dimecres, 13 de gener de 2010

40 anys d'acció veïnal a Barcelona i Madrid

Entrevista a Marc Andreu, comissari de l’exposició Barcelona-Madcrid, 40 anys d’acció veïnal
Per Neus Ràfols, tècnica de Comunicació de la CONFAVC


Barcelona-Madrid 40 anys d'acció veïnal és el nom de l’exposició que han organitzat les Federacions d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) i la Federación Regional de Asociaciones Vecinales de Madrid (FRAVM). A Barcelona aquest recorregut per la memòria històrica del moviment veïnal,  es pot visitar a la Capella de Santa Àgata del Museu d'Història de Barcelona  fins a l'1 de febrer. El periodista i historiador Marc Andreu, vinculat a la FAVB i un dels comissaris, ens explica el procés entre vestidors.  

Quina reflexió voldria que s’emportessin els visitants d'aquest mirada entorn el moviment veïnal de la ciutat i de Madrid?
Desitjaria que tothom entengués que és tracta d’una exposició amb un format no convencional per rescatar de l’oblit les lluites i la memòria veïnal que han estat decisives en la construcció de la ciutat democràtica. Les 100 victòries veïnals sobre el mapa de Barcelona i les 80 sobre el mapa de Madrid que són el nucli de l’exposició tenen aquesta intenció. D’entrada pot xocar, però a l’exposició no destaquen les fotos o els clàssics panells explicatius, sinó un important treball de recerca documental (en textos, fotos i cartells) bolcat en forma de pàgina web (www.memoriaveinal.org) i accessible tant des de les pantalles tàctils de la mostra com des de qualsevol ordinador. Una recerca documental que també es pot veure en forma de dos audiovisuals (un de Barcelona i un altre de Madrid) i que estan ambientats per n centenar de cançons urbanes i de lluita que, al llarg de 40 anys, han acabat conformant la banda sonora de la memòria ciutadana de les dues ciutats.

Perquè es va optar per a fer un projecte en comú amb la federació veïnal de Madrid?
La idea de tirar endavant el projecte conjuntament va sorgir fa prop de dos anys a rel de la fluïda relació que mantenen les respectives federacions veïnals: FAVB i FRAVM. I la seva concreció en aquesta exposició va partir de la reflexió anticipada (i crec que encertada) de que, en la perspectiva dels 30 anys d’ajuntaments democràtics, corríem el risc de que la memòria de les lluites veïnals quedés relegada a l’oblit d’uns discursos commemoratius massa institucionalitzats. Així mateix, i en el context de la batalla de l’Estatut i d’altres realitats (fins i tot la rivalitat esportiva Barça-Madrid) que de vegades pretenen enfrontar les dues capitals, ens va semblar que podia ser encertat i pedagògic demostrar que, des de la base, i amb totes les diferències i particularitats que es vulgui, la ciutadania de Barcelona i de Madrid és capaç d’entendre’s i teixir solidaritats a partir d’una història paral•lela i d’uns reptes de present i futur en bona mesura compartits.


Amb quines dificultats s’ha trobat l’equip de treball alhora d’idear, organitzar i recollir la documentació de l’exposició?
Després de donar-hi algunes voltes inicials, la idea de l’exposició conjunta i en base a la reivindicació de l’impacte de lluites veïnals sobre els mapes i la realitat de les ciutats va sorgir de forma més o menys fàcil. El més complicat ha estat dur-la a bon port tenint present que el pressupost, a través d’ajudes i subvencions, ha estat molt limitat per una idea tant ambiciosa i que, de fet, tota la recerca documental i el treball de guionatge, redacció i coordinació s’han basat en allò que és consubstancial al moviment associatiu: la voluntarietat o la militància. Tant a Barcelona com a Madrid, poques desenes de persones hem treballat sense cobrar perquè aquesta mostra fos una realitat i, darrera nostre, hem tingut la valuosa però desigual ajuda de les associacions de veïns. Dels seus arxius massa poc organitzats i de la memòria d’un bon grapat d’activistes veïnals hem tret la majoria de dades i documents que han fet possible l’exposició. I ja us podeu imaginar que això no ha estat gens fàcil.

De les 100 victòries veïnals que exposa la mostra, quines destacaries com a més conquestes més representatives?
És impossible de destacar una victòria veïnal per damunt de les altres 99 sense que quedi coixa la imatge de la Barcelona dels barris. No obstant, si he d’escollir-ne una, escombro cap a casa, cap al meu barri, i trio la número 91, que fa referència a la lluita per recuperar la Mar Bella i les platges del Poblenou. És de justícia recordar que l’obertura de la ciutat al mar, tan pregonada per l’Ajuntament i que Manuel Vázquez Montalbán considerava “l’única conquesta real d’esquerres d’aquesta ciutat”, no es pot atribuir (només) als Jocs Olímpics de 1992. Després d’haver aturat l’especulatiu Pla de la Ribera, primera gran victòria veïnal de Barcelona, el 1974 l’Associació de Veïns de Poblenou va començar a reivindicar una platja on el que hi havia era un abocador. Si avui molta gent es pot banyar o simplement gaudir de les platges del Poblenou i del Parc del Litoral és gràcies a la lluita veïnal i a un moviment associatiu que el 1987 encara va haver de batallar per aconseguir que se soterrés la Ronda Litoral i no separés el mar del barri. De la mateixa manera que a Nou Barris van lluitar per aconseguir soterrar la Ronda de Dalt i evitar fractures entre barris. Victòries com aquestes, sovint no absolutes o només parcials, poden semblar avui òbvies però cal recordar que van costar dècades d’esforç i lluita col•lectiva.

El periodista i historiador Jaume Fabre conclou de la mostra que durant la Transició hi va haver una victòria veïnal cada mes i que en democràcia, la mitjana s’ha reduït a dues l’any…És preocupant aquesta pèrdua de conquestes del moviment veïnal?
Més que preocupant, que ho és, sobretot és una constatació clara de la força que poden arribar a tenir els moviments socials en moments de canvi històric i que, en canvi, i paradoxalment, una democràcia consolidada atenua. Més que una reducció de la mitjana de victòries, en certa manera lògica un cop l’Ajuntament democràtic i els partits fan seves moltes demandes del moviment veïnal i les van materialitzant en major o menor grau, el que és realment preocupant és, d’una banda, la pèrdua (relativa) de capacitat de convocatòria i influència de les associacions de veïns i, de l’altra banda, la degradació (progressiva) de la participació democràtica i la perversió o manipulació per part municipal dels instruments que haurien de promoure precisament aquesta participació i, en definitiva, facilitar que la ciutadania segueixi construint i fent-se seva la ciutat a partir de noves conquestes.

Com s’imagina l’exposició de 80  anys del moviment veïnal. Hi haurà relleu generacional perquè 40 anys després hi hagi moviment veïnal a la ciutat? Quines noves temàtiques creus que hauria d’incorporar?
No tinc cap bola de vidre per preveure si d’aquí a 40 anys una nova exposició serà només retrospectiva o amb el moviment veïnal encara ben viu. El que sí no és difícil d’intuir en un món on cada cop les ciutats són més grans és que els moviments socials urbans no hauran desaparegut. Una altra cosa són les formes que adoptin aquests moviments socials urbans, que de ben segur seran diferents a les associacions de veïns que van néixer ara fa quatre dècades. Com, de fet, ja avui és diferent un moviment veïnal que, en lent però esperançador procés de rejoveniment, treballa més en xarxa amb altres entitats i moviments socials. Les associacions de veïns ja no són el melic del barri ni tenen tentacles per a totes les qüestions en forma de múltiples vocalies: urbanisme, dones, festes, cultura, joves, sanitat, mobilitat... Però el moviment veïnal, mantenint les seves línies de treball més clàssic (de l’urbanisme a la festa major), ha sabut (o ha de saber, si vol sobreviure i tenir un sentit) incorporar nous objectius a la seva lluita: des de la sostenibilitat als drets de ciutadania i a la ciutat, passant per la recuperació del patrimoni urbà i la memòria històrica veïnal.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada