Per Joan Martínez, president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)
Aquest any que tanquem ha estat extremadament dur pels barris: les condicions de vida del veïnat s’estan degradant a una velocitat històrica. Ja parlem que la pobresa a Catalunya afecta a una de cada 5 persones, de les quals, més de 600.000 estan desocupades i una tercera part, ja no cobra cap mena de subsidi: ni l’atur ni la renda d’inserció mínima.
La situació quotidiana d’escanyament econòmic s’ha plasmat de moltes maneres, entre d’altres, amb la crua realitat de les 40 famílies que cada dia han estat desnonades a Catalunya perquè no podien pagar l’hipoteca o el lloguer, malgrat existir un parc de 3.200 pisos protegits buits.
Paral·lelament a aquest empobriment alarmant del veïnat, els governs autònomic i central, ara en mans de partits de dretes, s’aferren a aplicar receptes polítiques liberals que ajuden a dinamitar l’Estat del Benestar, i la cohesió social als barris, municipis i ciutats.
I d’exemples d’aquesta brúixola política n’hi ha a cascades: deixem un any en què s’ha dinamitat la xarxa de la sanitat pública. La nova conselleria de Salut, sota la batuta de Boi Ruiz, ha tancat els serveis d’urgències en horari nocturn o de cap de setmana a 67 centres d’atenció primària, al mateix temps que aturava l’activitat quirúrgica de tarda a molts centres hospitalaris, multiplicant-se les llistes d’espera.
La trencadissa dels serveis públics de qualitat també ha arribat especialment a l’ensenyament: el curs escolar de primària i secundària va arrencar amb 21.000 alumnes més, malgrat comptar amb la mateixa plantilla docent. Al mateix temps, a molts barris l’administració local ha paralitzat la construcció de noves escoles bressol, argumentant que les necessitats serien absorbides per centres concertats o privats.
L’ oportunitat de fer aliances
I encetem un 2012 en què ja s’ha anunciat que els veïns i les veïnes hauran de pagar un euro per cada recepta farmacèutica emesa, i d’acudir als i a les metgesses de família per a visites que abans feien professionals especialistes.
Un 2012 en què el tret de sortida més rellevant per les economies familiars ha estat la històrica alça de les tarifes del transport públic: per exemple, d’un 12% per la T-10, el bitllet integrat de transport que representa el 70% dels títols venuts.
Ara bé, enmig de tanta grisor del passat i de l’horitzó que es perfila, també cal recordar que durant el 2011 la indignació col·lectiva va arribar a les places i ha escrit un capítol històric. Ha estat l’any en què els veïns i les veïnes més joves, castigades per un atur juvenil que supera el 40% i unes condicions extremadament precàries d’accés al treball i a l’habitatge, s’han incorporat sense por a la lluita per a frenar la constant erosió de les condicions de vida del veïnat. I en alguns barris, les associacions veïnals hem treballat colze a colze amb aquests activistes del 15-M, ocupant centres d’atenció primària per a frenar el tancament de les urgències sanitàries o evitant desnonaments. Revifant i actualitzant protestes i propostes que les AV hem anat fent durant els més de 40 anys de la nostra existència.
Per tant, pel moviment veïnal, l’embranzida de nous moviments socials ha de provocar l’obertura d’espais de complicitat per a filar un treball en xarxa i complementari als barris. Espais per intercanviar coneixements, cruïlles de lluites per a seguir construint barris, des del prisma de la justícia social i la igualtat d’oportunitats.
Aquest any que tanquem ha estat extremadament dur pels barris: les condicions de vida del veïnat s’estan degradant a una velocitat històrica. Ja parlem que la pobresa a Catalunya afecta a una de cada 5 persones, de les quals, més de 600.000 estan desocupades i una tercera part, ja no cobra cap mena de subsidi: ni l’atur ni la renda d’inserció mínima.
La situació quotidiana d’escanyament econòmic s’ha plasmat de moltes maneres, entre d’altres, amb la crua realitat de les 40 famílies que cada dia han estat desnonades a Catalunya perquè no podien pagar l’hipoteca o el lloguer, malgrat existir un parc de 3.200 pisos protegits buits.
Paral·lelament a aquest empobriment alarmant del veïnat, els governs autònomic i central, ara en mans de partits de dretes, s’aferren a aplicar receptes polítiques liberals que ajuden a dinamitar l’Estat del Benestar, i la cohesió social als barris, municipis i ciutats.
I d’exemples d’aquesta brúixola política n’hi ha a cascades: deixem un any en què s’ha dinamitat la xarxa de la sanitat pública. La nova conselleria de Salut, sota la batuta de Boi Ruiz, ha tancat els serveis d’urgències en horari nocturn o de cap de setmana a 67 centres d’atenció primària, al mateix temps que aturava l’activitat quirúrgica de tarda a molts centres hospitalaris, multiplicant-se les llistes d’espera.
La trencadissa dels serveis públics de qualitat també ha arribat especialment a l’ensenyament: el curs escolar de primària i secundària va arrencar amb 21.000 alumnes més, malgrat comptar amb la mateixa plantilla docent. Al mateix temps, a molts barris l’administració local ha paralitzat la construcció de noves escoles bressol, argumentant que les necessitats serien absorbides per centres concertats o privats.
L’ oportunitat de fer aliances
I encetem un 2012 en què ja s’ha anunciat que els veïns i les veïnes hauran de pagar un euro per cada recepta farmacèutica emesa, i d’acudir als i a les metgesses de família per a visites que abans feien professionals especialistes.
Un 2012 en què el tret de sortida més rellevant per les economies familiars ha estat la històrica alça de les tarifes del transport públic: per exemple, d’un 12% per la T-10, el bitllet integrat de transport que representa el 70% dels títols venuts.
Ara bé, enmig de tanta grisor del passat i de l’horitzó que es perfila, també cal recordar que durant el 2011 la indignació col·lectiva va arribar a les places i ha escrit un capítol històric. Ha estat l’any en què els veïns i les veïnes més joves, castigades per un atur juvenil que supera el 40% i unes condicions extremadament precàries d’accés al treball i a l’habitatge, s’han incorporat sense por a la lluita per a frenar la constant erosió de les condicions de vida del veïnat. I en alguns barris, les associacions veïnals hem treballat colze a colze amb aquests activistes del 15-M, ocupant centres d’atenció primària per a frenar el tancament de les urgències sanitàries o evitant desnonaments. Revifant i actualitzant protestes i propostes que les AV hem anat fent durant els més de 40 anys de la nostra existència.
Per tant, pel moviment veïnal, l’embranzida de nous moviments socials ha de provocar l’obertura d’espais de complicitat per a filar un treball en xarxa i complementari als barris. Espais per intercanviar coneixements, cruïlles de lluites per a seguir construint barris, des del prisma de la justícia social i la igualtat d’oportunitats.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada