dimarts, 29 de novembre del 2011

La reforma del PIRMI: el veïnat a preu de mercat


Per Clara Camps Calvet, investigadora del Grup Interuniversitari Copolis“Benestar, comunitat i control social”. Professora associada de sociologia de la Universitat de Barcelona


Just després de les eleccions generals, Artur Mas ha anunciat un seguit de noves retallades d’“estricta necessitat” si volem superar la crisi econòmica, apel·lant a “què hem estirat més el braç que la màniga” i que és necessari el nostre esforç i sacrifci. Amb un altre format, aquest era el substrat ideològic que hi havia darrera de la “reforma” de la Renda Mínima d’Inserció, el PIRMI. Els objectius que s’hi amagaven eren: reforçar un discurs ideològic liberal i disminuir la despesa en assistència social, que no feia més que créixer a causa de la crisi. Els consellers del Departament de Treball i de Benestar i Família ens van explicar que els perceptors feien pagaments de Canal+ i Gol TV, que mentien sobre el lloc on vivien, que marxaven als seus països durant el mes d’agost, que treballaven en negre... Un seguit de situacions suposades -i per res quantificades- que etiquetaven d’irresponsables i acusaven de fer ús de la picaresca els més pobres de la nostra societat.
El cas del PIRMI era perfecte per connectar amb el “sentit comú” d’una gran part de la població: ¿com es pot rebre un subsidi social i permetre’s luxes quan jo em faig un tip de treballar? Es tractava de convertir allò que haurien de ser drets i llibertats per la ciutadania en infraccions comeses pels més pobres. Una estratègia criminalitzadora de la pobresa que amagava que són precisament els buits en la protecció social universalitzada –perforats encara més per les retallades– els que expliquen la realitat de les persones que, durant aquests últims anys, s’han vist obligades a cobrar la PIRMI. 
A tall d’exemple: la falta d’una política en clau de gènere explica el gran nombre de mares soles que cobren la renda mínima; la falta d’una bona atenció en el camp de la salut mental hi explica l’elevada presència de persones amb aquest tipus de problemes, i la falta de polítiques de foment d’inserció laboral pels majors de 55 anys explica que aquest en sigui un important grup perceptor. Les seves reals estratègies de supervivència: revisar els contenidors en busca de menjar o llogar una part del seu pis, que no té més de 30 metres quadrats.
El decret 384/2011, que a corre-cuita aprovava el govern de CIU el dia de 30 d’agost, determinava que les persones que estan fora del mercat del treball, però que “no acrediten una dificultat social o d’inserció laboral afegida”, no tindrien dret a la percepció. D’aquesta manera, el govern català, justificant que és una qüestió d’estat, es desresponsabilitza de més del 60% de parats que, d’octubre a març del 2012, s’han quedat i es quedaran sense subisidi d’atur. 
És així com CiU inicia la imposició d’un nou model d’assistència social, que, paral·lelament a la reducció de les polítiques socials universals, és més residual, al dirigir-se a grups socials molt concrets. Un model que es justifica per la importància de fomentar la cultura de l’esforç i del treball, però que en realitat, sotmet -els que tenen dret a cobrar la renta mínima, i els que no tenen feina, però hi tenen restringit l’accés- a la precarietat i als preus que marqui el mercat.


divendres, 25 de novembre del 2011

Ja n'hi ha prou! No oblidem les nostres veïnes!

M. Carme Carrió Salabarnada, membre de la Junta de la CONFAVC i de l'AV de Les Escodines de Manresa.
Un any més arribem al dia 25 de novembre indignades per la mort continuada de dones a arreu del  país, un any més hem de celebrar “el dia internacional contra la violència masclista”, i un any més continuarem fent els rituals d’encesa d’espelmes, minuts de silenci, i manifestos contra els assassinats de dones de totes les condicions, edats i classes socials......

Per això el nostre crit es d’una total indignació davant dels maltractaments de persones sense que canviïn les estructures dominadores vers aquesta situació, ja siguin per part dels estats totalitaris que practiquen la lapidació de les dones entre altres barbaritats, o bé d’estats democràtics que no estan fent tot el que cal perquè això no passi amb tanta freqüència, i puguin anar desapareixent tots aquests comportaments tan destructius.

Són moltes les coses que falten per canviar per tal de reduir el nombre de morts anuals de dones. En primer lloc, la mirada dels jutges quan en les seves sentències no són prou contundents en apartar els maltractadors de les seves víctimes amb garanties sòlides de protecció a les dones. 
En segon lloc en l’àmbit familiar quan algunes  famílies no ajuden prou a les dones a trencar la presó en la qual estan sotmeses en el dia a dia de la seva vida.  En tercer lloc,  els mitjans de comunicació audiovisuals quan en els seus programes, per tal de pujar les audiències, no cuiden gens bé els continguts que s’hi donen. Per últim en el marc de la publicitat, que tant en els mitjans escrits com els audiovisuals (TV; premsa i ràdio), és promou la imatge de la dona només en clau consumista, sotmesa i dependent d’agradar al col·lectiu masculí. Els anuncis de prostitució als diaris en són un clar i vergonyós exemple d’aquesta altre violència masclista silenciada fins ara.

Hi ha també una altra denúncia que volem fer des del moviment veïnal. En el conjunt de dones assassinades hi trobem, de manera lamentable, “dones nouvingudes”  i en la nostra societat s’hi senten comentaris de “no són de  les nostres”. Comentari pervers que no podem acceptar de cap manera. Davant d’aquestes veus, nosaltres les dones, hem de dir, “Escolteu: quan maten una dona, ens afecta a totes nosaltres. És com si ens matessin a nosaltres mateixes, almenys així es com ho sentim”.

Ens agradaria que ja no haguéssim de redactar més escrits com aquests de cara el futur. Que no tinguéssim de fer cap encesa d’espelmes a cap plaça de cap ciutat,  que no calgués fer més minuts de silenci per cap víctima sigui del país que sigui, i ens agradaria que l’educació i les lleis fomentessin el respecte, l’estima, i la dignitat  de tots els éssers humans.


Il·lustració d'una exposició de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona.

divendres, 28 d’octubre del 2011

La cura de les persones, la última

Article de Joan Martínez, president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC). Publicat al setmanari Directa.

Darrera de les retallades socials imposades pels Governs central, autonòmic i alguns municipals, hi ha la brúixola d’un model de societat que cada vegada més apunta a altres paràmetres i s’allunya de la centralitat que hauria de tenir la cura de les persones, tant reivindicada pel moviment feminista i per les vocalies de dones de les entitats veïnals. M’explico en exemples concrets que fan esborronar.
 
El tancament de gairebé una cinquantena d’urgències nocturnes als centres d’assistència primària (CAP) de Catalunya i plantes hospitalàries a múltiples hospitals, pot arribar a destruir 5.000 llocs de treball de l’àmbit sanitari, segons fonts sindicals. És a dir, es reduirà – i ja s’està fent-la plantilla de metges, professionals de la infermeria i d’altres professions vinculades a la salut de les persones, que en principi tenen el noble objectiu d’evitar la malaltia o que aquesta es visqui de la millor manera possible.

Les subvencions a les persones amb dependència han caigut un 41% al conjunt del país. Partides que també proporcionaven serveis de cura de proximitat i creaven una xarxa de professions i llocs de treball- assistència social, cuidadors i cuidadores, etc.- vinculats novament a construir una vida més digne als veïns i les veïnes dependents i als seus familiars.

Fa poc el govern municipal de Barcelona, liderat pel mateix color polític que el Govern de la Generalitat, va anunciar que no construirà ni una escola bressol pública més fins l’any que ve, deixant clar que la llar d’infants prevista al Front Marítim de Sant Martí no es farà, i que les dues de Gràcia i la de Sant Andreu hauran d’esperar l’any que ve. Novament, aquest servei de cures i primers ensenyaments als veïns i veïnes més joves i que eren molt necessari per les famílies treballadores, quedaran disminuïts, així com les persones professionals que hi havien de treballar.

Si ens centren en la gestió municipal d’aquesta ciutat, s’ha quantificat que més d’una vintena d’equipaments de salut, educació i benestar social que la Generalitat havia adoptat el compromís de construir al territori barceloní han “quedat fora de pressupost” del 2011, entre elles l’ampliació de l’Hospital del Mar, la prorrogació de l’IES Angeleta Ferrer, el col·legi Can Pabra o la residència Tres Pins. Equipaments que també haguessin proporcionat llocs de treball també destinats al benestar de les persones, i teòricament, amb unes condicions laborals dignes.

Amb aquesta cascada d’exemples vull dir que quan el moviment veïnal està ocupant els CAP’s a Tarragona, al Vallès, a les comarques del Baix Llobregat, del Maresme i del Bages, o està sortint al carrer amb altres agents socials per a clamar “Prou a les retallades socials!", no només estem denunciant la mutilació als barris d’uns serveis bàsics que creiem essencials i pels quals hem lluitat durant l’existència del nostre moviment social. També estem denunciant uns canvis de valors socials des de les administracions públiques, que apunten que ser mestre, metgessa, cuidadora, treballadora social o professional d’una escola bressol no té futur. 

En definitiva, estan fent creure a les generacions més joves que la cura de les persones en sentit ampli, - i que ja estava relegada socialment i econòmicament- no és important en una societat que mima els mercats i el capital i no a l’ésser humà. És a dir, als veïns i a les veïnes. (article pdf)

divendres, 9 de setembre del 2011

Institucionalización del discurso anti-inmigrante: violencia en Estado Puro


Las últimas declaraciones de líderes políticos del PP y CIU, debidamente amplificadas por los medios de comunicación, son potentes llamados a la violencia anti inmigrante.  No se trata de llamamientos a apalear inmigrantes en las calles o a quemar sus “casas pateras” -o por lo menos no directamente-, sino dejar claro que desde el punto de vista institucional existe la voluntad explícita de construir una frontera que marque un “Nosotros” contra “Los Otros”.

La imagen de la llegada de los inmigrantes ya no es la medida del éxito económico de una sociedad que se creía rica y atraía como la miel a las moscas. Sino todo lo contrario. El discurso anti-inmigrante es la punta del iceberg de una política antipopular que tendrá como uno de sus referentes preferidos a esa franja de población que demuestra con su sola existencia el fracaso de un sistema económico y social; los pobres, en cualquiera de sus formas, limpiadores de vidrios en las calles, vendedores de latas, parados en la plazas, habitantes de casas sobrepobladas, beneficiarios del PIRMI, etc

La dictadura de un discurso anti-immigrante
En una sociedad occidental que se quiere verse a sí misma como justa y democrática, el discurso político - ya no sólo el electoral, es decir, el que usa lo que sea para atraer votos- ha encontrado en el inmigrante su nuevo buque insigne. El extranjero, el desconocido habitante de tierras más o menos lejanas, invade y trae consigo su dosis de barbarie, su moral desviada, su estética fea.  Ocupa las calles, las plazas, y los asientos del metro.  Es el inmigrante delincuente; el inmigrante aprovechado; inmigrante irrespetuoso; inmigrante rebelde toda una serie de imágenes que desdibujan que hablamos de personas con las que a diario se convive en todos los espacios.

 El efecto del discurso, apoyado en cifras y en el llamado “sentido común”, redunda en una deshumanización cuya escala es todavía desconocida.  En lo que transmiten las autoridades políticas en todo el Estado Español, pero principalmente en Catalunya , vemos como cada día se profundiza  un enfoque basado en la construcción de un “inmigrante” peligroso y de cuyo control y disciplinamiento depende hasta el futuro de la nación.

Este giro político deja atrás décadas de discursos que promovían sociedades abiertas respetuosas de los valores.  Y es tal el nivel de consenso existente que incluso se permite develar la hipocresía evidente que siempre existió departe de quienes promovían un modelo social multicultural. La cruda realidad le permite hoy decir sin arrugarse a un alcalde o a un miembro del gobierno, que si se tiene que elegir entre que coma en la escuela  un niño de “aquí” o un niño “inmigrante” pues que se priorice porque coma el niño “de aquí”. Violencia en estado puro. 

Una vez deshumanizado, el inmigrante pobre puede ser objeto de cualquier medida de excepción que se justifica ya no por causas determinadas, sino por el simple hecho de pertenencia al grupo señalado.  Se le puede encerrar en cárceles de dudosa legalidad como los Centros de Internamiento para Extranjeros (CIE), se le quitan beneficios sociales, se le discrimina en los espacios educativos, etc. El necesario disciplinamiento del inmigrante pobre, consensuado entre  las elites políticas y económicas fluye de forma natural entre los ciudadanos, legitimando que para este colectivo se construya una legalidad “especial”. 

Pero el objetivo de todo este giro en la político institucional no se acaba solo  en la construcción  de un  “enemigo” sobre el cual dejar caer la rabia y frustración que abunda por las calles.



dilluns, 18 de juliol del 2011

No todo es mercancía


La ciudadanía no es responsable de esta crisis. Por lo tanto, tampoco tendría que pagarla, sobre todo cuando está provocada por los mismos que ahora quieren beneficiarse de ella y a todo le dan un precio en lugar de un valor. Y es que indiscutiblemente, todo no es mercancía.
Por esa razón creo que es un gran error, por parte de la izquierda parlamentaria, aceptar la discusión de la Ley Ómnibus en tres bloque, en lugar de hurgar en  sus contenidos.
La Ley Ómnibus pretende modificar cien leyes anteriores que afectan a materias tan importantes como urbanismo, el derecho a la vivienda, así como la protección al medioambiente. Abre la puerta a la especulación urbanística y a la privatización de servicios esenciales, entre otros aspectos. Hace pedazos el Estado del Bienestar.
Los partidos de izquierdas deben ser coherentes con sus palabras y sus acciones. No pueden decir que entienden el malestar de la sociedad y hacer lo contrario.  Como hemos visto, si hacen oídos sordos, entonces es cuando las plazas se llenan de  descontento y sueños y los Parlamentos se quedan huérfanos.



dimarts, 5 de juliol del 2011

Perill! Racistes als ajuntaments

Per Jose Peñín, de SOS Racisme
El passat mes de novembre, els resultats de les eleccions autonòmiques ens va ficar la por al cos. El partit d’extrema dreta Plataforma x Catalunya (PxC) es va quedar a les portes del Parlament amb ni més ni menys que 75.000 vots.  
 
Era només un avís del què havia de passar a les eleccions municipals que acabem de celebrar: el partit xenòfob ha ampliat de manera significativa la seva presència als municipis de Catalunya, aconseguint 67 regidors en gairebé 40 municipis. Tot i que ha aconseguit 10.000 vots menys que a les autonòmiques, s’ha convertit en la sisena força política en vots. Fita que ha merescut la felicitació de Jean Marie Le Pen, la líder de l’extrema dreta a França.

Si als 65.000 de PxC li sumem els vots a altres grups com Via Democràtica, que ha aconseguit un regidor a Sant Just; Partit per Catalunya (PxCat), escissió de PxC a Cervera que ha aconseguit un regidor, i el MSR, que tot i no tenir representació ha aconseguit gairebé el 4% d’escrutini a Roses, per exemple; el resultat final de vots a l’extrema dreta és considerable. Sense perdre de vista els vots a la dreta extrema, representada per alguns líders del Partit Popular, que han fet seu el discurs més radical que ha utilitzat mai un partit institucional a Catalunya. Una estratègia racista amb la que malauradament han aconseguit els millors resultats del PP al nostre país.

Quina lectura hem de fer d’aquests resultats?
En primer lloc, és evident que l’onada de creixement de l’extrema dreta que planeja per tota Europa des de fa anys ha arribat a Catalunya. La crisi econòmica i la conseqüent crisi social han deixat el terreny abonat per les llavors de l’odi racial, com ha passat en altres moments de la història. Ara l’enemic és la persona immigrada, la musulmana, la fàcilment identificable i sobre la que es poden abocar les pors i prejudicis. I el missatge és fàcilment assumible ja que durant dècades de lleis racistes i de discurs utilitarista que tracta les persones immigrades com treballadores alienades, ens han inculcat que no són ciutadans i ciutadanes de ple dret.

