Qui perd la història, perd la identitat

Per Joan Martínez, president de la CONFAVC.

La història es fila dia a dia, i esdevé la suma d’èpiques quotidianes promogudes per homes i dones, veïns i veïnes, al llarg de la humanitat. Amb aquest convenciment, rebem, des de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) i amb molta satisfacció el llibre "Construint la ciutat democràtica: el moviment veïnal durant al transició i el tardofranquisme". Una investigació que posa en evidència i sobre el paper la gran aportació del moviment veïnal en l’enderrocament del règim franquista i en la gestació de municipis més dignes, socialment més cohesionats i participatius.

Centrar l’objecte d’estudi en el llegat de les associacions de veïns i veïnes (AV) entre els anys 60 i 80 (1964-1980), és de vital importància pel fet de qüestionar-nos quin tipus de coneixement desitgem per les generacions futures i quina memòria històrica.

Un coneixement que ha de sobreviure en un context, el d’avui, en què malauradament el concepte de democràcia ja està completament prostituït i el capitalisme caduc, ha estat refundat sobre els mateixos valors contra els quals fa 40 anys les entitats veïnals lluitàvem.

No obstant això, cal recordar a les generacions joves i futures que treballar per aconseguir aquesta democràcia sota una dictadura militar fortament repressiva va ser una tasca dura, difícil, arriscada i extenuant. Una gesta en la qual van participar homes i dones compromeses amb les associacions de veïns i d’altres moviments, amb unes qualitats excepcionals de solidaritat, seguides per persones, que des d’altres sectors, també estaven disposades a deixar-se la pell per recuperar les llibertats individuals i comunitàries segrestades.

Assenyalar i parlar de qui foren aquestes persones sempre és difícil, perquè no es donen les condicions per aquest reconeixement. Per aquesta raó, optem per fórmules més senzilles i parlem del conjunt de la ciutadania i de les grans herències dels moviments socials.

Van ser moltes, moltíssimes, les persones que van entregar el seu temps i inclús les seves vides per enderrocar la dictadura i vertebrar barris més justos socialment. I aquesta és una de les fites d’aquest llibre: reconèixer aquests veïns i veïnes i fer que aquesta memòria històrica esdevingui col·lectiva, de la societat.

Quan vàrem preparar aquest projecte acadèmic i editorial pensàvem especialment en el conjunt de persones que gairebé des de l’anonimat van donar tot el què tenien per aconseguir més llibertats col·lectives i justícia social, i que una vegada acabada la lluita, van tornar a les seves cases i als seus barris a esperar que el repte aconseguit, la democràcia, donés els seus fruits amb el temps... I potser amb aquests fruits, ens hem sentit decebuts, com ja he dit.

Ara bé, penso que el gran encert del llibre seria aconseguir que els veïns i les veïnes dels nostres barris, de les nostres associacions, es donessin compte del fet que el seu gra de sorra a la lluita col·lectiva va ser imprescindible. Que sense ells no haguéssim tingut les persones que van liderar la transició democràtica, ni tampoc haurien sortit dirigents capaços d’ administrar un Estat fins aquell moment, totalitari. Que sense el seu esforç i abnegació, mai haguéssim donat els primers passos d’aquesta carrera de fons que esdevé la lluita per aconseguir més llibertats individuals i més equitat social.

Inmigración y elecciones: quien siembra vientos, recogerá tempestades

Per Cristián Cepeda, técnico de immigración de la Fundació CONFAVC.

Hay respuestas  que sirven para contestar  todo. Son esas muletillas fáciles que salen de manera natural y dejan al interlocutor casi sin argumentos por ser afirmaciones rotundas.

En un momento de crisis económica -que parece querer prolongarse hasta la desesperación- la ciudadanía común busca estas respuestas simples y directas. Frases ya hechas que no impliquen entender la complejidad de los flujos de capitales, lo que es el índice de riesgo de la deuda país, o lo que significa el Fondo Monetario Internacional y sus medidas de ajuste fiscal. Abrumado por las dudas del día a día, el ciudadano necesita una respuesta fácil y cercana.  

Ahí está la potencia que tiene el discurso anti-inmigrante.  Si la educación está mal, es porque los niños inmigrantes retrasan a toda la clase; si hay más delincuencia, es por los inmigrantes son los que más roban; si falta ayuda social, es porque los inmigrantes se llevan todas las ayudas mintiendo; si la salud está en crisis, es porque los inmigrantes copan todos los horarios. Y, obviamente si no hay trabajo, es también por los inmigrantes. Incluso, si el metro está lleno, es porque hay simplemente demasiados inmigrantes, en el metro, el bus, la playa, la cola del cine o en los juegos para niños del parque. Podríamos seguir con ejemplos cotidianos hasta el infinito.

Es bastante simple y efectivo.  La inmigración es asumida como un virus, algo externo que se introdujo en nuestra cotidianeidad y es culpable de nuestro malestar. De nuestra crisis. Así, además,  se nos muestra de manera sistemática por los medios de comunicación.

Desde esta perspectiva, hemos visto  la utilización electoral que se ha hecho de la inmigración, nos queda claro que algunos partidos se quieren mostrar como “el antídoto” para el mal que nos aqueja. Los políticos se ponen bata blanca, diagnostican y proponen medicamentos, vacunas y tratamientos.

En plena resaca electoral, la inmigración es mostrada como un ejemplo de aquéllo que se ha hecho mal. Y la propaganda se ocupa de cubrirlo todo. Los partidos usan esta sensibilidad anti-extranjeros para ganar votos. 

La inmigración es utilizada como una cortina de humo para esconder los problemas reales. 

Ya lo hizo Sarkozy, el presidente francés, cuando a semanas del inicio de las protestas por la ampliación de la edad de jubilación, expulsó a ciudadanos rumanos. Y también lo hizo el presidente italiano Berlusconi, para esconder los escándalos de su vida personal y su gestión económica culpando y persiguiendo a los gitanos por generar inseguridad en las ciudades italianas.

Hablar de inmigración resulta eficaz porque distrae la atención de la ciudadanía apelando a un instinto básico de protección de lo que viene de afuera. Y, cuando en la decisión de votar ya no pesan los argumentos, apelar al instinto suele resultar un arma eficaz. 

Es simple, efectivo. Pero, lo que ni los políticos ávidos de votos, ni los medios de comunicación asumen es que este discurso construye una conflictividad, una enemistad y desconfianza entre vecinos y vecinas.  Y ésto, es una gran irresponsabilidad, porque como dice el dicho: quien siembra vientos, recogerá tempestades.

La retòrica de la campanya electoral

Per Carme Carrió, vocal de la Junta de la CONFAV

Ara, que estem en campanya electoral podem observar que totes les candidatures posen èmfasi en la tant anomenada societat civil, com si aquesta tingués alguna de les claus en la recerca de  les solucions als múltiples problemes i reptes que la ciutadania té avui en dia. Però en realitat, moltes vegades aquestes candidatures ens han oblidat, menyspreat o  manipulat algunes de les nostres accions, a no ser que els hagi convingut a nivell estètic tenir-nos present en actes mediàtics per sortir a la fotografia  amb nosaltres.

 La realitat que estem vivint de forta crisis econòmica no augura res de bo per les classes més senzilles del país, i , el capital social  del tercer sector serà una de les eines imprescindibles per continuar construint convivència, solidaritat i dignitat per defensar la democràcia amb una millor governança en la resolució dels conflictes que tenim sobre la taula i en  la gestió de la pobresa econòmica.

Per això i una vegada més, els barris i la vida en els barris prendran protagonisme en el desenvolupament de projectes socials bàsics que fa ja molt de temps que estem desplegant per a dignificar la vida dels col·lectius més necessitats, però també perquè som, des de la nostra història de 40 anys, escoles de ciutadania i d’aprenentatge social.

Ara bé, demanem que no ens facin callar amb paraules grandiloqüents perquè saben de veritat que sense nosaltres la societat és queda coixa. Cal un compromís fort i valent entre tota la classe política i tots nosaltres, per recuperar valors que fins ara no s’han practicat.

Una fórmula veïnal contra la violència de gènere

Per Teresa Ortega, Vocal de Projectes Educatius i Socials de l'AV Monestir de Sant Cugat del Vallès.

 

El moviment veïnal no solament ha d'ocupar-se de millorar els serveis públics del seu barri, sigui sanitat, educació, manteniment, etc. a través de les seves reivindicacions, com tampoc hauria de conformar-se desenvolupant les seves infraestructures: una associació veïnal ha d'estar compromesa amb la realitat social que embolica al barri que representa. Això significa fer-se càrrec de sectors socials en risc d'exclusió, cuidar a la seva gent gran, integrar minories ètniques, donar cohesió social als veïns i veïnes nouvingudes , etc.

La nostra associació, també està treballant una qüestió que a pesar de la vergonya, sacseja els nostres barris, ciutats i països: la violència de gènere i la mort de dones per les seves parelles. Aquesta violència no coneix fronteres ni classes socials.

De vegades són les veïnes amb les quals conversen a l'ascensor o al portal del bloc, o amigues amb les quals esmorzem cada matí. Són aquestes dones amb les quals la víctima mostra confiança i exposa la seva situació de violència. Desgraciadament aquesta informació queda oculta en aquestes xarxes socials que l'envolten i no desemboquen en els circuits oficials que donarien protecció i salvarien la seva vida i la dels seus fills.

La nostra associació escolta al barri atentament i fa ressò de situacions de violència de gènere. Per aquesta raó, quan vàrem tenir coneixement de l'existència d'un curs que proporcionava formació sobre què fer i dir en aquests casos, pensem que no podíem deixar escapar aquesta oportunitat. Una bona fórmula resol problemes difícils, la nostra associació aposta per la fórmula de l'educació i la formació. 

Per més informació del curs "Mediadores contra la violència de gènere" de la Fundació CONFAVC.

Europa: entre la crisi i la pobresa

Per Carme Borbonès i Brescó, presidenta de Càritas Catalunya

La pobresa i l’exclusió social és una injustícia que afecta a la dignitat de les persones, atenta contra els Drets Humans i resulta totalment inadmissible en una societat que té capacitat per generar recursos bàsics i suficients per a tothom.

L’any 2000, la Unió Europea, a l’Agenda de Lisboa, es va comprometre a “aconseguir un impacte decisiu per tal d’eradicar la pobresa” com a molt tard l’any 2010.

La data ha arribat i s’està molt lluny d’aconseguir aquesta fita: dels 500 milions d’habitants que té la Unió Europea, 80 viuen en situació vulnerable: en el risc d’arribar, fàcilment, a situacions de pobresa.

La infància, les famílies nombroses, les monoparentals i les famílies amb situació d’atur, són els col·lectius que estan afectats més greument per aquest risc...

Tots som coneixedors de que la crisi econòmica està generant molt atur i aquest fet augmenta la pobresa. A gran part de la UE es mantenen, encara, situacions de desigualtat en l’accés als drets bàsics d’educació, de sanitat, de treball, d’habitatge i serveis socials, són una constant en un significatiu nombre dels casos abans esmentats.

La biomassa, a punt per a cremar!

Per Germán Rafales, tècnic de Medi Ambient de la Fundació CONFAVC

El passat dia 14 de setembre la Direcció General de Qualitat Ambiental del departament de Medi Ambient i Habitatge va donar el vist-i-plau a la proposta de resolució de l’expedient de sol.licitut d’autorització ambiental de Cementos Molins Industrial S.A., per la utilització de de biomasa com a combustible alternatiu.

Tothom que ha passat per l’autovia A-2 a durant el darrer any ha contemplat, com el nou forn que s’ha construït a la "cimentera" de Sant Vicenç dels Horts i Molins de Rei, avançava en la seva construcció i s’imposava en el skyline de la serralada litoral del cantó dels "Quatre Camins".

S'ha fet  una instal.lació moderna i amb una tecnologia que supera,  notablement, tant la producció i capacitat del forn anterior, com la millora en les mesures per reduir la contaminació atmosfèrica. L’actual forn, a més d’alçar la seva font final d’emissió (ximeneia) més de 20 mts per sobre respecte a l’anterior forn, té adequat un filtre de mànegues que permetrà reduïr les emissions sobretot de partícules (PM),:font de contaminació històrica a la vall baixa del llobregat i dins de l’actual zona Zona d’Especial Protecció Atmosfèrica (ZEPA), consituida per decret l’any passat.

Fins aquí jo crec que seria poc raonable no posar de relleu el caire positiu que una instalació nova d’aquestes característiques, en aquesta zona tan castigada per la polució atmosfèrtica, i després de les movilitzacions i les reivindicacions veinals i ecologistes sorgides arrel d’aquest problemes.

Ara bé, l’entrada de nous combustibles, com els llots de depuradores, ens ha de fer plantejar un problemàtica que va més enllà del seu ús recollit i regulat en les normatives europees i estatals.

29s: El govern té ara la paraula

Per Josep M. Àlvarez, secretari general de la UGT.

La vaga general del 29 de setembre va ser un èxit. A Catalunya, més del 80% dels treballadors i treballadores la van secundar, un seguiment fins i tot superior a la mitjana estatal. I a la tarda, la ciutadania va acudir a manifestar-se de forma multitudinària a les capitals de província catalanes -a Barcelona vàrem ser més de 400.000 persones- per mostrar el rebuig a la reforma laboral i al gir a la dreta de les polítiques del Govern de l’Estat.

Encara que molts mitjans de comunicació van intentar mostrar una altra realitat, hi ha dos signes evidents del seguiment massiu de la vaga. Segons Red Eléctrica Española, a les 8 hores el consum elèctric se situava en el 28%, per sota d’un diumenge o festiu, una forta caiguda causada per l’aturada de les grans indústries del país. 

D’altra banda, l’estat de les carreteres a l’Àrea Metropolitana de Barcelona era insòlit a les 9 hores. En plena hora punta, el trànsit era absolutament fluid a totes les carreteres i sense cap incidència, tenint en compte, a més, que els transports públics funcionaven en serveis mínims.

D’altra banda, la UGT de Catalunya rebutja els actes violents i els aldarulls que van tenir lloc al centre de Barcelona el dia 29, provocats per una minoria que res tenien a veure amb els sindicats convocants de la vaga general i de la manifestació contra la reforma  laboral,  i  que  van  intentar  alterar  la normalitat democràtica de la jornada. 

Després del 29-S, el Govern de l’Estat ha de reflexionar sobre la resposta aclaparadora que ha rebut al carrer contra les retallades de drets socials i laborals que ha engegat, i ha d’obrir un nou procés negociador amb els agents socials per rectificar una reforma laboral que no té res a veure amb la situació de crisi econòmica que viu el país i que només serveix  per  desregular  el  mercat  de  treball, facilitar i abaratir l’acomiadament,  i desprotegir  encara  més  els  treballadors  i  les treballadores.

"Ni tú ni yo somos nadie, si tú y yo no somos nosotros": la denúncia veïnal del "Cas Palau"

Per Maria Mas, vice-presidenta de l'AV del Casc Antic.

La pressió popular organitzada ens demostra que som capaços de canviar els projectes especulatius tant de l’administració com dels interessos privats. 

Cada vegada més ens adonem que els polítics estan al servei dels lobbies econòmics que són els que marquen el ritme de transformació dels nostre barris i de la nostra ciutat. La proposta de construir un hotel al costat del Palau de la Música és una prova més del servilisme de la política als interessos econòmics especulatius.

Durant quatre anys hem estat lluitant en contra d’aquest projecte l´Associació de Veïns del Casc Antic i Veïns en Defensa de Barcelona Vella, des de dues vessants: per un costat informant als veïns i veïnes dels efectes que podia tenir pel barri la construcció d’un macro hotel i corresponent aparcament , la destrucció de patrimoni i el fet de canviar l’ús d’un sistema dotacional com l´equipament comunitari ( l’Escola La Salle Comtal) .  De l’altra part, amb l’actuació jurídica.  

Assemblees, actes informatius, recollida de 3.500 signatures, rodes de premsa, vermuts i “xoriçades” al carrer i un llarg contacte amb el veïnat, que juntament amb la intervenció jurídica duta a terme per l’advocat Daniel Jimenez, han fet possible la retirada de la modificació del Pla General Metropolità i la conseqüent retirada de construcció de l´Hotel.

És cert que l’autoinculpació del lladre Millet ha afavorit que sortissin a la llum totes les martingales dels interessos privats i el servei de la política a aquests interessos per especular més fàcilment.

Quin procés participatiu?

En el transcurs de la lluita ens implicaren en "un procés participatiu" organitzat per part del  Districte on la participació del veïnat es limitava a opinar sobre aspectes de com volíem l’hotel. En cap cas podíem  manifestar-nos en contra de la seva construcció ja que hi havia una invariable que així ho determinava. Per aquest motiu ens vàrem retirar del procés participatiu deixant clars els motius de la nostra retirada, ja que des de l’inici ens vàrem manifestar en contra de la totalitat del projecte.

On és l'enemic? La necessitat d’autocrítica al món veïnal

Per Gala Pin, membre de l'AV de l'Òstia de la Barcelona/Fotografia cedida per Óscar Lázaro.

En els últims anys han sorgit espontàniament plataformes veïnals que reivindiquen “millores” pels nostres barris o denuncien degradació, problemes de convivència i “inseguretat” al marge de les associacions veïnals (AV). Això ens ha obert la porta a moltes AV a fer una reflexió autocrítica necessària en temps de crisi i d’escassa mobilització.

Com a moviment veïnal tenim actualment una mancança greu a l’hora d’interpel·lar a molts veïns i veïnes amb el nostre discurs i formes de fer, ja que moltes vegades el veïnat sent les nostres propostes alienes a la seva quotidianitat, encara que siguin pertinents.

Una de les tasques crucials d’una associació veïnal és construir una visió global de barri més justa  i incloent a través del coneixement del territori concret en què actuem, amb una composició social cada vegada més heterogènia i paradoxal. Aquesta tasca porta implícita la necessitat de transmetre eixa visió de barri i emmarcar-la en un context de ciutat -neoliberal-, en el qual un projecte de barri fet des de baix entrarà en conflicte amb l’administració i els poders econòmics.

Sense entrar a analitzar si les AV hem assolit la tasca, el què resulta innegable és que partim moltes vegades d'un concepte de veïnat obsolet i poc acurat a les nostres realitats properes. A més, tenim serioses dificultats per trobar vies de comunicació de les nostres tasques. Així doncs, quan existeix la transmissió d’un projecte global de barri habitualment aquesta fracassa. Per tant, no podem deixar de valorar positivament el sorgiment d’aquestes noves plataformes, i apropar-nos per veure de quina manera ens podem contaminar els uns als altres.  

L’autorganització de veïns i veïnes en plataformes, grups... pot ajudar a restaurar un teixit social cada vegada més erosionat per les condicions de vida. En el cas dels barris del centre de Barcelona, per exemple, pot ser la pressió turística.

No obstant això, “la intenció no és el que compta” i per això quan un grup que s’erigeix com a un interlocutor en un barri vol intervenir en un territori concret és necessari conèixer tant les conseqüències que pot arribar a tenir la intervenció, com els motius que han portat a eixa situació determinada. Per intervenir en una situació de conflicte cal saber qui és l’enemic. I aquest no pot ser aquell que no ha decidit estar on està.

Diferents plataformes veïnals sorgides recentment reprodueixen un discurs genèric contra l’administració, però focalitzen les seves crítiques en la brutícia, aquells que generen inseguretat a peu de carrer (des de “rateros” fins a turistes), o inclús els sense-sostre, per la imatge que generen. Si identifiquem com enemic que no ha decidit exercir el seu paper, estem apuntant malament.

El crepuscle de l’Estat del Benestar als barris

 

Joan Martínez,  president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC),  (Público, edició del 9 de setembre de 2010)

El moviment veïnal comença aquest setembre la seva activitat als barris amb el gust agre que estan deixant les retallades de drets socials i laborals,  impulsades durant tot aquest curs polític pel Govern de Zapatero. Un gust agre davant el qual donarem una resposta col·lectiva: els i les representants veïnals anirem a la vaga general el dia 29 de setembre evidenciant la gran decepció que sentim d’un govern que teòricament, o segons les sigles, és d’esquerres, i per tant, li pertocaria impulsar unes polítiques més justes socialment i redistributives.
La darrera Reforma Laboral, aprovada pel Senat aquesta setmana, és la gota que ha fet vessar el got: tenim una gestió pública que contínuament està erosionant la qualitat de vida del veïnat. 

Anem pel bon camí?

Un dels exemples d’aquesta marea neoliberal ha estat la retallada social de ZP, anunciada el passat maig. Si aconseguir l’estalvi de 15.000 milions d’euros de dèficit públic entre el 2010 i 2011  s’ha de fer a costa de la qualitat de vida del veïnat, no, no anem pel bon camí. Un govern que s’autodefineix com a progressista hauria d’haver explotat altres vies per assolir aquest estalvi com aplicar una fiscalitat més dura a les transaccions del mercat financer, castigar l’evasió fiscal, o reduir el pressupost militar que cada dia ens costa 50 milions d’euros. (seguir llegint)

El 29S ens hi juguem molt!

Pel Secretari General CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego.

Quan la crisi va començar sabíem que hi ha interessos polítics i econòmics que volen aprofitar la crisi per retallar drets socials i laborals. Vàrem advertir des del primer dia que no estàvem disposats a pagar els costos d’una crisi que no havíem provocat i vàrem elaborar propostes alternatives per una sortida solidària de la crisi. 

Volíem un Pacte d’Estat que impulsés, entre d’altres, una reforma financera per fer circular el diner en l’economia real, la productiva, limitar i penalitzar les transaccions especulatives; una reforma fiscal que fes aflorar els recursos en mans de les grans fortunes i en el frau fiscal, per tal de disposar dels ingressos públics suficients per fer les polítiques públiques necessàries; i d’altres reformes en el terreny de l’energia, de l’educació i la innovació i les infrastructures que ajudessin a avançar en el canvi de model productiu i que garantissin la cohesió social.

Malauradament el govern, enlloc d’entomar les nostres propostes i obrir un espai de diàleg social, impulsa reformes que retallen les condicions de vida i de treball de la gent treballadora. Aprova plans d’ajust pressupostari, que passen les tisores en els salaris públics, posen en el congelador les pensions i contaminen la negociació col·lectiva dels sectors privats. Retalla inversions públiques renunciant a l’impuls de l’activitat econòmica i a la creació d’ocupació. Restringeix despesa social que afecta directament la provisió i la qualitat dels serveis públics que rebem la ciutadania. S’insisteix en reformar el sistema de pensions actuant només sobre la despesa i per tant actuant sobre els drets existents.

"El Carmel fins fa poc ha estat un barri abandonat"

Entrevista al president de l’AV El Carmel, Fernando González.

Què ha suposat l’arribada del metro pel veïnat d’El Carmel?

Un canvi absolut, una millora molt important per les famílies i, en particular, pels veïns i veïnes que treballen utilitzant el transport públic. Per exemple, pels joves, també ha suposat no haver d’esperar-se fins la nit, ja que el Nitbus pujava fins aquí de tant en tant. Des del punt de vista de transport públic és l’obra més important que s’ha fet al barri, seguit de la remodelació del carrer Llobregós, l’any 1999.
 
Des de quan comença la lluita veïnal per aconseguir l’arribada del metro?
Ufff, quan es funda l’AV d’El Carmel, l’any 1972, comencem a parlar del tema. Aleshores alguns enginyers de l’Ajuntament ens varen dir que estàvem bojos, que mai podria arribar-hi perquè tècnicament era impossible. Anys més tard, el 1985, varem fer un acte a la Plaça Sant Jaume amb la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) i vàrem instal·lar una parada de metro fictícia enmig de la plaça per fer més visible. Vàrem fer el mateix al barri: varem construir una parada simbòlica justament on ara hi ha el metro real, agafant totxos. No varem parar fins que el 2001 varem poder els primers plans del metro, després de molts anys de demanar-lo.

La lluita perquè el transport públic arribi al barri sempre ha estat un front molt present de l’AV. Recordo l’anècdota dels segrestos d’autobusos que fa temps em vares explicar...

Bé, això es remunta a l’època de la clandestinitat quan un grups d’entre 15 i 20 persones  de l’AV, i d’altres amics de partits polítics clandestins, vàrem muntar un autobús clarificant-li al conductor que el vehicle estava segrestat....aleshores va venir la policia... i la veritats, la “vàrem muntar”. En una altra ocasió vàrem punxar les rodes a un altre autobús per a cridar l’atenció. Amb aquesta suma de fets i de pressió hem aconseguit que la flota d’autobusos públics arribi al barri. Ara bé, tot no està aconseguit. Fins fa poc seguim lluitant perquè el 119 arribi al carrer Muhlberg.... En aquest sentit hem anat a parlar amb l’Entitat Metropolitana del Transport però no hi ha manera. Aquesta és encara una assignatura pendent.

Parlant d’assignatures pendents: quines demandes encara estan al tinter?

Avui puc dir que les estacions d’El Carmel, Horta i la Vall d’Hebrón són les més modernes de tot Barcelona  [Fernando ho assegura amb orgull]..i que ha estat durant els darrers deu anys que s’han fet coses, des de que es va esfondrar a causa de les obres del metro. Perquè abans El Carmel havia estat abandonat. Ara podem dir que és un barri més de Barcelona i no un suburbi com algú encara voldria considerar.

