El poder de la comunicació és el teu dret

Per Laura Bergés, de l'Assemblea per la Comunicació Social

Que la informació és poder és una d’aquelles dites conegudes, però potser no està tant clar el dret que tenim tots a difondre informació i opinions a través de TOTS els diferents mitjans de comunicació disponibles. Un dret recollit en la declaració dels drets humans, en la nostra constitució, en les normatives europees... un dret sense el qual poc podrem exercir-ne o reclamar-ne d’altres, però que tot sovint topa amb les traves de la realitat del sistema de mitjans de comunicació que tenim.

La gent més activa socialment es troba sovint aquestes traves, que fan que per aconseguir un minut al telenotícies hagis de muntar algun sidral, que, finalment, acaba tapant la informació que realment volies fer arribar al públic.

És per això que, davant els límits d’un sistema de mitjans caracteritzat per la concentració empresarial, el sensacionalisme, la publicitat, la politització partidista i la manca de pluralisme en els temes i els actors que accedeixen a l’espai públic, tenen tanta importància els anomenats mitjans lliures, alternatius, comunitaris... Els mitjans propis dels col·lectius, agrupacions, moviments, activistes...

Aquests mitjans però, viuen en una certa marginalitat, per les dificultats econòmiques per mantenir-los i, en el cas de la ràdio i la televisió, per culpa d’una legislació que només ha contemplat l’opció de mitjans d’empreses privades o mitjans de l’estat (és a dir, controlats pels partits polítics que manen en cada nivell de l’administració, estatal, autonòmica o local).

Vic: només empadronament o model de ciutadania?

Per l'equip de SOS-Racisme Catalunya

Més enllà de la legalitat de la proposta del consistori de Vic, així com que s’aprovés o es fes marxa enrere, com finalment ha estat el cas, el més preocupant de tot que ha succeït per SOS Racisme-Catalunya, com entitat de defensa de drets humans des de l’antiracisme, és la reacció popular, la de partits polítics i d’administracions i el panorama que es planteja en qüestió de defensa dels drets humans i construcció d’una societat cohesionada.

Considerem una gran irresponsabilitat política l’ús d’estratègies xenòfobes per tal d’aconseguir rèdit electoral, tal i com considerem que ha fet l’alcalde de Vic. A canvi d’uns quants vots ha fomentat el racisme social i l’estigmatització de la població immigrada amb la conseqüent fractura social.

A partir de la valoració sobre el registre dels ciutadans s’ha obert el camí a tòpics, a la criminalització de la població immigrada i s’ha reforçat el discurs xenòfob que ha començat a calar entre la població, especialment vulnerable a aquests discursos en època de crisi econòmica i social.

Correm el perill que el mateix discurs s’estengui entre la resta de partits polítics justament en un moment crític  com és el inici de la campanya electoral. Fa molts anys que denunciem l’ús de les persones immigrades per aconseguir vots, i tot i que el Pacte Nacional per a la Immigració ho limita, de moment el Partit Popular a Catalunya ja ha anunciat la seva estratègia electoral amb la inclusió d’aquest com a element fonamental. I tot i que esperem que no sigui així, l’experiència ens diu que s’hi sumaran els mateixos partits que avui els titllen d’ “oportunistes”.

Amb això no volem dir que no es pugui parlar d’immigració, sinó que es faci amb rigor i des de la transparència i l’ètica. És un deure de la classe política però també una responsabilitat de la societat civil. Tots i totes podem i tenim el deure de treballar per la cohesió en el nostre comportament del dia a dia, com a pare o mare, veí o veïna, company o companya de feina… I reclamant responsabilitat als representants polítics que hem escollit, el que vindria a ser, en definitiva, fer valer l’aparell democràtic. Hem de defensar la igualtat de drets i d’oportunitats per damunt de tot, com la via única possible per aconseguir una societat justa i per solucionar els problemes actuals.

El transport públic; un dret social

Per Joan Martínez, president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya

Una vegada més, encetem el nou any amb una alça generalitzada de les tarifes del transport públic que es sitúa molt per sobre de l’IPC del mes de novembre (0,3%) i desembre (0,9).  Per exemple, els bitllets de Rodalies de Renfe s’han disparat un 6%, i els de mitja distància, un 5%. Les tarifes del transport metropolità – metro, autobús, tramvia i Ferrocarrils de la Generalitat- també s’han apujat considerablement: només el bitllet senzill es dispara i s’alça un 3,70%. Els tres títols més utilitzats, T-10, T-50/30 i T-Mes, que concentren el 97% de les validacions, augmenten un 1’9% de mitjana; sis vegades l’IPC del mes de novembre.

Davant d’aquestes alces un es pregunta: com és que ni la Generalitat – que presideix el consorci de l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM)- ni el Govern central -abans de traspassar Renfe- van considerar que aquests increments colpegen directament les butxaques dels usuaris i usuàries i no es basen en una fiscalitat redistributiva? Que aquests augments atempten contra les economies afeblides de molts veïns i veïnes,   precaritzades fa temps per la crisi econòmica, un atur creixent, les ERO’s i el sobreendeutament familiar?

L’any passat les associacions de veïns i veïnes varem sortir el carrer precisament per denunciar els increments generalitzats dels preus dels serveis bàsics. Serveis com l’electricitat, el subministrament de l’aigua, la recollida de la brossa domèstica, i també del transport públic, per sobre de l’IPC, i en una conjuntura de crisi econòmica que aleshores començava a fer trontollar l’economia del país.

40 anys d'acció veïnal a Barcelona i Madrid

Entrevista a Marc Andreu, comissari de l’exposició Barcelona-Madcrid, 40 anys d’acció veïnal
Per Neus Ràfols, tècnica de Comunicació de la CONFAVC

Barcelona-Madrid 40 anys d'acció veïnal és el nom de l’exposició que han organitzat les Federacions d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) i la Federación Regional de Asociaciones Vecinales de Madrid (FRAVM). A Barcelona aquest recorregut per la memòria històrica del moviment veïnal,  es pot visitar a la Capella de Santa Àgata del Museu d'Història de Barcelona  fins a l'1 de febrer. El periodista i historiador Marc Andreu, vinculat a la FAVB i un dels comissaris, ens explica el procés entre vestidors.  

Quina reflexió voldria que s’emportessin els visitants d'aquest mirada entorn el moviment veïnal de la ciutat i de Madrid?

Desitjaria que tothom entengués que és tracta d’una exposició amb un format no convencional per rescatar de l’oblit les lluites i la memòria veïnal que han estat decisives en la construcció de la ciutat democràtica. Les 100 victòries veïnals sobre el mapa de Barcelona i les 80 sobre el mapa de Madrid que són el nucli de l’exposició tenen aquesta intenció. D’entrada pot xocar, però a l’exposició no destaquen les fotos o els clàssics panells explicatius, sinó un important treball de recerca documental (en textos, fotos i cartells) bolcat en forma de pàgina web (www.memoriaveinal.org) i accessible tant des de les pantalles tàctils de la mostra com des de qualsevol ordinador. Una recerca documental que també es pot veure en forma de dos audiovisuals (un de Barcelona i un altre de Madrid) i que estan ambientats per n centenar de cançons urbanes i de lluita que, al llarg de 40 anys, han acabat conformant la banda sonora de la memòria ciutadana de les dues ciutats.

Perquè es va optar per a fer un projecte en comú amb la federació veïnal de Madrid?

La idea de tirar endavant el projecte conjuntament va sorgir fa prop de dos anys a rel de la fluïda relació que mantenen les respectives federacions veïnals: FAVB i FRAVM. I la seva concreció en aquesta exposició va partir de la reflexió anticipada (i crec que encertada) de que, en la perspectiva dels 30 anys d’ajuntaments democràtics, corríem el risc de que la memòria de les lluites veïnals quedés relegada a l’oblit d’uns discursos commemoratius massa institucionalitzats. Així mateix, i en el context de la batalla de l’Estatut i d’altres realitats (fins i tot la rivalitat esportiva Barça-Madrid) que de vegades pretenen enfrontar les dues capitals, ens va semblar que podia ser encertat i pedagògic demostrar que, des de la base, i amb totes les diferències i particularitats que es vulgui, la ciutadania de Barcelona i de Madrid és capaç d’entendre’s i teixir solidaritats a partir d’una història paral•lela i d’uns reptes de present i futur en bona mesura compartits.

Cooperativisme i consum responsable

Un article escrit per l'equip d'Arç Consum Responsable, SCCL / Vinyeta de Jaume Perich

L’expressió “consum responsable” té diversos significats. Generalment pensem que es refereix a allò que consumim (sigui un producte o un servei), però també pot tenir a veure amb el lloc on ho consumim, o la manera amb la qual pensem què hem de consumir, entre altres aspectes.

El consum responsable no consisteix només de comprar algun producte amb una etiqueta de “comerç just”, o de triar una empresa que col·labori amb ONG, sinó en una actitud vers el consum. I aquesta actitud es posa a la pràctica de diferents maneres.
En primer lloc, es tracta de reflexionar sobre les nostres necessitats. En el tipus de societats on vivim –i encara més per aquestes dates- les persones comprem productes i serveis que moltes vegades no necessitem realment, per una qüestió cultural, ja que consumir s’ha convertit en un signe de benestar (ja sigui per consumir menjar fins a electrodomèstics, joguines etc.)
Només amb una planificació acurada de les compres, i amb una valoració realista sobre què necessitem i si realment ho hem de comprar, o podem reutilitzar o reparar algun objecte que ja tenim, estaríem fent un primer pas per a ser uns consumidors més responsables.

En segon lloc, es tracta de valorar què consumim. Actualment al mercat hi ha productes que se certifiquen com a productes de comerç just, ecològics, artesanals etc, però també podem observar si els productes són produïts localment (és a dir, que no han hagut de viatjar milers de quilòmetres amb transports contaminants per arribar a casa nostra), si tenen envasos reciclables o utilitzen poc embalatge, si estan produïts per empreses d’inserció etc.

En tercer lloc, pensar on consumim. Podem comprar els productes o contractar els serveis a grans empreses mutlinacionals, cadenes de supermercats, grans centres comercials etc, o bé a comerços locals, mercats, o a empreses i organitzacions que treballen amb criteris de l’economia social i solidària.

Los entresijos de la futura ley electoral catalana

 Por José García Cano, responsable del Área de Participación de la CONFAVC

¿Cómo es posible que  después de 30 años Cataluña no tenga  una ley electoral propia? Ésta sería una pregunta lógica que muchos ciudadanos podrían hacerse después de que algunos partidos anunciasen que están dispuestos a tirar adelante esta ley,  aunque no tanto a ponerse de acuerdo.

 Esta pugna se ha plasmado en muchos titulares aparecidos en los medios de comunicación: “Cataluña es el único país sin ley electoral”,  titula la entrevista que hace El Periódico de Catalunya a Antoni Comin. “Qui pot témer una nova llei electoral catalana?”,  se pregunta Josep M. Balcells a El Punt. “Ausàs resucita la ley electoral catalana”,  recoge la agencia EFE. “Montilla pedirá al PSC impulsar la ley electoral catalana en esta legislatura” y  “ERC Y ICV-EUiA rechazan importar el sistema electoral alemán, como defienden CiU y el PSC”, titula la agencia Europa Press. “Ley electoral catalana, la eterna promesa incumplida del tripartito”,  y “¿La última Maragallada?”, sentencian los titulares del ABC. “El territori clama perquè la nova llei electoral li doni més protagonisme”, titula  el rotativo comarcal Regio7.

Puede ser coincidencia, pero es justamente cuando aparecen los escándalos de corrupción en Catalunya, con el “Caso Pretoria” y el del “Palau de la Música”, cuando se retoman  iniciativas políticas que podrían plasmarse en acuerdos en el tiempo récord de tres meses. Esta vez parece que va en serio, y así lo demuestran los esfuerzos de Ciutadans pel Canvi (CpC) para sacar adelante la Iniciativa Legislativa Popular, que ha recogido casi 100.000 firmas. Sin embargo, cabría preguntarse: ¿a qué viene tanta prisa? 

La respuesta podría estar relacionada con un posible cambio de color en la Generalitat para las próximas elecciones. 

Argentona m'esborrona; la Zona Franca em va patir

Per German Rafales, director del projecte de sensibilització “Implica’t amb els residus” i tècnic de medi ambient de la CONFAVC

A molts polítics i càrrecs directius de la gestió dels residus a Catalunya se’ls hauria de posar els pèls de punta quan es pot comprovar com un municipi, Argentona, aplica un sistema eficient, just fiscalment i sostenible.  Aquesta iniciativa evidencia que, més enllà de les dificultats associades a qualsevol canvi,  la instauració de sistemes de pagament segons la generació de residus són viables,  i fins i tot en un tipus de recollida que no és el porta a porta.

Crec que hem de partir de la idea que els residus no poden pagar-se amb una tarifa plana, malgrat la gran contradicció entre els discursos que parlen de ciutats modernes, quan el pagament d’aquesta tarifa en molts casos està basada en una fiscalitat indirecta. Per exemple, en quants municipis el tractament dels residus domèstics es paguen a partir del consum de l’aigua, o recollides i gestió a través d’ impostos "calaix desastre" com l’Impost de Béns Immobles IBI?

Per exemple, a l’àrea metropolitana, on més residus domèstics es generen pel seu pes poblacional, està gestionada per una entitat supramunicipal, l’Entitat del Medi Ambient, que esmorteix la penalització als municipis que ho fan pitjor i que segueixen actuant com des de principis dels anys 90, sense aprofundir en els criteris d'educació i sensibilització per modificar la percepció de la neteja viària i consolidar la de  residu-recurs. 

Noves tecnologies per la societat de la informació i per millorar ciutats modernes: aquest és el missatge que divulguen sistemàticament els alcaldes i regidors dels governs municipals. Però en molts casos el contenidor de les ciutats segueix essent un vell cubell amb rodes o un iglú desgastat de més de 10 anys i posat al carrer de manera precària i moltes vegades aleatòria. Encara avui en dia municipis de més de 50.000 habitants tenen una elevada ratio de contenidors de rebuig aïllats, o al costat d’un escarransit contenidor de brossa orgànica.