Contra la violencia de género, desde los barrios

Por Raquel de la Vega Patín, Secretària tècnica de la Fundació CONFAVC i coordinadora del Programa de Mediadoras Sociales contra la Violencia de Género de la CONFAVC.

Muchas personas piensan que en pleno siglo XXI no es necesario hablar de la violencia de género: esta violencia que constantemente ejercen algunos hombres, algunos estados, sobre las vidas y los cuerpos de las mujeres. La sociedad patriarcal ha catalogado históricamente a las mujeres en un rango inferior en la escala de la humanidad. Seres inferiores, a quienes se les negaba la opción de decidir sobre sus vidas. Y esta realidad no es pretérita en el mundo. En España tampoco tenemos que viajar mucho en el pasado para darnos cuenta de cuánto estaban sometidas al poder masculino: durante al franquismo las mujeres no podían abrir una cuenta corriente, adquirir una vivienda, sin el consentimiento explícito de su padre o marido.

A pesar de todos estos impedimentos, atentados contra la libertad femenina, las mujeres siempre han encontrado un modo de expresarse, de continuar su lucha: desde las sufragistas del siglo XIX hasta hoy en día.

Desde el movimiento de bases, las mujeres también han tenido un papel decisivo: son las que han otorgado calidad y calidez a los barrios, las que reclamaban mejoras desde una visión integral: querían barrios con calidad, acogedores, con colegios, con espacios de ocio, centros cívicos, donde llegaran los transportes públicos. Es decir, barrios para vivir. Y de esta manera muchas dirigentes vecinales llevaron su lucha, junto con los hombres, para que los barrios fueran reflejos de sus deseos. A pesar que las mujeres en un principio no eran visibles en las juntas de las asociaciones vecinales, estaban en la consecución de los objetivos.

“Amb la quarta reforma de la Llei d’Estrangeria el Govern ha volgut donar senyals que Espanya ha perdut la memòria i ara tanca les portes”

Hugo Colacho, president de la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV).
 
Per Neus Ràfols, tècnica de Comunicació de la CONFAVC.


El 23 de setembre “La marxa per la igualtat” va partir de Sabadell i Terrassa per denunciar la retallada de drets humans que suposa la quarta reforma de la Llei d’Estrangeria.  Els 60 marxants van arribar un mes després a Madrid, quan al Congrés de Diputats s’estava discutint i aprovant el nou text. Una de les entitats impulsores d’aquest acte de protesta va ser la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV). Nosaltres hem parlat amb el seu president, Hugo Colacho.

Quins punts foscos té aquesta darrera reforma de la Llei d’Estrangeria?

Com a concepte general, ja és negativa perquè segueix tractant a les persones immigrants com a força de treball i no com a éssers humans. Dins d’aquest marc ideològic, un dels primers punts negatius és que s’amplia de 40 a 60 dies la permanència d’una persona indocumentada als Centres d’Internament per a Estrangers (CIE). En ple segle XXI el fet de tenir un sol dia una persona presa per una falta administrativa representa un gran atropellament als drets humans. És vergonyós.
A més, la llei criminalitza especialment la solidaritat. Es multa amb un import de 500 a 10.000 euros, a la persona que permeti empadronar a casa seva un treballador immigrant en situació irregular.
Un altre fet molt negatiu és que no es modifiquen els 180 dies cotitzats que una persona immigrant necessita per renovar el permís de treball. Davant de la gran escassetat de treball, molts treballadors estrangers estan perdent la seva situació regular, inclús després d’haver vingut amb una oferta de treball d’origen, perquè després de sis mesos no han aconseguit cap possibilitat laboral.
Els representants del PSOE, en les reunions que hem mantingut amb ells, van dir-nos que aquest article podria modificar-se quan la llei retorni al Senat, encara que ho dubto molt per la majoria política de dretes d’aquesta cambra.
Entorn a l’accés a l’habitatge de protecció oficial, s’endureixen les condicions i s’exigeix tenir residència permanent,  un retrocés de drets ja que segons l’anterior llei una persona forana es podia presentar als concursos d’habitatge públic si portava dos anys empadronat a un municipi.
Pel reagrupament dels pares s’exigeix actualment que aquests siguin majors de 65 anys i que la persona sol·licitant tingui la targeta de residència permanent, sumat a una sèrie de traves administratives que fan quasi impossible aquest reagrupament, com el fet d’haver de demostrar nivells d’ingressos i d’habitabilitat que si els haguessin de demostrar els espanyols  farien impossible el reagrupament.
 A més, aquesta reforma segueix perpetuant la desigualtat de tracte entre sud-americans, marroquins i pakistanesos per accedir a la nacionalitat. Als primers se’ls exigeix una residència legal de dos anys, mentre que als altres col·lectius se’ls demana 10 anys.

(Llegir l'entrevista sencera)

El Pla de Barris: intervenint sense la veu del veïnat

Per Joan Martínez, president de la CONFAVC

Ara que el Pla de Barris del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat compleix cinc anys i arrenquen nous programes bessons com la Llei per la regularització i millora de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics cal fer una reflexió en veu alta de les llums i les ombres del primer. També de l’escassa veu que actualment tenim les entitats veïnals a l’hora de dissenyar les intervencions concretes quan es despleguen als territoris que se’ls concedeix les ajudes. 
Des dels seus inicis, el Pla de Barris s’ha centrat en les intervencions urbanístiques. Sens dubte un fet important, com l’aposta que es prioritzi atorgar les ajudes als territoris on la cohesió social ha estat malmesa. Però aquestes dues premisses no asseguren avançar en la millora de la qualitat de vida del veïnat ja que els principals objectius de les intervencions s’haurien de focalitzar en com les persones dels barris usen aquestes infraestructures i per a això és imprescindible l’acció social, que hauria d’esdevenir l’aposta central.  
A més, i d’aquí es perfila la principal ombra, el disseny d’aquestes intervencions són pensades pels equips tècnics dels ajuntaments. Per això, en general els plans que es despleguen són vistos com realitats llunyanes: com a propostes que venen dissenyades des de fora, amb un dirigisme totalment intencionat.  Aquest plantejament inicial fa que les intervencions no es veuen com una aposta de les organitzacions que estan treballant als territoris, i siguin mancats de protagonisme veïnal des del moment mateix d’idear les intervencions fins a la manera de desplegar-les.

Òbviament el nostre interès és que es pugui anar molts més enllà, incrementant la participació de les organitzacions veïnals en totes les etapes dels projectes: des del disseny fins l’execució d’aquests. Per tant, penso que hem d’avançar per potenciar el protagonisme de les associacions veïnals i del teixit associatiu. Sabem, com ningú, que generar un procés de participació és, en general, llarg i complex, i requereix guanyar-se la confiança dels veïns i de les veïnes. Però és imprescindible donar el pas.