Per Carme Borbonès i
Brescó, presidenta de
Càritas Catalunya
La pobresa i l’exclusió social és una injustícia que afecta a la dignitat de les persones, atenta contra els Drets Humans i resulta totalment inadmissible en una societat que té capacitat per generar recursos bàsics i suficients per a tothom.
L’any 2000, la Unió Europea, a l’Agenda de Lisboa, es va comprometre a “aconseguir un impacte decisiu per tal d’eradicar la pobresa” com a molt tard l’any 2010.
La data ha arribat i s’està molt lluny d’aconseguir aquesta fita: dels 500 milions d’habitants que té la Unió Europea, 80 viuen en situació vulnerable: en el risc d’arribar, fàcilment, a situacions de pobresa.
La infància, les famílies nombroses, les monoparentals i les famílies amb situació d’atur, són els col·lectius que estan afectats més greument per aquest risc...
Tots som coneixedors de que la crisi econòmica està generant molt atur i aquest fet augmenta la pobresa. A gran part de la UE es mantenen, encara, situacions de desigualtat en l’accés als drets bàsics d’educació, de sanitat, de treball, d’habitatge i serveis socials, són una constant en un significatiu nombre dels casos abans esmentats.
En el cas d’Espanya, cal assenyalar que des de mitjans dels “anys 80” fins a principis d’aquesta dècada, hem gaudit d’una clara modernització i redistribució econòmica que han permès millorar la qualitat de vida d’un ampli sector de la societat, alhora que s’ha gaudit d’una igualtat d’oportunitats (regulada per les lleis corresponents) en allò que és l’accés a l’educació, a la sanitat, a les pensions i als serveis socials.
A finals de la dècada dels “anys 90”, aquest procés s’ha estancat i alguns dels sectors, més fràgils, que havien pogut gaudir d’aquesta redistribució, molt més justa, han tornat a patir els efectes de les desigualtats, agreujats en aquests darrers anys per la crisi que ens envolta.
Durant els anys de “bonança econòmica”, el nombre de famílies, persones i col·ectius més desfavorits, s’ha mantingut: són aquells que en un llenguatge més proper en diem pobres. Persones que han continuat postergades en situacions d’extrema pobresa, sense participar en la millora col·lectiva abans esmentada.
Pel què fa a les polítiques socials desenvolupades, i a les prestacions d’assistència derivades, han augmentat i en conseqüència han disminuït les situacions de pobresa extrema en un nombre significatiu de llars, però no s’ha fet prou per tal d’eradicar-la del tot: tenim encara un 3% de pobresa extrema, una exclusió social del 17,2% amb un segment “sever” que arriba fins al 5,3%.
La integració social, la desigualtat, la pobresa i l’exclusió social evidencien un model de desenvolupament que ha de ser millorat i que en el marc de l’Estratègia Europea, la nostra Agenda pel Desenvolupament Social, ha de prioritzar la cohesió i la inclusió social.
Aquesta prioritat ha de ser contemplada en totes les opcions i les decisions que es prenguin en els diferents àmbits de la nostra societat, doncs allò que està en joc no és, solament, una qüestió social, el tema és més profund: allò que està en joc és la justícia social.
Si desenvolupament social significa “ampliació de capacitats i millora de les condicions de vida de totes les persones”, cal emprendre mesures adients per tal d’ubicar a la persona en el centre de les polítiques i de les activitats dels governants, fixant com a prioritat, la satisfacció de les necessitats bàsiques socials, concretades en accions dirigides a: reduir la pobresa, augmentar la participació social, disminuir l’atur, aconseguir més cohesió i integració social i dictar mesures dirigides a millorar la igualtat d’oportunitats.
El concepte de benestar s’ha d’entendre com a redistribució econòmica i sobretot com a igualtat d’oportunitats en l’accés als béns socials.
L’any 2000, la Unió Europea, a l’Agenda de Lisboa, es va comprometre a “aconseguir un impacte decisiu per tal d’eradicar la pobresa” com a molt tard l’any 2010.
La data ha arribat i s’està molt lluny d’aconseguir aquesta fita: dels 500 milions d’habitants que té la Unió Europea, 80 viuen en situació vulnerable: en el risc d’arribar, fàcilment, a situacions de pobresa.
La infància, les famílies nombroses, les monoparentals i les famílies amb situació d’atur, són els col·lectius que estan afectats més greument per aquest risc...
Tots som coneixedors de que la crisi econòmica està generant molt atur i aquest fet augmenta la pobresa. A gran part de la UE es mantenen, encara, situacions de desigualtat en l’accés als drets bàsics d’educació, de sanitat, de treball, d’habitatge i serveis socials, són una constant en un significatiu nombre dels casos abans esmentats.
En el cas d’Espanya, cal assenyalar que des de mitjans dels “anys 80” fins a principis d’aquesta dècada, hem gaudit d’una clara modernització i redistribució econòmica que han permès millorar la qualitat de vida d’un ampli sector de la societat, alhora que s’ha gaudit d’una igualtat d’oportunitats (regulada per les lleis corresponents) en allò que és l’accés a l’educació, a la sanitat, a les pensions i als serveis socials.
A finals de la dècada dels “anys 90”, aquest procés s’ha estancat i alguns dels sectors, més fràgils, que havien pogut gaudir d’aquesta redistribució, molt més justa, han tornat a patir els efectes de les desigualtats, agreujats en aquests darrers anys per la crisi que ens envolta.
Durant els anys de “bonança econòmica”, el nombre de famílies, persones i col·ectius més desfavorits, s’ha mantingut: són aquells que en un llenguatge més proper en diem pobres. Persones que han continuat postergades en situacions d’extrema pobresa, sense participar en la millora col·lectiva abans esmentada.
Pel què fa a les polítiques socials desenvolupades, i a les prestacions d’assistència derivades, han augmentat i en conseqüència han disminuït les situacions de pobresa extrema en un nombre significatiu de llars, però no s’ha fet prou per tal d’eradicar-la del tot: tenim encara un 3% de pobresa extrema, una exclusió social del 17,2% amb un segment “sever” que arriba fins al 5,3%.
La integració social, la desigualtat, la pobresa i l’exclusió social evidencien un model de desenvolupament que ha de ser millorat i que en el marc de l’Estratègia Europea, la nostra Agenda pel Desenvolupament Social, ha de prioritzar la cohesió i la inclusió social.
Aquesta prioritat ha de ser contemplada en totes les opcions i les decisions que es prenguin en els diferents àmbits de la nostra societat, doncs allò que està en joc no és, solament, una qüestió social, el tema és més profund: allò que està en joc és la justícia social.
Si desenvolupament social significa “ampliació de capacitats i millora de les condicions de vida de totes les persones”, cal emprendre mesures adients per tal d’ubicar a la persona en el centre de les polítiques i de les activitats dels governants, fixant com a prioritat, la satisfacció de les necessitats bàsiques socials, concretades en accions dirigides a: reduir la pobresa, augmentar la participació social, disminuir l’atur, aconseguir més cohesió i integració social i dictar mesures dirigides a millorar la igualtat d’oportunitats.
El concepte de benestar s’ha d’entendre com a redistribució econòmica i sobretot com a igualtat d’oportunitats en l’accés als béns socials.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada