Després del 10 de juliol: i ara què?

Per Jesús Nieto i Carbonell, president de la Federació d’Associacions Veïnals de Mataró (FAVM)

Encara ressona el clam popular de la societat civil catalana del dia 10 de juliol passat per la retallada d’aquelles parts més sensibles del vigent Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional (TC). Un Estatut que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i posteriorment també aprovat, però amb retallades, per “Las Cortes Españolas” el maig del 2006. Finalment, el poble de Catalunya el  va referendar el 18 de juny de 2006.

Per poder explicar adequadament les raons de l’airada reacció política i social catalana per la sentència del TC, hem de remuntar-nos als orígens de la recent democràcia espanyola i la redacció de la Constitució de 1978.


La Constitució espanyola de 1978 va ser fruit d’un pacte entre les forces polítiques i socials hereves del franquisme (Aliança Popular i la Unión de Centro Democrático) i les forces democràtiques antifranquistes, fonamentalment d’esquerres (Partido Comunista de España - Partits Socialista Unificat de Catalunya i Partido Socialista Obrero Español) amb els nacionalistes catalans (Convergència Democràtica de Catalunya). 

Cal dir, però, que aquest pacte en aquells moments va estar molt mediatitzat per les pressions del que se’n va dir “els poders fàctics”( l’Exèrcit, la banca, el poder judicial, etc.) partidaris de no tocar massa coses  i que van condicionar molt negativament el resultat del mateix. 

A  l’ombra  del pacte constitucional es va redactar posteriorment l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament el 1979 i en el què es definia a Catalunya  com una nacionalitat que exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma dins l’Espanya que la Constitució definia com un estat autonòmic format per “ nacionalitats i regions”.


Ha estat aquesta voluntat i exigència d’autogovern de la societat catalana el què va obligar al Govern espanyol del president Suàrez  a fer retornar el president legal  de la Generalitat republicana a l’exili, Josep Tarradelles el 1980.


I  va tornar a ser la  voluntat i l’exigència de la societat civil catalana i de les seves forces polítiques -donades les limitacions de les competències polítiques, jurídiques  i econòmiques de l’Estatut del 1979 - de donar major profunditat i amplitud a l’autogovern i un  nou encaix  de Catalunya dins  d’una Espanya més plural i justa, la que obligà  al Parlament Català a la redacció de la proposta d’un nou contracte amb Espanya: el nou Estatut aprovat pel poble català el juny del 2006.

Toros i reforma laboral: dues arenes angoixants

Per Mery Barranco, responsable de Comunicació de la CONFAVC/ Il·lustració (Forges, a El País)

Els toros des de la barrera, no?
Doncs no, nosaltres preferim veure’ls des dels camins mentre pasturen per la “nostra estimada Espanya”, com tatarejava la recordada Cecilia a les seves cançons de crítica i conscienciació.

Meu volguda Espanya /Aquesta Espanya viva /Aquesta Espanya morta/
De la teva santa migdiada/Ara et desperten/Versos de poetes/ on són els teus ulls?/  on són les teves mans? on el teu cap?

Això és el què han fet alguns parlamentaris: veure els toros des de la barrera, tenint la seguretat que la tragèdia que es desenvolupa a la plaça, el maltractament i la lluita angoixant per la supervivència, no els afecta.

Observen l’espectacle des de la tribuna, confessant-se entre ells, amb un copet a l’esquena, que la feina ha estat bé. En tot cas, si no hi ha hagut lluïment i festa és per culpa del toro que no ha entès la millor manera d’envestir  al capot. Per què la del toro és la  lluita per sobreviure contra tots els elements torturadors que li van minant la seva força.

La Iniciativa Popular Legislativa ILP que aquest mes ha deixat Catalunya lliure de l’activitat taurina ha aixecat molta polseguera política, en contrast de l’aprovació, al Congrés dels Diputats, de la reforma laboral. Un fet paradoxal si ens parem a reflexionar que mentre la primera llei veta el tracte degradant sobre un animaló, la reforma laboral pretén regular el tracte dels treballadors i treballadores en el món laboral.

Segons el Govern central, aquesta reforma  té  l’objectiu d’aconseguir fer baixar la preocupant taxa d’atur a base de guanyar contractes de treball indefinit, però: a costa de què? D’abaratir l’acomiadament d’una manera radical, i de flexibilitzar encara més la jornada de treball, de manera que els treballadors i les treballadores, cada vegades més, haurem de viure al ritme vital de les empreses on passem més de vuit hores.

Aquestes modificacions no suposen també tirar-nos a una arena angoixant, com la de les places de toro?

Potser ara hauríem de començar a pensar d’impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per salvar-nos de les grapes d’alguns tirans,  que amb el beneplàcit de la classe política, ens està condemnant a morir a les fràgils arenes del treball.

Parlem de la privatització dels serveis funeraris

Per Maite Martínez, directora de Sinera

Les notícies aparegudes a la premsa sobre la privatització dels serveis funeraris de Barcelona ens dóna l’oportunitat de parlar obertament de l’activitat econòmica que genera la mort de les persones. I l’ hem de aprofitar perquè en general és un tema encara molt tabú malgrat que sabem que finalment  l’haurem d’encarar.

Actualment el cost d’un enterrament és una despesa important i no totes les famílies estan en bones condicions per afrontar-la. A aquets fet  s'ha d'afegir que en el moment que cal prendre la decisió no hi ha gaire temps per la reflexió ja que els familiars es troben davant d’una situació molt emotiva.

Segons un estudi recentment publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, arrant de l’adaptació de la llei Òmnibus de Lliure accés a les activitats de serveis, l’oferta de serveis funeraris a tot Espanya es realitza per petites i mitjanes empreses i no es freqüent que en un mateix municipi n’operin més de dues.

A Catalunya la situació de concentració empresarial és la més alta de l’Estat.  Respecte a la titularitat d’aquestes empreses, la presència del sector públic en aquesta activitat s'ha mantingut i ampliat. Els ajuntaments participen en el mercat funerari a través de societats mercantils de gestió que són de titularitat integrament municipal o societats mixtes. Paral·lelament,  la majoria dels tanatoris són de titularitat privada i la major part d’aquests estan gestionats a través de concessions.

Aquest mateix informe recull que es tracta d’una demanda forçosa i de primera necessitat. I és en aquest punt on hauríem d’incidir: no estem parlant de qualsevol servei, sinó d’un servei que cal que sigui digne, respectuós amb les creences particulars i assequible des del punt de vista econòmic.

La Roja fa desaparèixer 4 milions d'aturats

Per Neus Ràfols, tècnica de Comunicació de la CONFAVC.

La ressaca del triomf de La Roja, després d’endur-se la Copa del Món el passat 11 de juliol, hauria de fer possible també obrir una reflexió entorn del discurs daurat, triomfalista i jacobí, que tots els mitjans de comunicació, tant públics com comercials, van promoure.

Després  de llargs mesos en què els media han fet sensacionalisme i espectacularització amb la crisi econòmica – i poques vegades denúncia de qui l’ha creat-, durant els darrers partits de la selecció i la celebració pública que es va fer a la capital espanyola, la paraula crisi va desaparèixer de la geografia mediàtica, i per tant, de moltes realitats íntimes de les llars construïdes a partir dels discursos ensucrats dels mitjans de comunicació.

A l’Estat espanyol per unes setmanes, les més de 4 milions de persones aturades van desaparèixer de l’imaginari col·lectiu, com també el milió de famílies que tenen tots els seus membre a l’atur o els que estan sobrevivint amb els escassos 420 euros de l’ajuda estatal.

És positiu aquest oasi de felicitat de ficció?  La classe política i els mitjans de comunicació només podien haver optat per difondre aquest discurs anestesiant i acrític per pal·liar la sensació de naufragi econòmic?

Poder gaudir d’un bon partit de futbol – la veritat és que aquest ingredient hi era- ha de significar oblidar altres aspectes de la nostra vida quotidiana?

Recuperant La Lleialtat Santsenca

Per Xavier Julve, tècnic d'Economia Social de la CONFAVC

L’actual context de crisi, més enllà de les dificultats que imposa, sovint en forma de tragèdies personals, pot ser també el moment de nous plantejaments i oportunitats. Aquest tòpic, però, necessita d’accions concretes per fer-se realitat. Accions que tinguin un valor per elles mateixes, però també que s’emmarquin en la construcció d’alternatives al model econòmic dominant.

"Nou" difícilment vol dir "que no s’ha fet mai". És el cas de la oportunitat que ens ofereix el cooperativisme, que té un llarg recorregut a Catalunya com a pràctica organitzativa de les classes populars en els barris. L’empremta del cooperativisme obrer de principis del segle XX encara es deixa veure als carrers. L’edifici de La Lleialtat Santsenca, actualment de propietat municipal, tancat i amb els accessos tapiats, ha esdevingut la metàfora de la desmemòria institucional vers l’economia popular. Per combatre aquest oblit podeu consultar la magnífica exposició del projecte Barri Cooperatiu.

Amb aquest bagatge, que forma part de l'ADN del barri, a Sants s’ha publicat un manifest defensat per més de 40 entitats que s'han fixat un objectiu: recuperar la Lleialtat Santsenca. I no només recuperar l'edifici, que també, sinó recuperar la vivència cooperativa com a forma de relació entre el veïnat. Actualitzant, però, el concepte i incorporant-hi altres maneres de fer teixit social que existeixen en un barri amb la riquesa associativa que té Sants.

El manifest, que podeu consultar,  recull aquesta diversitat. El barri vol la Lleialtat per a usos veïnals: la manca d'espais on desenvolupar activitats limita enormement la capacitat organitzativa de les entitats i del veïnat en general. El barri també vol La Lleialtat per a donar un impuls a la cultura popular: l’esforç enorme de les colles per mantenir-la viva sense mitjans, i veient cada dia un edifici desaprofitat, és esfereïdor. I el barri també vol la Lleialtat per construir el futur amb eines cooperatives que posin a l’abast de tothom altres opcions de consum, feina, oci... de vida, en definitiva.

La Lleialtat Santsenca, i el que representa, es manté viva en la pràctica d’un barri que ha sabut trobar fórmules d'autoorganització a molts nivells. La Falange els hi va robar l'edifici, i cap governant ha tingut la determinació o la sensibilitat de reparar l’espoli. Ja va sent hora. El que es reivindica, doncs, és molt simple: que li tornin la clau de la Lleialtat al seu legítim propietari, que no és un altre que el veïnat de Sants autoorganitzat, com ha estat sempre.

Més informació: http://lleialtat.wordpress.com/

La información, un derecho ciudadano secuestrado

Per Dardo Gómez, secretario general de la Federación de Sindicatos de Periodistas (FeSP)

“La información constituye un derecho fundamental reconocido como tal por el Convenio europeo de los derechos humanos y las Constituciones democráticas, cuyo sujeto o titular son los ciudadanos, a quienes corresponde el derecho de exigir que la información que se da desde el periodismo se realice con veracidad en las noticias y honestidad en las opiniones sin ingerencias exteriores, tanto de los poderes públicos como de los sectores privados.” (Código Europeo de Deontología del Periodismo del Consejo de Europa. Artículo 8. 1de julio de 1993)

Seguramente, a muchos ciudadanos ésto le sorprenda: saber que son propietarios de un derecho que desde hace años les es secuestrado por los medios de comunicación y ocultado por los representantes de la ciudadanía.

Es decir, que tienen derecho a exigir que esa información cumpla con requisitos que le aseguren que lo que recibe tiene la calidad necesaria para resultarles útil en la formación de su opinión sobre los grandes temas ciudadanos.

Ese derecho también implica la obligación de informar sobre aquellos hechos de trascendencia pública; no sobre la vida de algunos personajillos, sino de los temas que afectan a la ciudadanía organizada en cuerpos sociales, como, por ejemplo, una asociación de vecinos.

Durante el difícil tránsito del franquismo a la democracia varios fueron los derechos de la ciudadanía que se reconocieron pero que, hasta ahora, no han sido dotados de las normativas necesarias para ser ejercidos. Entre ellos el derecho a la información, para que todos entendamos que no es cierto que los medios estén para vigilar a los poderes elegidos por la ciudadanía ni para formar nuestra opinión.

Medios y periodistas son intermediarios privilegiados, a los que hemos dotado de un grado superior de la libertad de información, para que cumplan con la obligación paralela de hacer efectivo el derecho de todos a la información.

Para hacer de este derecho una realidad el Foro de Organizaciones de Periodistas -entre las cuales se halla la Federación de Sindicatos de Periodistas- ha elaborado un proyecto de ley de Garantía del Derecho a la Información de la Ciudadanía, que se está haciendo conocer a todas las organizaciones civiles ( se puede consultar en www.fesp.org)

Sin perjuicio de ésto, la ciudadanía catalana tiene la posibilidad de avanzar en el mismo sentido exigiendo a los grupos políticos del Parlament que hagan efectivo el artículo 52 del Estatut que señala:  

1. Correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d'ésser neutral.  

2. Els poders públics han de promoure les condicions per a garantir l'accés sense discriminacions als serveis audiovisuals en l'àmbit de Catalunya."

Es nuestro deber no permitir que las leyes fundamentales sean abandonadas al designio arbitrario de quienes secuestran nuestros derechos; el primero es el de disponer de información de calidad.

Immigrant/ emigrant: la cara d'una mateixa moneda

Per Cristian Cepeda, tècnic en projecte d'Immigració de la Fundació CONFAVC.

En un moment en què la crisi econòmica s’aprofundeix i, de forma paral·lela, augmenta el racisme i la xenofòbia als barris, el món de la política oficial, desunit en la majoria dels temes importants, sembla unir-se en un discurs monolític per endurir les lleis cap als immigrants. 

Es tracta d’un triple moviment que cerca, per una banda dificultar, com sigui, l’ingrés dels immigrants a Espanya.  Per exemple, per un cantó,  el 2010 més de 100 mil immigrants van ser interceptats en alta mar pel programa militar europeu Frontex. De l’altre,  es promou una legislació més estricta per als que volen normalitzar la seva vida en aquest país, com la negació a l’empadronament per a persones en situació irregular, la imposició d’exigències legals per acreditar la integració, etc. 

Finalment, la persecució als anomenats "sense papers" amb batudes contra persones amb situació irregular, la prolongació de l’estada en els Centres d'Internament per Estrangers (CIE). Es tracta, en cada un dels casos, de fer-se càrrec d’una suposada sensació de la ciutadania entorn de que "Aquí no cabem tots", que exigiria a l’Estat actuar per frenar una invasió fictícia. 

Paradoxalment la situació és que, mentre els mitjans de comunicació i els programes periodístics li dediquen hores i pàgines a donar compte de l'anomenat "fenomen de la immigració", una altra part d’aquests mateixos mitjans es dedica, paral·lament, a mostrar els efectes positius de l’emigració espanyola en diferents llocs del món. Ja sigui RTVE, amb "Espanyols pel Món", o la Cadena Cuatro, amb "Callejeros Viatgers", tots dos programes amb bons índexs d’audiència lliuren setmana a setmana, de manera lúdica i entretinguda, històries de madrilenys, catalans, bascos, andalusos, entre altres, que per una o altra raó van decidir canviar la seva adreça oficial, per Londres, Moscou o Egipte. 

L’èxit d’aquests programes crec que ha estat evidenciar un fet poc visible en el discurs de les autoritats. Segons dades de l'empresa Suïssa Addeco, en els darrers 2 anys són més de 120 mil els espanyols que han emigrat. Entre ells 17.000 madrilenys, 14.000 canaris, i 14 mil catalans. L’estudi afirma que els emigrants espanyols del present responen a un perfil clar, tenen entre 25 i 35 anys i un elevat nivell de qualificació, la qual cosa respon al patró que els sociòlegs anomenen de 'migració selectiva' o 'fuga de cervells'. 

Es tracta d’un moviment d’emigració que, si es manté, podria equiparar-se - no en el perfil sinó en la quantitat- al període del 1960-1970, durant el qual més d'un milió d’espanyols van emprendre camí cap a diferents llocs, principalment d’Europa, a la recerca de millors condicions laborals i de vida. 

Aquest breu anàlisi de les xifres no pretén sinó posar en evidència el que resulta obvi, en el món actual, els éssers humans ens movem pel planeta. Sempre ho han fet. Per això la immigració, així com l’emigració, són les dues cares d’una mateixa moneda.