dimarts, 29 de novembre de 2011

La reforma del PIRMI: el veïnat a preu de mercat


Per Clara Camps Calvet, investigadora del Grup Interuniversitari Copolis“Benestar, comunitat i control social”. Professora associada de sociologia de la Universitat de Barcelona


Just després de les eleccions generals, Artur Mas ha anunciat un seguit de noves retallades d’“estricta necessitat” si volem superar la crisi econòmica, apel·lant a “què hem estirat més el braç que la màniga” i que és necessari el nostre esforç i sacrifci. Amb un altre format, aquest era el substrat ideològic que hi havia darrera de la “reforma” de la Renda Mínima d’Inserció, el PIRMI. Els objectius que s’hi amagaven eren: reforçar un discurs ideològic liberal i disminuir la despesa en assistència social, que no feia més que créixer a causa de la crisi. Els consellers del Departament de Treball i de Benestar i Família ens van explicar que els perceptors feien pagaments de Canal+ i Gol TV, que mentien sobre el lloc on vivien, que marxaven als seus països durant el mes d’agost, que treballaven en negre... Un seguit de situacions suposades -i per res quantificades- que etiquetaven d’irresponsables i acusaven de fer ús de la picaresca els més pobres de la nostra societat.
El cas del PIRMI era perfecte per connectar amb el “sentit comú” d’una gran part de la població: ¿com es pot rebre un subsidi social i permetre’s luxes quan jo em faig un tip de treballar? Es tractava de convertir allò que haurien de ser drets i llibertats per la ciutadania en infraccions comeses pels més pobres. Una estratègia criminalitzadora de la pobresa que amagava que són precisament els buits en la protecció social universalitzada –perforats encara més per les retallades– els que expliquen la realitat de les persones que, durant aquests últims anys, s’han vist obligades a cobrar la PIRMI. 
A tall d’exemple: la falta d’una política en clau de gènere explica el gran nombre de mares soles que cobren la renda mínima; la falta d’una bona atenció en el camp de la salut mental hi explica l’elevada presència de persones amb aquest tipus de problemes, i la falta de polítiques de foment d’inserció laboral pels majors de 55 anys explica que aquest en sigui un important grup perceptor. Les seves reals estratègies de supervivència: revisar els contenidors en busca de menjar o llogar una part del seu pis, que no té més de 30 metres quadrats.
El decret 384/2011, que a corre-cuita aprovava el govern de CIU el dia de 30 d’agost, determinava que les persones que estan fora del mercat del treball, però que “no acrediten una dificultat social o d’inserció laboral afegida”, no tindrien dret a la percepció. D’aquesta manera, el govern català, justificant que és una qüestió d’estat, es desresponsabilitza de més del 60% de parats que, d’octubre a març del 2012, s’han quedat i es quedaran sense subisidi d’atur. 
És així com CiU inicia la imposició d’un nou model d’assistència social, que, paral·lelament a la reducció de les polítiques socials universals, és més residual, al dirigir-se a grups socials molt concrets. Un model que es justifica per la importància de fomentar la cultura de l’esforç i del treball, però que en realitat, sotmet -els que tenen dret a cobrar la renta mínima, i els que no tenen feina, però hi tenen restringit l’accés- a la precarietat i als preus que marqui el mercat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada