Per Clara Camps Calvet, investigadora del Grup Interuniversitari Copolis“Benestar, comunitat i control social”. Professora associada de sociologia de la
Universitat de Barcelona
Just després de les eleccions generals, Artur Mas
ha anunciat un seguit de noves retallades d’“estricta necessitat” si volem
superar la crisi econòmica, apel·lant a “què hem estirat més el braç que la
màniga” i que és necessari el nostre esforç i sacrifci. Amb un altre format,
aquest era el substrat ideològic que hi havia darrera de la “reforma” de la Renda Mínima d’Inserció, el PIRMI. Els objectius que s’hi amagaven eren:
reforçar un discurs ideològic liberal i disminuir la despesa en assistència
social, que no feia més que créixer a causa de la crisi. Els consellers del
Departament de Treball i de Benestar i Família ens van explicar que els
perceptors feien pagaments de Canal+ i Gol TV, que mentien sobre el lloc on
vivien, que marxaven als seus països durant el mes d’agost, que treballaven en
negre... Un seguit de situacions suposades -i per res quantificades- que
etiquetaven d’irresponsables i acusaven de fer ús de la picaresca els més
pobres de la nostra societat.
El cas del PIRMI era perfecte per connectar amb
el “sentit comú” d’una gran part de la població: ¿com es pot rebre un subsidi social
i permetre’s luxes quan jo em faig un tip de treballar? Es tractava de
convertir allò que haurien de ser drets i llibertats per la ciutadania en infraccions comeses pels més pobres. Una estratègia criminalitzadora de la
pobresa que amagava que són precisament els buits en la protecció social
universalitzada –perforats encara més per les retallades– els que expliquen la
realitat de les persones que, durant aquests últims anys, s’han vist obligades
a cobrar la PIRMI.
A
tall d’exemple: la falta d’una política en clau de gènere explica el gran nombre
de mares soles que cobren la renda mínima; la falta d’una bona atenció en el
camp de la salut mental hi explica l’elevada presència de persones amb aquest
tipus de problemes, i la falta de polítiques de foment d’inserció laboral pels
majors de 55 anys explica que aquest en sigui un important grup perceptor. Les
seves reals estratègies de supervivència: revisar els contenidors en busca de
menjar o llogar una part del seu pis, que no té més de 30 metres quadrats.
El decret 384/2011, que a corre-cuita aprovava el
govern de CIU el dia de 30 d’agost, determinava que les persones que estan fora
del mercat del treball, però que “no acrediten una dificultat social o
d’inserció laboral afegida”, no tindrien dret a la percepció. D’aquesta manera,
el govern català, justificant que és una qüestió d’estat, es desresponsabilitza
de més del 60% de parats que, d’octubre a març del 2012, s’han quedat i es
quedaran sense subisidi d’atur.
És així com CiU inicia
la imposició d’un nou model d’assistència social, que, paral·lelament a la reducció de les polítiques
socials universals, és més residual, al dirigir-se a grups socials molt concrets. Un
model que es justifica per la importància de fomentar la cultura de l’esforç i
del treball, però que en realitat, sotmet -els que tenen dret a cobrar la renta
mínima, i els que no tenen feina, però hi tenen restringit l’accés- a la
precarietat i als preus que marqui el mercat.
Entrades