En segon lloc, les tensions de convivència, la crisi de valors, la feblesa dels moviments socials o esperit de lluita de classe, i, sobretot, la política d’escassetat són el context ideal pels seus dogmes. Les respostes fàcils a problemes complexos és l’eina més eficaç d’aquestes formacions. De fet els municipis on ha obtingut més vots PxC –va presentar 109 llistes- són aquells on hi ha una elevada taxa d’atur i un alt percentatge d’immigració. Fins i tot algunes teories diuen que la situació econòmica és un factor més determinant que el perfil demogràfic per l’èxit de l’extrema dreta.

Però allà on els partits democràtics mostren un discurs més dur contra la població immigrada, els partits d’extrema dreta no han obtingut bons resultats. Potser els casos més clars són Badalona i Lleida. Si a la primera ciutat el líder del PP ha radicalitzat encara més el seu discurs antiimmigració –fins al punt d’estar imputat per instigació a l’odi racial i injúries-; a la segona, l’alcalde del PSC ha destacat durant aquests anys per la seva “mà dura” contra els forans, fins i tot va engegar el perillós i llaminer debat de la prohibició de l’ús del vel integral –o burka-. A aquests municipis PxC va obtenir un miler de vots escàs.

Però que el vot xenòfob es quedi en els partits democràtics amb discurs racista és una bona solució? De cap manera. Amb l’assimilació del discurs d’extrema dreta estaríem debilitant els partits però no la ideologia. Ans al contrari, estarem legitimant el discurs de l’odi i la discriminació i obrint les portes a que altres formacions les recuperin i les portin fins allà on un partit democràtic no pot arribar.

No podem obviar que els bons resultats aconseguits a les urnes els donarà impuls, però no els dóna la raó. Els regidors obtinguts els obre un període de 4 anys amb un altaveu els plens municipals des d’on predicar el seu odi xenòfob. Però això no vol dir que estiguin en la posició correcta sinó que han sabut aprofitar-se de la desesperació de la gent per aconseguir el seu vot a base de falsedats racistes que posen en perill l’estabilitat de la societat.

El que està clar és que entrem en un període complicat pels drets humans i els valors en general; estem en un context en el què prima el factor econòmic, i en el què sota l’amenaça de la por i la inseguretat permetem que es vulnerin i es retallin els drets i llibertats, de les persones immigrades i de tothom. Els resultats d’aquestes eleccions són un fracàs com a societat, que per una banda no ha sabut donar respostes a la complicada situació, i que per una altra està repetint els mateixos errors del passat.

La responsabilitat de les associacions, entitats i de tots els actors socials és treballar per defensar els fonaments de l’Estat del Benestar, l’Estat de Dret, el respecte pels valors i tot allò que ens fa ser una societat democràtica. Cal reforçar la base social perquè no hi hagi ni mil ni cent, cap persona que es deixi endur pel discurs de l’odi racista i xenòfob. Perquè si tu consideres al teu veí o veïna immigrada un ciutadà com tu, no et deixaràs convèncer dels postulats de l’odi. Si tu reconeixes l’enemic real, no et faran ballar assenyalant un fals botxí, que està igual de malament o pitjor que tu.

dimarts, 28 de juny del 2011

Les escoles en barracons només volen ser com les altres

Per Francesc Morales, membre de la Comissió de Barracons i Mapa Escolar i de la  Junta de FaPaC de Barcelona. Fotografia AV l'Òstia

Barracó per alguns nens i nenes de l’escola pública és una paraula amb què han de conviure dia a dia. Barracons per fer classe, per jugar, per dinar i per tornar a fer classe i per fer, si és possible, activitats extraescolars.
Els pares i mares dels nens i nenes, infants escolaritzats en barracons a Barcelona estan tips de sentir excuses de totes les administracions. Tips de veure com totes les administracions implicades en la construcció de les escoles dels seus fills són insensibles a les seves necessitats
.
El què comença com una escola provisional, en molt casos, acaba sent un problema. Aquests centres  provisionals aviat esdevenen massificats  i els espais comuns es queden petits o desapareixen per posar més barracons -menjador, aula de psicomotricitat, pati, biblioteca.... Cal afegir en ocasions goteres, patis inundats, exposició a vandalisme, activitats que no es poden realitzar per manca d’espai, sorolls i molèsties d’obres que es fan als voltants, i un llarg etcètera. 

Vuit escoles dels districtes de Ciutat Vella, Gràcia, Eixample, Sant Andreu i Sant Martí de Barcelona pateixen tots aquests inconvenients. Més de mil nens i nenes de Barcelona estan escolaritzats en barracons. Alguna d’aquestes escoles ha iniciat l’educació primària sense veure encara la seva escola construïda. Les altres veuen amb angoixa com, amb les notícies que arriben des del Govern de la Generalitat, s’anuncien problemes per veure les construccions aviat.

Fre a les retalladesRecentment, el Departament d'Ensenyament ha anunciat, dins la campanya de retallades del Govern, que la inversió en obres de construcció d'escoles i instituts baixa un 31% el 2011, i amb això deixa clar que els barracons no són una prioritat. La consellera Rigau va avisar que durant aquest curs es mantindran els barracons degut a la crisi econòmica, però la seva conselleria gastarà 4,3 milions d'euros en el desmantellament, emmagatzematge i, en alguns pocs casos, reparació de barracons. Encara no ha aclarit als afectats quin són els seus plans de futur envers aquest problema.

Els pares i mares d’aquestes escoles s’han unit en una plataforma sota el lema "Ensenyament públic en barracots, tres anys i prou", amb l’objectiu de denunciar l’incompliment dels acords i dels protocols signats per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona pel que fa a la construcció, rehabilitació i millora de centres educatius.

