcció “de democratitzar” les decisions entorn l'agricultura i l'alimentació: “almenys aquest espai respecta la regla bàsica de la democràcia, això és, el principi d'un “país, un vot” i atorga un nou espai a la societat civil”. Encara que està per veure la capacitat d'incidència real del CSA.

Monopolis
La cadena agroalimentària està sotmesa, durant tot el seu recorregut, a una elevada concentració empresarial. Si comencem pel primer dels trams, les llavors, veurem com deu de les majors companyies (com Monsanto, Dupont, Syngenta, Bayer…) controlen, segons dades del , la meitat de les seves vendes. Les lleis de propietat intel·lectual, que donen a les companyies drets exclusius sobre les llavors, han estimulat encara més la concentració empresarial del sector i han erosionat de base el dret camperol al manteniment de les llavors autòctones i la biodiversitat.

La indústria de les llavors està íntimament lligada a la dels pesticides. Les majors companyies de llavors dominen també aquest altre sector i, freqüentment, el desenvolupament i comercialització d'ambdós productes es realitzen plegats. Però en la indústria dels pesticides el monopoli és encara superior i les deu empreses meś grans controlen el 84% del mercat global. Aquesta mateixa dinàmica s'observa també al sector de la distribució d'aliments i en el del processament de beguda i menjar. Es tracta d'una estratègia que va en augment.

La gran distribució, igual que d'altres sectors, compta amb una alta concentració empresarial. En Europa, entre els anys 1987 i 2005, la quota de mercat de les deu majors multinacionals de la distribució significava un 45% del total i es pronosticava que aquesta podria arribar a un 75% en els propers 10-15 anys. A països com Suècia, tres cadenes de supermercats controlen al voltant del 95,1% de la quota de mercat; i a països com Dinamarca, Bèlgica, Estat espanyol, França, Holanda, Gran Bretanya i Argentina, unes poques empreses dominen entre el 60% i el 45% del total. Les megafusions són la dinàmica habitual. Aquest monopoli i concentració permet un fort control a l'hora de determinar què consumim, a quin preu, de qui procedeix, com ha estat elaborat.

Fer negoci amb la fam
En plena crisi alimentària, les principals multinacionals de la indústria agroalimentària anunciaven xifres rècord de guanys. Monsanto i Du Pont, les principals companyies de llavors, declaraven una pujada dels seus beneficis del 44% i del 19% respectivament en el 2007 en relació amb l'any anterior. En la mateixa direcció apuntaven les dades de les empreses de fertilitzants: Potash Corp, Yara i Sinochem, que van veure pujar els seus beneficis en un 72%, 44% i 95% respectivament entre el 2007 i el 2006. Les processadores d'aliments, com Nestlé, assenyalaven també un augment dels seus guanys, així com supermercats com Tesco, Carrefour i Wal-Mart. Mentre milions de persones en el món no tenien accés als aliments."

Els drets econòmics, socials i culturals: uns drets també justiciables

2010-04-22T12:19:00.004+02:00

Per l'equip de l'Institut de Drets Humans de Catalunya

Freqüentment sentim a dir que els drets econòmics, socials i culturals no són autèntics drets humans, sinó aspiracions més o menys benintencionades sense caràcter vinculant. La raó és, diuen, que aquests són drets d’intervenció, que requereixen d’una acció específica dels governs; una acció sovint amb un cost econòmic elevat. Els drets civils i polítics serien, en canvi, drets d’abstenció (respectar la vida, no torturar, deixar que la gent s’associï o pensi lliurement...).

És cert: garantir el dret a l’educació per tothom o el dret a un habitatge digne és molt més car que no prohibir la tortura i garantir la llibertat de pensament. Ara bé, aquesta justificació és bastant discutible, perquè hi ha drets civils clàssics, com el dret a la justícia o al sufragi actiu i passiu que requereixen d’una administració pública costosa que els garanteixi de forma efectiva.

Per contra, hi ha drets socials bàsics, com ara fundar sindicats o ser-ne membre no tenen cap mena de cost econòmic per l’Estat. Com tampoc no el té el dret de vaga o, en general, els drets laborals. També diuen que només es pot recórrer als tribunals (la “prova de foc” de l’eficàcia d’un dret) amb els drets civils i polítics. Ni això és del tot cert, com demostra la jurisdicció laboral, ni necessari: la legislació podria permetre perfectament, si hi hagués voluntat política, recórrer als tribunals per evitar els desnonaments (tot garantint així el dret a l’habitatge).

El drets econòmics, socials i culturals són drets humans perquè així ho ha establert Nacions Unides. Perquè els drets civils esdevenen il·lusoris si no hi ha uns mínims vitals garantits. A més, hi ha una pila de tractats, com el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) o la Carta Social Europea que Espanya ha ratificat i, per tant, s’ha compromès a complir.

En tot cas, el caràcter gravós que en general tenen aquests drets fa que l’article 2 del PIDESC estableixi un principi de progressivitat en el seu assoliment. Les Parts es comprometen a adoptar mesures “fins el màxim de recursos que sigui possible, per assolir progressivament la plena efectivitat dels drets aquí reconeguts”. El compromís és, doncs, d’anar en la línia del què estableix el Pacte i, sobretot, no retrocedir en els progressos socials ja assolits ni discriminar la població (autòctona o nouvinguda) en el gaudi efectiu d’aquests drets. Tampoc no és demanar tant.