Ara bé, les reivindicacions pendents són vàries. Per exemple, volem que la Rambla d’El Carmel sigui soterrada, perquè els cotxes que passen són un perill pels veïns i veïnes. Volem que es faci una vertadera Rambla. Una altra reivindicació pendent seria que s’acabés la segona fase del carrer Llobregós, un projectes que hauria d’haver estat rematat el 2002. Una altra, que es faci una residència per la gent gran. Aquesta reivindicació és avalada per més de 7 mil firmes, les quals han estat adreçades a la regidora del districte, Elsa Blasco, i a la consellera de Benestar Social, Carme Capdevila. Entre vestidors m’han dit que ja tenen el solar, però m’agradaria que es fes públic als veïns i veïnes i als mitjans de comunicació.

Els barris de barraques a Barcelona: recuperant la seva memòria

Per Alonso Carnicer i Sara Grimal, directors de “Barraques. La ciutat oblidada”, i Mercè Tatjer, geògrafa i historiadora; membres de la Comissió per la memòria dels barris de barraques de Barcelona. (Fotografia de Carles Barba, Can Tunis, 1967)

La Comissió per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona ha presentat a l’Ajuntament de la ciutat una petició ciutadana perquè se senyalitzin els llocs on van estar els principals barris de barraques.

La petició va néixer de la demanda que feia Júlia Aceituno, que va viure en el barri del Somorrostro durant els anys cinquanta, una de les protagonistes del documental de TV3 “Barraques. La ciutat oblidada”. Com milers de persones que van arribar a Barcelona després de la Guerra Civil fugint de la pobresa i la persecució política, no va trobar altre habitatge que una fràgil barraca.

Després d’anys de viure en dures condicions, al Somorrostro i després en un pis ínfim en un polígon d’habitatges, ara viu en condicions dignes. Un canvi positiu, però lamenta que no hi hagi cap recordatori del barri on va haver de passar molts anys: “¿Y el Somorrostro, dónde lo han dejado? Quieran o no quieran, estuvo allí el Somorrostro. Yo creo que los que hemos vivido allí nos merecíamos por lo menos que en las placas el ayuntamiento hubiera puesto ‘Somorrostro’. Porque es como un homenaje para todos los que vivimos allí. No ya por nosotros, sino por todos.”

La petició que s’ha lliurat a l’Ajuntament demana posar el nom del Somorrostro a un tram de la platja de Barcelona i una placa en record del barri. També es demana senyalitzar l’emplaçament d’altres barris de barraques importants com els de Montjuïc, el Carmel i el Turó de la Rovira, la Perona o el Camp de la Bota. 

Seria un reconeixement públic d’una realitat que forma part de la història de la ciutat, un homenatge a les persones que vivint-hi en condicions molt difícils, van contribuir a fer gran Barcelona, i una recuperació de la memòria històrica per al coneixement de les generacions actuals i futures.

Després del 10 de juliol: i ara què?

Per Jesús Nieto i Carbonell, president de la Federació d’Associacions Veïnals de Mataró (FAVM)

Encara ressona el clam popular de la societat civil catalana del dia 10 de juliol passat per la retallada d’aquelles parts més sensibles del vigent Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional (TC). Un Estatut que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i posteriorment també aprovat, però amb retallades, per “Las Cortes Españolas” el maig del 2006. Finalment, el poble de Catalunya el  va referendar el 18 de juny de 2006.

Per poder explicar adequadament les raons de l’airada reacció política i social catalana per la sentència del TC, hem de remuntar-nos als orígens de la recent democràcia espanyola i la redacció de la Constitució de 1978.


La Constitució espanyola de 1978 va ser fruit d’un pacte entre les forces polítiques i socials hereves del franquisme (Aliança Popular i la Unión de Centro Democrático) i les forces democràtiques antifranquistes, fonamentalment d’esquerres (Partido Comunista de España - Partits Socialista Unificat de Catalunya i Partido Socialista Obrero Español) amb els nacionalistes catalans (Convergència Democràtica de Catalunya). 

Cal dir, però, que aquest pacte en aquells moments va estar molt mediatitzat per les pressions del que se’n va dir “els poders fàctics”( l’Exèrcit, la banca, el poder judicial, etc.) partidaris de no tocar massa coses  i que van condicionar molt negativament el resultat del mateix. 

A  l’ombra  del pacte constitucional es va redactar posteriorment l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament el 1979 i en el què es definia a Catalunya  com una nacionalitat que exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma dins l’Espanya que la Constitució definia com un estat autonòmic format per “ nacionalitats i regions”.


Ha estat aquesta voluntat i exigència d’autogovern de la societat catalana el què va obligar al Govern espanyol del president Suàrez  a fer retornar el president legal  de la Generalitat republicana a l’exili, Josep Tarradelles el 1980.


I  va tornar a ser la  voluntat i l’exigència de la societat civil catalana i de les seves forces polítiques -donades les limitacions de les competències polítiques, jurídiques  i econòmiques de l’Estatut del 1979 - de donar major profunditat i amplitud a l’autogovern i un  nou encaix  de Catalunya dins  d’una Espanya més plural i justa, la que obligà  al Parlament Català a la redacció de la proposta d’un nou contracte amb Espanya: el nou Estatut aprovat pel poble català el juny del 2006.

Toros i reforma laboral: dues arenes angoixants

Per Mery Barranco, responsable de Comunicació de la CONFAVC/ Il·lustració (Forges, a El País)

Els toros des de la barrera, no?
Doncs no, nosaltres preferim veure’ls des dels camins mentre pasturen per la “nostra estimada Espanya”, com tatarejava la recordada Cecilia a les seves cançons de crítica i conscienciació.

Meu volguda Espanya /Aquesta Espanya viva /Aquesta Espanya morta/
De la teva santa migdiada/Ara et desperten/Versos de poetes/ on són els teus ulls?/  on són les teves mans? on el teu cap?

Això és el què han fet alguns parlamentaris: veure els toros des de la barrera, tenint la seguretat que la tragèdia que es desenvolupa a la plaça, el maltractament i la lluita angoixant per la supervivència, no els afecta.

Observen l’espectacle des de la tribuna, confessant-se entre ells, amb un copet a l’esquena, que la feina ha estat bé. En tot cas, si no hi ha hagut lluïment i festa és per culpa del toro que no ha entès la millor manera d’envestir  al capot. Per què la del toro és la  lluita per sobreviure contra tots els elements torturadors que li van minant la seva força.

La Iniciativa Popular Legislativa ILP que aquest mes ha deixat Catalunya lliure de l’activitat taurina ha aixecat molta polseguera política, en contrast de l’aprovació, al Congrés dels Diputats, de la reforma laboral. Un fet paradoxal si ens parem a reflexionar que mentre la primera llei veta el tracte degradant sobre un animaló, la reforma laboral pretén regular el tracte dels treballadors i treballadores en el món laboral.

