La ressaca del triomf de La Roja, després d’endur-se la Copa del Món
el passat 11 de juliol, hauria de fer possible també obrir una reflexió entorn
del discurs daurat, triomfalista i jacobí, que tots els mitjans de
comunicació, tant públics com comercials, van promoure.
Després de llargs mesos en què els
media han fet sensacionalisme i
espectacularització amb la crisi econòmica – i poques vegades denúncia de qui
l’ha creat-, durant els darrers partits de la selecció i la celebració pública que
es va fer a la capital espanyola, la paraula crisi va desaparèixer de la
geografia mediàtica, i per tant, de moltes realitats íntimes de les llars construïdes
a partir dels discursos ensucrats dels mitjans de comunicació.
A l’Estat espanyol per unes setmanes, les més de 4 milions de persones
aturades van desaparèixer de l’imaginari col·lectiu, com també el milió de famílies
que tenen tots els seus membre a l’atur o els que estan sobrevivint amb els
escassos 420 euros de l’ajuda estatal.
És positiu aquest oasi de felicitat de ficció? La classe política i els mitjans de
comunicació només podien haver optat per difondre aquest discurs anestesiant i acrític per
pal·liar la sensació de naufragi econòmic?
Poder gaudir d’un bon partit de futbol – la veritat és que aquest
ingredient hi era- ha de significar oblidar altres aspectes de la nostra vida
quotidiana?
Algunes veus més atrevides, com la del coordinador de Izquierda Unida, Cayo Lara,
va esquinçar aquest discurso narcisista obrint el debat sobre les primes milionàries,
de 600.000 euros, que cada jugador va rebre per haver aconseguit l’anhelada
Copa del Món. Lara els va demanar als jugadors que invertissin aquestes quantitats
exorbitants en causes socials.
Però les crítiques han estat escasses, allunyades del circ mediàtic i ofegades
per una eufòria col·lectiva promoguda
per la majoria dels mitjans de comunicació i alimentada per la classe política, que d’aquesta manera invisibilitzava els problemes socials dels barris, i de retruc, l’1’5 milió
de persones que va acudir a la manifestació contra la retallada de l’Estatut el dia abans.
Ara bé, aquest debat també caldria aterrar-lo a casa quan juga el
Barça, o el RCD Espanyol, i una bona part de l’erari públic de la Generalitat alimenta aquests clubs "privats" perquè la televisió pública de Catalunya pugui retransmetre els partits de
futbol.
L’escriptor uruguaià Eduardo Galeano gaudeix del futbol, l’estima,
però per ell també ha estat l'excusa ideal per a despullar els fils econòmics, polítics i
socials que hi ha al darrera de les gestes de “las
canchas”. Galeano alerta de la perillositat de reduir un poble a una pilota, però al mateix temps fa emocionar amb les proeses dels estadis que recorda a l'escriure.
L’hauran
llegit alguna vegada els i les stars
mediàtiques que ens han retransmès La Roja?
Entrades
Durante cada año los diferentes equipos Españoles crean esta sensación de sosiego entre muchos de los fieles que prefieren ir a ver un partido a tener algo para comer... Vivimos en el pais de la incultura y el cotilleo y mientras eso no cambie seremos los borreguitos incultos que somos sin estudios y que pretenden salir de la crisis poniendo ladrillos porque no tenemos una educación sólida donde amparar nuestro crecimiento.
ResponEliminaCon todo respeto, no comparto la opinión anterior(Anònim), en ninguna época anterior ha habido tanta cultura y formación en el territorio Español, como ya es tradición, ensalzamos lo ultimo y arrastramos lo anterior, ni lo uno, ni lo otro, yo opino que el espectáculo del fútbol( gran negocio, para algunos), no puede ser la solución de los problemas, ni tampoco la adormidera de las conciencias, como espectáculo, tiene su tiempo y su disfrute para los que les guste.
ResponEliminaForma parte como tantas cosas del entretenimiento colectivo que ahora nos llega con mas facilidad a través de las nuevas tecnologías, ¿ recodáis las pequeñas radios en los parques y en los patios interiores de las casas escuchando las novelas y como si se tratara de una reunión de comunidad, el vecindario sacaba su silla y participaba de los seriales radiados de una forma colectiva?.
En fin que sin estar de acuerdo con todo el despilfarro que ha comportado las celebraciones y la retransmisión de la final con dinero publico, pienso que todos somos culpables, pues ¿quien no tiene un aparato de televisión en su casa?. Se quedaron mas en sus casas que los que salieron a presenciar el partido fuera, pero los que se quedaron, no fueron noticia, se tenia que contagiar a la audiencia del espectáculo, como si este fuera tema de nuestras vidas; gran fraude, nuestra vidas no son como la de los actores de este espectáculo, pero durante unos días nos han intentado mentalizar que todos eramos actores, y al cerrar el telón, no teníamos publico.
Nuestra obra de teatro es día a día, cumpliendo bien el guión que cada uno/una se quiera aplicar.
Saludos Mery