Recentment, en un acte lúdic al Parc de la Ciutadella, les vuit escoles que es troben en aquestes condicions van exigir a ambdues administracions un calendari que concreti quan es construiran els centres educatius previstos al protocol signat el 24 de gener de 2008 per la Generalitat i el Consorci d’Educació, pel qual acordaven destinar per al període 2008-2011 un total de 411 milions d’euros per fer possibles les obres previstes en el Pla d’equipaments educatius públics de Barcelona.

Més compromisos
La xarxa de barracons demana a l’administració compromisos perquè s’asseguri com a premissa la qualitat educativa en totes les fases del procés en condicions d’igualtat amb la resta de centres educatius consolidats. Sol·liciten que es fixi un termini màxim de 3 anys per a la construcció i posada en servei de l’edifici definitiu, i que per tant, es limiti d’inici el temps màxim d’estada dels alumnes en barracons i que coincideixi només amb l’etapa d’educació infantil (3-6 anys) en el cas d’escoles de nova creació. També, que es planifiquin d’inici el conjunt de les instal·lacions provisionals amb les màximes ampliacions necessàries que garanteixin uns espais comuns adequats i les mínimes molèsties per les obres.

Sembla que pels nostres governants l’escola pública no és una prioritat. Mentrestant, els docents, els nens i nenes, les famílies de les escoles que pateixen les condicions de les escoles en barracons no es cansaran de demanar el que és seu, perquè en definitiva NOMÉS volen ser com les altres.


dilluns, 20 de juny del 2011

Ésta no fue nuestra Perona



Per Carmen Gómez, presidenta y coordinadora de la Asociación de Ayuda a la Mujer La Pizarra de Raimunda

En el año 2001 trabajé junto con otras mujeres del Consell de Dones del Distrito de Sant Martí y con Isabel Segura, en un libro titulado Dones de Sant Martí. Mi participación constó entre otros artículos, del llamado Las Dos Partes de La Perona. Esta fue mi primera aportación para dignificar el barrio en el que nací y viví hasta que tuve 12 años. A partir de ese momento no he desaprovechado ninguna ocasión para divulgar su historia y enaltecer su memoria.

Hace unos meses, Antonio Herrera -quien estaba escribiendo un libro sobre los barrios de Sant Martín- conociendo este dato y mi trabajo como presidenta de la Asociación de Ayuda a la Mujer La Pizarra de Raimunda, me propuso un proyecto para desvincular a La Perona junto con sus habitantes de la catastrófica y demoledora imagen que nos precede e involucra a todos por igual en un saco de marginación y delincuencia.

La propuesta me ilusionó y me puse en contacto con familiares, amigos y vecinos del barrio y empezamos a trabajar. El 5 de mayo presentamos el proyecto en el Centro Cívico de Sant Martí, donde está ubicada La Pizarra de Raimunda  con un gran éxito de público, antiguos vecinos  y personalidades del consistorio.

El encuentro estuvo entrañable y sorprendió por su gran emotividad. Fue como recuperar un trocito de la vida de todos aquellos que nos encontrábamos allí. La solidaridad y los recuerdos llenaron la sala, el cariño y el respeto nos unió a pesar de que muchos no nos conocíamos.

La Perona que se recuerda y la que está en muchos libros y documentales no fue nuestra Perona. Ella y sus gentes estamos repudiados. Ignorados por la historia como si nunca hubiésemos existido. Fueron muchos los que construyeron allí sus familias con honestidad, coraje y aplomo y muchos los niños que corrimos y crecimos por aquellas calles de barracas encaladas.  

La Perona y nosotros merecemos el reconocimiento público que evoca nuestra existencia. Esta es la finalidad  de este  libro: ennoblecer al barrio silenciado y hacer visibles a las personas que vivimos en él.  Una obra basada en testimonios que pretende dar  voz a los que permanecimos callados mientras nos estigmatizaban por el hecho de ser barraquistas y con más énfasis, si cabe, de la Perona.

Ahora vivo delante de mi barrio inexistente. Las vías del tren son la única referencia que me guía para recorrer los pasos que anduve en mi infancia. Cuando la estación del AVE engulla bajo su grandilocuencia estos terrenos acabará  de enterrar tras de si las vidas, ilusiones y desventuras de varias generaciones.       

Gracias a Internet y por medio del blog de La Pizarra de Raimunda ,  he creado una red de Peronistas repartidos por todo nuestro territorio nacional,  pero no sólo eso, tengo contacto con un vecino desde Holanda y otra vecina que ahora vive en Brasil. La gente está entusiasmada y feliz de que este proyecto se lleve a cabo.  

En La Perona las carencias eran innumerables pero la integridad abastecía a muchos de sus inquilinos. No es justo que la historia malogre injustamente el sentir y las raíces de los que dejamos en la Ronda de Sant Martín parte de nuestra vida.
Actualmente he decidido proseguir en solitario este proyecto, asumiendo la gestión y la coordinación con el beneplácito de los testimonios con los cuales estoy en contacto.

Por otro lado La Pizarra de Raimunda seguirá apoyando la  recuperación histórica del emblemático barrio y sus gentes.   
 

dijous, 9 de juny del 2011

Nosaltres no som els culpables

Per Antoni Gallego, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Durant molts anys i amb grans esforços, entre tots i totes hem construït una sanitat pública de qualitat com a pilar fonamental de la nostra societat del benestar. Aquesta consecució l’hem assolit superant diverses crisis financeres que han repercutit de ple en les nostres vides quotidianes.

Fins ara, els missatges dels diferents governs sempre ha estat el mateix: cal estrènyer-se el cinturó. Ara bé, a la pràctica només en patíem les conseqüències els i les de sempre i mai els que havien provocat la crisi per culpa de la seva mala gestió.

Avui l'escenari es repeteix, però aquesta vegada les administracions han anat més lluny, exigint restriccions en els serveis públics amb l’objectiu de reduir el dèficit econòmic.

Aquesta enginyeria financera ha situat, injustament, la sanitat en el centre de la diana, com a una de les causes principals del deute públic. De nou, es comet l’error de considerar el sistema de salut com una unitat de despesa i, per tant, culpar el personal sanitari i els pacients d’aquest dispendi.

Mai més lluny de la realitat. La sanitat és un sector que genera riquesa i múltiples llocs de treball, la majoria de pacients fan un ús responsable del sistema i els metges busquen com curar el malalt al més aviat possible, amb el menor patiment i amb el mínim cost.

Sí que és cert que l’edificació d'aquesta sanitat ha generat bosses d'ineficiència i malbaratament de recursos, sobretot per la hipertròfia burocràtica que arrossega el sistema i per la mala gestió dels seus responsables, però no sembla que la tisorada amenaci aquestes àrees.

Resulta curiós comprovar com, a Catalunya, el mateix Govern que als anys 90 presumia d’haver construït un hospital cada 30 quilòmetres, ara ordena tancar plantes hospitalàries, quiròfans i serveis mèdics possiblement també cada 30 quilòmetres,  sense ruboritzar-se. O acomiada metges, quan fa un parell d’anys en faltaven i els anaven a buscar a l’estranger.

Evidentment les retallades sanitàries que ha posat en marxa el Departament de Salut afectaran la qualitat assistencial, atès que traspassen la línia vermella que ha de blindar l’acte mèdic del pla d’ajust pressupostari.

Metges de Catalunya (MC), sindicat majoritari a la sanitat catalana, s’ha posicionat des d’un principi en contra de qualsevol mesura d’estalvi que posi en perill el sistema sanitari públic i que desintegri les actuals plantilles mèdiques.

dimarts, 31 de maig del 2011

Recuperant la història del moviment veïnal a l’Hospitalet de Llobregat


Per Eva Aubarell Solduga del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

El desembre del 2010 es va inaugurar al Museu d’Història de l’Hospitalet l’exposició «40 anys de moviment veïnal a l’Hospitalet», ideada i realitzada pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CEL’H)

Aquesta mostra, que actualment recorre els diversos barris de la ciutat, s’emmarca en el context del quarantè  aniversari de la fundació de les primeres associacions de veïns i veïnes, i té com a objectiu recuperar i reivindicar la memòria de les entitats veïnals.

Les primeres associacions veïnals de l’Hospitalet neixen a començament dels anys setanta, en barris com Sant Josep, Collblanc-la Torrassa o Ildefons Cerdà. A final dels anys seixanta, però, ja es detecten grups veïnals de diversa naturalesa que encaminen la seva acció a la reivindicació de millores socials i urbanístiques, i que desenvolupen tasques assistencials, de formació, d’organització de festes, etc. És el cas, per exemple, del Centro Social «La Florida», la Cooperativa d’Habitatges de la Bomba ―un barri de barraques― o l’Associació de Veïns de Can Pi.

El context en què es produeix l’aparició d’aquests grups veïnals n’explica el naixement i l’enorme força amb què es van projectar durant tota la dècada dels setanta. Al llarg del segle xx l’Hospitalet havia experimentat un augment de població exponencial, i havia passat de ser un nucli agrari de població dispersa a esdevenir un suburbi de residència obrera. 

L’arribada d’aquests nous veïns i veïnes es va produir de manera massiva i caòtica, i no va anar acompanyada de cap mena de previsió pel què fa a condicionament urbanístic o dotació d’equipaments, sinó tot el contrari: va ser objecte d’una especulació forassenyada.

Barris amb grans mancances
L’Hospitalet entra a la dècada dels setanta, doncs, amb unes mancances socials i urbanístiques que les autoritats del moment no atenien i no resolien: carrers sense asfaltar, clavegueres al descobert, manca d’escoles, de centres sanitaris, de mercats, d’equipaments culturals... 

L’organització dels veïns i veïnes davant d’aquesta situació va tenir una importància cabdal per a la ciutat i per als seus habitants. La lluita que es duia a terme des dels barris i per als barris va tenir vessants tan diversos com la reivindicació de semàfors, l’aturada de l’edificació especulativa, l’exigència d’escoles públiques, l’alfabetització d’adults o el debat sobre la igualtat de gènere. Aquesta activitat de protesta, a més a més, enllaçava amb la lluita contra la dictadura i amb la lluita obrera. El resultat va ser un període creatiu, fructífer i dinàmic que algun dels protagonistes ha qualificat d’escola de democràcia.

L’exposició del CEL’H és el resultat de mesos de treball amb les entitats veïnals. Durant la primavera del 2010 es van dur a terme quatre tallers oberts als quals van assistir membres actuals i històrics de diverses associacions veïnals. Es volia recollir directament dels protagonistes del moviment veïnal la seva experiència, les motivacions i les dificultats d’aquelles primeres associacions. 

Compartir aquest procés amb algunes de les persones fundadores ha estat un enriquiment i un aprenentatge per a la resta de participants. Les entitats han aportat, a més a més, bona part del material gràfic que conforma l’exposició.

I si bé recuperar la història del moviment veïnal era un objectiu fonamental del CEL’H, no ha estat menys important la voluntat d’agrair als hospitalencs i les hospitalenques que van prendre part en aquell moviment el seu compromís amb la ciutat i la feina feta, els resultats de la qual es gaudeixen també avui dia en espais reivindicats per a la ciutat, com ara el parc de la Marquesa, el passeig de Bellvitge o l’avinguda del Carrilet. I cal agrair, també, l’exemple de responsabilitat social que van donar. 

La transcendència de recordar aquella època de la història de la ciutat és evident en uns moments en què el moviment dels indignats denuncia nous greuges globals.

Demà, 1 de juny, l'exposició aterra a les 19 hores, al local de l'AV de Can Serra (Av. Can Serra, 82-B, baixos).

dimarts, 24 de maig del 2011

Salvem el Xalet de l'antic Institut mental: l'enderrocament suposa oblit

Per l'equip de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris
El districte de Nou Barris va patir una urbanització desenfrenada durant la segona meitat del segle XX que va fer que molts elements arquitectònics desapareguessin. Entenem que les prioritats eren unes altres. Però aquelles decisions, van dissenyar el futur, que és ara el nostre present.

A dia d'avui,  la regidoria del districte de Nou Barris vol iniciar un projecte de remodelació de la caserna de la Guàrdia Urbana que implica enderrocar un element patrimonial: el Xalet de de l'antic Institut Mental. Des de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, no ens oposem a la realització d’unes obres necessàries per a la Guàrdia Urbana. Ens oposem a “aquest” projecte, que implica per a la seva realització, l’enderrocament del Xalet.

Fins fa uns mesos, tot el conjunt de l’antic Institut Mental estava catalogat amb nivell "C", cosa que implicava que no es podia enderrocar, ja que cal conservar la volumetria. 

Actualment, l’edifici manté aquesta catalogació de protecció però el Xalet ha estat (re)catalogat amb nivell "D",  fet que significa  que es pot enderrocar, després d'elaborar un exhaustiu informe. Amb aquesta nova catalogació, el projecte previst ja és viable, perquè no hi ha cap element-obstacle patrimonial que ho impedeixi.

Des de l’Arxiu Històric, volem deixar constància que aquest projecte no ha passat per cap  ple, per cap reunió participativa ni informativa amb les entitats, ni per la Comissió de patrimoni del districte. L’Arxiu Històric, i d’altres organitzacions, ens hem assabentat per la premsa. I quan hem posat el crit al cel, aleshores ens han convocat d'un dia per altre, per dir-nos que no calia informar-nos prèviament i que no es modificaria res del projecte. A més, ens han demanat que no féssim "soroll" i que si volem podem participar en l'elaboració de l'informe que després quedarà dipositat a l’Arxiu Municipal.
Considerem que des de la regidoria, no es té en compte el que és realment el patrimoni, tot i que estiguin avalats per un equip tècnic de responsables municipals relacionats amb instàncies patrimonials. Aquests professionals consideren que el Xalet no té valor artístic, arquitectònic ni turístic. Per tant, són coherents amb aquest plantejament, i per tant, es justifica que hagin decidit i manifestin que no els calia consultar ni informar a les entitats en quant a la (re)catalogació, ni els calia informar ni sotmetre a debat públic el projecte que preveia l’enderrocament.

En canvi, des de l’Arxiu Històric, quan parlem de "patrimoni" preferim un enfocament més cultural i participatiu, més des de la ciutadania. Per nosaltres, el patrimoni és passat, és testimoni del pas del temps, és font històrica, és memòria històrica, és identitat, és participació ciutadana, i també abarca els records d’infància, sentiments. Però el més important, és que el patrimoni és un element social i cultural que ens permet explicitar allò que volem deixar a les generacions del futur. Cal tenir en compte que tots els elements patrimonials que han desaparegut - ique van ser enderrocats o que han caigut- han anat desapareixen de la memòria, i per tant, de la memòria històrica dels ciutadans i ciutadanes de Nou Barris.

L’enderrocament suposa l'oblit

Considerem que un expedient a les prestatgeries de l'arxiu municipal no afavoreix el desenvolupament de la consciència històrica, dels valors d’una ciutadania crítica, participativa i democràtica, ni la comprensió del passat per poder prendre decisions en el present i poder pensar el futur què volem. El patrimoni és més que un recurs econòmic, turístic o artístic. És un element que afavoreix l’intercanvi, la formulació de preguntes, el descobriment, la curiositat, les ganes de saber, la voluntat de decidir.

Per exemple, el Xalet és l'evidència que a l'Institut Mental hi havia classes socials també dins dels hospitals. És l'evidència que malgrat els avenços que va suposar en qüestions de teràpia i atenció a les persones malaltes mentals, es van mantenir els privilegis econòmics i socials que hi havia a l'exterior. És la prova que a l'interior també hi havia distincions, que hi havia malalts preferents, de primera i de beneficència. Tot i que aquesta realitat, no es qüestiona els avenços terapèutics de la medicina psiquiàtrica implantada. Per això, malgrat que no tingui rellevància artística, considerem que si té rellevància històrica i social, i per això defensem que no s'ha d'enderrocar. Pensem que s'ha de conservar perquè sigui un testimoni de la seva època.

dimarts, 17 de maig del 2011

La preocupació de qui trenca el silenci

Per Manel Perona, director de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya

Fa anys, des dels seus inicis al 2003 fins a l’actualitat, l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya ha treballat i treballa, conjuntament amb d’altres institucions i associacions, per a el que va néixer, garantir els drets fonamentals dels familiars de víctimes desaparegudes durant els anys de Guerra Civil espanyola i posterior dictadura franquista. Ha actuat en diferents àmbits promovent així valors com els de la pau, la reconciliació, la justícia o la mateixa memòria històrica.

La ARMHC ha participat en debats, col·loquis i ha establert lligams de col·laboració amb la Fédération Euroméditéranné contre les disparitions forcées o la International Coalition against Enforced Disapearances.

Tot aquest esforç i treball va donar com a fruït institucional la creació del Memorial Democràtic de Catalunya al 2007. El mateix Memorial es defineix com una institució pública que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Des del mateix any de la seva creació, la ARMHC signa un conveni amb la Direcció General de Memòria Democràtica, a la que se li han tramés més de 1.600 peticions a través de la mateixa.

Els darrers anys les institucions públiques, concretament desde la Conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, han fet un esforç per a entendre aquesta tasca com una feina de tots i totes i per a tots i totes. És per això que des de l’àmbit públic es va aconseguir promoure i impulsar la coneguda Llei de la Memòria Històrica. Sembla ser però que les institucions públiques han fet un pas enrere aquests darrers mesos.

L’actual Departament de Governació i Relacions Institucionals, dirigit per la Honorable senyora Joana Ortega i Alemany, ha decidit recentment manifestar, a través de declaracions als mitjans de comunicació, la reformulació de la filosofia de la institució del Memorial Democràtic.

Així mateix també s’ha decidit tancar l’Edifici de Via Laietana 69, seu del ja esmentat  Memorial Democràtic. i de l’Institut Català Internacional per la Pau.

Tota aquesta política actual ha provocat que l' ARMHC hagi fet manifest a través d’una carta de Manel Perona, president de l’organització, al departament de la esmentada conselleria, la seva actual preocupació envers, no només al futur del Memorial com a institució sinó també a la política social cap a la memòria històrica, la dignificació de les víctimes del passat i la promoció d’una reconciliació total i definitiva d’una de les pitjors etapes de la nostra història.

Quan havia quedat palesa la necessitat d’un consens entre les associacions, la societat civil i les institucions publiques, aquestes fan marxa enrere deixant el treball, de legislatures ja passades, en la més absoluta incertesa.

dimarts, 3 de maig del 2011

Dotze motius per a defensar l’Impost de Successions

Per l'equip de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària

1.    L’impost de Successions és un tribut de caràcter directe i progressiu que grava les herències rebudes a títol gratuït per persones físiques per causa de mort. És un impost que té una funció redistributiva i està previst per garantir la igualtat d’oportunitats.

2.    L’impost de Successions està cedit a les Comunitats Autònomes que tenen capacitat normativa de gestió, inspecció i recaptació. És a dir, és un impost que es recapta i gestiona íntegrament a Catalunya i que no depèn de cap imposició estatal. Per això no té cap mena de sentit parlar de discriminacions.

3.    És un impost que es paga en la majoria de països europeus i als EUA. Cal recordar que  un grup de milionaris americans (Rockefeller, Bill Gates, ...) van fer una declaració pública en defensa d’aquest impost per impedir que el President George Bush el suprimís, entenent que era de justícia que les persones que tenien el privilegi de rebre herències importants fessin una contribució a la societat.

4.    A Catalunya, abans de la forta retallada feta pel Govern tripartit, l'habitatge habitual i els negocis familiars ja no havien de pagar aquest impost.  Després de la retallada, només l’han de pagar un 6% de les persones que reben herències.  Es tracta d’ herències molt elevades corresponents a grans fortunes.

5.    A tall d’exemple: només han de pagar aquest impost les herències entre cònjuges superiors al milió d’euros i les herències superiors a 750.000 euros per a cada un dels fills. Aquestes són les herències que el Govern de la Generalitat vol que no paguin l’impost. Amb aquesta mesura el Govern renuncia a uns ingressos molt importants de centenars de milions d’euros.

6.    Que persones que reben herències superiors al milió d’euros, en el cas dels conjugues, o de 750.000 euros per a cada un dels fills deixin de tributar, és injust en termes socials i un autèntic despropòsit en l’actual situació de crisi i de disminució dels ingressos fiscals per la que travessa el país.

7.    És inadmissible que el Govern de la Generalitat  vulgui eliminar aquest impost quan a la vegada diu que no hi han diners i s’han de retallar la sanitat i l’educació públiques. Per a beneficiar a una minoria privilegiada es perjudica a 7 milions de persones. Amb aquesta mesura, el govern perd tota l’autoritat moral per demanar els esforços que reclama de la ciutadania.

8.    És necessari un millor finançament per Catalunya per poder fer més polítiques socials i mantenir l’Estat del Benestar però no que s’aprofiti per baixar els impostos dels que més tenen. Això és un contrasentit que no té en compte els interessos de la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

9.    D’altra banda, mai s’ha aportat ni una sola dada que avali que el manteniment d’aquest impost provoqui una fuga de contribuents.

10.    En la nostra opinió, no només no s’ha d’eliminar l’impost de Successions sinó que s’hauria d’aplicar una moratòria en la reforma feta pel Govern anterior fins que s’hagi superat la situació de crisi i desocupació. No entenem que es redueixin els sous dels empleats públics i es congelin les pensions i, en canvi, no es pugui ajornar la aplicació de la reforma de l’impost de successions.

11.    L’impost de Successions és un impost just i necessari que serveix  per a reforçar la cohesió social i posar en valor el mèrit i l’esforç personal i no la riquesa familiar.

12.    La Plataforma “Per  una fiscalitat justa, ambiental i solidària” demana al Govern que reconsideri aquesta decisió i crida a la ciutadania a mobilitzar-se en contra de la rebaixa fiscal als rics, a oposar-se a les retallades socials i a defensar l’estat del benestar.