Segons el Govern central, aquesta reforma  té  l’objectiu d’aconseguir fer baixar la preocupant taxa d’atur a base de guanyar contractes de treball indefinit, però: a costa de què? D’abaratir l’acomiadament d’una manera radical, i de flexibilitzar encara més la jornada de treball, de manera que els treballadors i les treballadores, cada vegades més, haurem de viure al ritme vital de les empreses on passem més de vuit hores.

Aquestes modificacions no suposen també tirar-nos a una arena angoixant, com la de les places de toro?

Potser ara hauríem de començar a pensar d’impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per salvar-nos de les grapes d’alguns tirans,  que amb el beneplàcit de la classe política, ens està condemnant a morir a les fràgils arenes del treball.

Parlem de la privatització dels serveis funeraris

Per Maite Martínez, directora de Sinera

Les notícies aparegudes a la premsa sobre la privatització dels serveis funeraris de Barcelona ens dóna l’oportunitat de parlar obertament de l’activitat econòmica que genera la mort de les persones. I l’ hem de aprofitar perquè en general és un tema encara molt tabú malgrat que sabem que finalment  l’haurem d’encarar.

Actualment el cost d’un enterrament és una despesa important i no totes les famílies estan en bones condicions per afrontar-la. A aquets fet  s'ha d'afegir que en el moment que cal prendre la decisió no hi ha gaire temps per la reflexió ja que els familiars es troben davant d’una situació molt emotiva.

Segons un estudi recentment publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, arrant de l’adaptació de la llei Òmnibus de Lliure accés a les activitats de serveis, l’oferta de serveis funeraris a tot Espanya es realitza per petites i mitjanes empreses i no es freqüent que en un mateix municipi n’operin més de dues.

A Catalunya la situació de concentració empresarial és la més alta de l’Estat.  Respecte a la titularitat d’aquestes empreses, la presència del sector públic en aquesta activitat s'ha mantingut i ampliat. Els ajuntaments participen en el mercat funerari a través de societats mercantils de gestió que són de titularitat integrament municipal o societats mixtes. Paral·lelament,  la majoria dels tanatoris són de titularitat privada i la major part d’aquests estan gestionats a través de concessions.

Aquest mateix informe recull que es tracta d’una demanda forçosa i de primera necessitat. I és en aquest punt on hauríem d’incidir: no estem parlant de qualsevol servei, sinó d’un servei que cal que sigui digne, respectuós amb les creences particulars i assequible des del punt de vista econòmic.

La Roja fa desaparèixer 4 milions d'aturats

Per Neus Ràfols, tècnica de Comunicació de la CONFAVC.

La ressaca del triomf de La Roja, després d’endur-se la Copa del Món el passat 11 de juliol, hauria de fer possible també obrir una reflexió entorn del discurs daurat, triomfalista i jacobí, que tots els mitjans de comunicació, tant públics com comercials, van promoure.

Després  de llargs mesos en què els media han fet sensacionalisme i espectacularització amb la crisi econòmica – i poques vegades denúncia de qui l’ha creat-, durant els darrers partits de la selecció i la celebració pública que es va fer a la capital espanyola, la paraula crisi va desaparèixer de la geografia mediàtica, i per tant, de moltes realitats íntimes de les llars construïdes a partir dels discursos ensucrats dels mitjans de comunicació.

A l’Estat espanyol per unes setmanes, les més de 4 milions de persones aturades van desaparèixer de l’imaginari col·lectiu, com també el milió de famílies que tenen tots els seus membre a l’atur o els que estan sobrevivint amb els escassos 420 euros de l’ajuda estatal.

És positiu aquest oasi de felicitat de ficció?  La classe política i els mitjans de comunicació només podien haver optat per difondre aquest discurs anestesiant i acrític per pal·liar la sensació de naufragi econòmic?

Poder gaudir d’un bon partit de futbol – la veritat és que aquest ingredient hi era- ha de significar oblidar altres aspectes de la nostra vida quotidiana?

Recuperant La Lleialtat Santsenca

Per Xavier Julve, tècnic d'Economia Social de la CONFAVC

L’actual context de crisi, més enllà de les dificultats que imposa, sovint en forma de tragèdies personals, pot ser també el moment de nous plantejaments i oportunitats. Aquest tòpic, però, necessita d’accions concretes per fer-se realitat. Accions que tinguin un valor per elles mateixes, però també que s’emmarquin en la construcció d’alternatives al model econòmic dominant.

"Nou" difícilment vol dir "que no s’ha fet mai". És el cas de la oportunitat que ens ofereix el cooperativisme, que té un llarg recorregut a Catalunya com a pràctica organitzativa de les classes populars en els barris. L’empremta del cooperativisme obrer de principis del segle XX encara es deixa veure als carrers. L’edifici de La Lleialtat Santsenca, actualment de propietat municipal, tancat i amb els accessos tapiats, ha esdevingut la metàfora de la desmemòria institucional vers l’economia popular. Per combatre aquest oblit podeu consultar la magnífica exposició del projecte Barri Cooperatiu.

Amb aquest bagatge, que forma part de l'ADN del barri, a Sants s’ha publicat un manifest defensat per més de 40 entitats que s'han fixat un objectiu: recuperar la Lleialtat Santsenca. I no només recuperar l'edifici, que també, sinó recuperar la vivència cooperativa com a forma de relació entre el veïnat. Actualitzant, però, el concepte i incorporant-hi altres maneres de fer teixit social que existeixen en un barri amb la riquesa associativa que té Sants.

El manifest, que podeu consultar,  recull aquesta diversitat. El barri vol la Lleialtat per a usos veïnals: la manca d'espais on desenvolupar activitats limita enormement la capacitat organitzativa de les entitats i del veïnat en general. El barri també vol La Lleialtat per a donar un impuls a la cultura popular: l’esforç enorme de les colles per mantenir-la viva sense mitjans, i veient cada dia un edifici desaprofitat, és esfereïdor. I el barri també vol la Lleialtat per construir el futur amb eines cooperatives que posin a l’abast de tothom altres opcions de consum, feina, oci... de vida, en definitiva.

La Lleialtat Santsenca, i el que representa, es manté viva en la pràctica d’un barri que ha sabut trobar fórmules d'autoorganització a molts nivells. La Falange els hi va robar l'edifici, i cap governant ha tingut la determinació o la sensibilitat de reparar l’espoli. Ja va sent hora. El que es reivindica, doncs, és molt simple: que li tornin la clau de la Lleialtat al seu legítim propietari, que no és un altre que el veïnat de Sants autoorganitzat, com ha estat sempre.

Més informació: http://lleialtat.wordpress.com/

La información, un derecho ciudadano secuestrado

Per Dardo Gómez, secretario general de la Federación de Sindicatos de Periodistas (FeSP)

“La información constituye un derecho fundamental reconocido como tal por el Convenio europeo de los derechos humanos y las Constituciones democráticas, cuyo sujeto o titular son los ciudadanos, a quienes corresponde el derecho de exigir que la información que se da desde el periodismo se realice con veracidad en las noticias y honestidad en las opiniones sin ingerencias exteriores, tanto de los poderes públicos como de los sectores privados.” (Código Europeo de Deontología del Periodismo del Consejo de Europa. Artículo 8. 1de julio de 1993)

Seguramente, a muchos ciudadanos ésto le sorprenda: saber que son propietarios de un derecho que desde hace años les es secuestrado por los medios de comunicación y ocultado por los representantes de la ciudadanía.

Es decir, que tienen derecho a exigir que esa información cumpla con requisitos que le aseguren que lo que recibe tiene la calidad necesaria para resultarles útil en la formación de su opinión sobre los grandes temas ciudadanos.

Ese derecho también implica la obligación de informar sobre aquellos hechos de trascendencia pública; no sobre la vida de algunos personajillos, sino de los temas que afectan a la ciudadanía organizada en cuerpos sociales, como, por ejemplo, una asociación de vecinos.

Durante el difícil tránsito del franquismo a la democracia varios fueron los derechos de la ciudadanía que se reconocieron pero que, hasta ahora, no han sido dotados de las normativas necesarias para ser ejercidos. Entre ellos el derecho a la información, para que todos entendamos que no es cierto que los medios estén para vigilar a los poderes elegidos por la ciudadanía ni para formar nuestra opinión.

Medios y periodistas son intermediarios privilegiados, a los que hemos dotado de un grado superior de la libertad de información, para que cumplan con la obligación paralela de hacer efectivo el derecho de todos a la información.

Para hacer de este derecho una realidad el Foro de Organizaciones de Periodistas -entre las cuales se halla la Federación de Sindicatos de Periodistas- ha elaborado un proyecto de ley de Garantía del Derecho a la Información de la Ciudadanía, que se está haciendo conocer a todas las organizaciones civiles ( se puede consultar en www.fesp.org)

Sin perjuicio de ésto, la ciudadanía catalana tiene la posibilidad de avanzar en el mismo sentido exigiendo a los grupos políticos del Parlament que hagan efectivo el artículo 52 del Estatut que señala:  

1. Correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d'ésser neutral.  

2. Els poders públics han de promoure les condicions per a garantir l'accés sense discriminacions als serveis audiovisuals en l'àmbit de Catalunya."

Es nuestro deber no permitir que las leyes fundamentales sean abandonadas al designio arbitrario de quienes secuestran nuestros derechos; el primero es el de disponer de información de calidad.

Immigrant/ emigrant: la cara d'una mateixa moneda

Per Cristian Cepeda, tècnic en projecte d'Immigració de la Fundació CONFAVC.

En un moment en què la crisi econòmica s’aprofundeix i, de forma paral·lela, augmenta el racisme i la xenofòbia als barris, el món de la política oficial, desunit en la majoria dels temes importants, sembla unir-se en un discurs monolític per endurir les lleis cap als immigrants. 

Es tracta d’un triple moviment que cerca, per una banda dificultar, com sigui, l’ingrés dels immigrants a Espanya.  Per exemple, per un cantó,  el 2010 més de 100 mil immigrants van ser interceptats en alta mar pel programa militar europeu Frontex. De l’altre,  es promou una legislació més estricta per als que volen normalitzar la seva vida en aquest país, com la negació a l’empadronament per a persones en situació irregular, la imposició d’exigències legals per acreditar la integració, etc. 

Finalment, la persecució als anomenats "sense papers" amb batudes contra persones amb situació irregular, la prolongació de l’estada en els Centres d'Internament per Estrangers (CIE). Es tracta, en cada un dels casos, de fer-se càrrec d’una suposada sensació de la ciutadania entorn de que "Aquí no cabem tots", que exigiria a l’Estat actuar per frenar una invasió fictícia. 

Paradoxalment la situació és que, mentre els mitjans de comunicació i els programes periodístics li dediquen hores i pàgines a donar compte de l'anomenat "fenomen de la immigració", una altra part d’aquests mateixos mitjans es dedica, paral·lament, a mostrar els efectes positius de l’emigració espanyola en diferents llocs del món. Ja sigui RTVE, amb "Espanyols pel Món", o la Cadena Cuatro, amb "Callejeros Viatgers", tots dos programes amb bons índexs d’audiència lliuren setmana a setmana, de manera lúdica i entretinguda, històries de madrilenys, catalans, bascos, andalusos, entre altres, que per una o altra raó van decidir canviar la seva adreça oficial, per Londres, Moscou o Egipte. 

L’èxit d’aquests programes crec que ha estat evidenciar un fet poc visible en el discurs de les autoritats. Segons dades de l'empresa Suïssa Addeco, en els darrers 2 anys són més de 120 mil els espanyols que han emigrat. Entre ells 17.000 madrilenys, 14.000 canaris, i 14 mil catalans. L’estudi afirma que els emigrants espanyols del present responen a un perfil clar, tenen entre 25 i 35 anys i un elevat nivell de qualificació, la qual cosa respon al patró que els sociòlegs anomenen de 'migració selectiva' o 'fuga de cervells'. 

Es tracta d’un moviment d’emigració que, si es manté, podria equiparar-se - no en el perfil sinó en la quantitat- al període del 1960-1970, durant el qual més d'un milió d’espanyols van emprendre camí cap a diferents llocs, principalment d’Europa, a la recerca de millors condicions laborals i de vida. 

Aquest breu anàlisi de les xifres no pretén sinó posar en evidència el que resulta obvi, en el món actual, els éssers humans ens movem pel planeta. Sempre ho han fet. Per això la immigració, així com l’emigració, són les dues cares d’una mateixa moneda.

Mai es poden aministiar crims contra la humanitat

Per l'equip de l’Associació per la recuperació de la memòria històrica de Catalunya (ARMH) 

L’Associació per la recuperació de la memòria històrica de Catalunya, des de la seva constitució, hem fixat uns objectius bàsics i prioritaris en la recuperació de la memòria històrica del país.

Iniciar un procés de dinamització que involucri al conjunt de la societat, a les institucions públiques i, principalment, al Govern Espanyol i el de la Generalitat de Catalunya, per recuperar la història del període comprés des del 1936 fins la restauració de la democràcia. 

Fa massa anys que confiem que algun dia a Espanya s’exigeixin responsabilitats pels crims contra la humanitat que es van cometre durant el franquisme. Malauradament ens hem vist forçats a denunciar la situació d’immobilisme de l’Estat espanyol i demanant l’empara de la Justícia. 

El 14 de desembre de 2006 vàrem presentar una denúncia davant del jutge Baltasar Garzón. Quan una llum d'esperança s'havia obert per a nosaltres, amb la causa iniciada, hem vist truncades les nostres esperances davant les denúncies interposades per la ultradreta espanyola, les quals han estat admeses a tràmits i acceptades. Judicialment han provocat que sigui encausat i dut a judici Garzón per presumpte delicte de prevaricació. Amb això s’ha tancat qualsevol possibilitat a noves investigacions sobre crims que ens afecten directament. Estem convençuts que a Espanya existeixen bons i valents jutges i jutgesses i és en aquests professionals en qui confiem per algun dia esclarir els fets, establir la veritat, arribar a la justícia i obtenir reparació per tot el que s’ha sofert.

No estem d'acord amb la pròpia existència de la Llei d'Amnistia de 1977. Mai es poden amnistiar crims de lesa humanitat. Creiem, no obstant això, que una correcta interpretació de la mateixa obliga a un previ coneixement dels fets, de les identitats dels culpables i de l'assignació de responsabilitats. No pot existir amnistia, ni indult ni perdó, sense abans existir un procés judicial en el qual es determinin les responsabilitats que cadascú li corresponguin.

Per això, nosaltres treballem perquè hi hagi una memòria col·lectiva, en el  dret en conèixer la veritat i el deure social de no oblidar-la. L’Estat espanyol ha de reconèixer públicament que es va privar de recursos efectius a certes víctimes de la Guerra Civil espanyola i de la Dictadura franquista . Ha d’assumir les polítiques públiques del dret a les víctimes en fer efectiu el dret a la veritat, a la reparació i a la justícia. Finalment, des de l’Associació continuem treballant per l’aplicació del dret internacional i el dret humanitari emanat de les Nacions Unides.

¿Centros de Internamiento de Extranjeros o cárceles encubiertas? La muerte de Mohamed Abagui

Por Hugo Colacho, presidente de la Federación de Asociaciones de Immigrantes del Vallès (FAIV).

A casi nadie, parece interesarle la suerte de los inmigrantes detenidos en los Centros de Internamiento para Extranjeros (CIE), ni tampoco que en su interior se han denunciado, todo tipo de malos tratos, condiciones infames de hacinamiento e incomunicación, insalubridad y actos racistas y xenófobos.

A pesar, de las reiteradas y continuas denuncias, de la violación de los derechos humanos en su interior, realizadas por organizaciones  como Amnistía Internacional, Médicos del Mundo, SOS Racisme, el Observatorio del Derecho Penal  y los Derechos Humanos y decenas de entidades vinculadas a la inmigración, los centros de Internamiento  continúan funcionando como cárceles encubiertas.

La realidad  en el interior de los Centros de Internamiento parece muy lejanas y escapan a un estado de derecho.

Las condiciones higiénico-sanitarias son más que cuestionables, las denuncias por malos tratos y tratos degradantes,  son habituales. Se han recogido testimonios de personas durmiendo en el suelo, encerradas desde las 12 horas a las 8 de la mañana, sin poder ir al baño. Se han denunciado la constante vigilancia con cámaras en su interior, la deficiente o inexistente limpieza, se ha denunciado el hacinamiento y  una asistencia sanitaria insuficiente.

Los Centros de Internamiento son lugares donde se vulneran los derechos humanos y se violenta la dignidad de los detenidos, con un trato vejatorio. Incluso el Defensor del Pueblo ha denunciado que las condiciones de los Inmigrantes en los CIE’s  son, inaceptables.

Las prisiones,  las cárceles, al menos cuentan con una ley y un reglamento, sin embargo los Centros de Internamiento no cuentan con ninguna reglamentación.

Esta falta de garantías mínimas de los inmigrantes detenidos en los CIE’s, fue también denunciada por la Fiscalía de Barcelona, por la vulneración, que para los derechos y la dignidad de los inmigrantes,  representan.

Com s'ha teixit la privatització de la sanitat?

Per l’equip de la Coordinadora ciutadana  en defensa dels serveis públics i contra les privatitzacions

Des del moment en què es van transferir les competències en matèria de sanitat a les comunitats autònomes, el procés de privatització de la sanitat pública ha estat imparable. Per entendre a quina direcció va aquest procés només cal veure el que ha succeït a l’Institut Català de la Salut: (ICS) un deteriorament planificat dels serveis per manca d’inversions, tals com el banc de sang, les ressonàncies magnètiques, els serveis de cuina, manteniment, la bugaderia, l’aparcament, etc.  D’aquesta manera quedava justificada la privatització d’aquests serveis i s’aigualien les protestes per part dels usuaris i usuàries.

Aquestes mesures són senyals inequívoques de la voluntat política, amb independència del seu signe, per acabar amb la salut com un dret bàsic de la ciutadania.

A Catalunya, fins i tot abans de l’aprovació de la Llei bàsica 15/97 de “Noves formes de gestió” -recolzada per CIU, PP i PSOE i amb la complicitat dels sindicats majoritaris-, CIU va ser pionera en la introducció de diferents fórmules de gestió privada amb ànim de lucre en els centres públics. Es van crear els consorcis, les fundacions, les societats estatals, etc.. En són exemples el Consorci de Terrassa i el Consorci Cap de la Torrassa.

El govern del tripartit, lluny de paralitzar la privatització, ha seguit aprofundint en aquest camí mitjançant l’aprovació, al 2007, de la llei que ha permès reconvertir l’ICS en empresa pública de gestió privada.

Ara, i amb l’excusa de la crisi econòmica, el PSC està plantejant obertament l’aplicació de mesures totalment neoliberals, com establir el copagament en la sanitat mentre difon les “bondats” de la “col•laboració público-privada” per a la construcció i explotació d’infrastructures públiques.

En aquest context, ens trobem davant la confluència de polítiques executades per partits en teoria de diferents signes. Mentre a Madrid i a València és el PP el que executa privatitzacions salvatges que han deteriorat greument les seves xarxes sanitàries públiques, l’esquerra institucional catalana aplica el mateix model FPI al nou hospital de Sant Joan Despí Amadeu Broggi: ha cedit la seva explotació durant 30 anys a La Caixa i a les empreses del Grup Sumarroca per la seva inversió.