dilluns, 30 d’agost de 2010

Després del 10 de juliol: i ara què?

Per Jesús Nieto i Carbonell, president de la Federació d’Associacions Veïnals de Mataró (FAVM)

Encara ressona el clam popular de la societat civil catalana del dia 10 de juliol passat per la retallada d’aquelles parts més sensibles del vigent Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional (TC). Un Estatut que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i posteriorment també aprovat, però amb retallades, per “Las Cortes Españolas” el maig del 2006. Finalment, el poble de Catalunya el  va referendar el 18 de juny de 2006.

Per poder explicar adequadament les raons de l’airada reacció política i social catalana per la sentència del TC, hem de remuntar-nos als orígens de la recent democràcia espanyola i la redacció de la Constitució de 1978.


La Constitució espanyola de 1978 va ser fruit d’un pacte entre les forces polítiques i socials hereves del franquisme (Aliança Popular i la Unión de Centro Democrático) i les forces democràtiques antifranquistes, fonamentalment d’esquerres (Partido Comunista de España - Partits Socialista Unificat de Catalunya i Partido Socialista Obrero Español) amb els nacionalistes catalans (Convergència Democràtica de Catalunya). 
Cal dir, però, que aquest pacte en aquells moments va estar molt mediatitzat per les pressions del que se’n va dir “els poders fàctics”( l’Exèrcit, la banca, el poder judicial, etc.) partidaris de no tocar massa coses  i que van condicionar molt negativament el resultat del mateix. 

A  l’ombra  del pacte constitucional es va redactar posteriorment l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament el 1979 i en el què es definia a Catalunya  com una nacionalitat que exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma dins l’Espanya que la Constitució definia com un estat autonòmic format per “ nacionalitats i regions”.


Ha estat aquesta voluntat i exigència d’autogovern de la societat catalana el què va obligar al Govern espanyol del president Suàrez  a fer retornar el president legal  de la Generalitat republicana a l’exili, Josep Tarradelles el 1980.


I  va tornar a ser la  voluntat i l’exigència de la societat civil catalana i de les seves forces polítiques -donades les limitacions de les competències polítiques, jurídiques  i econòmiques de l’Estatut del 1979 - de donar major profunditat i amplitud a l’autogovern i un  nou encaix  de Catalunya dins  d’una Espanya més plural i justa, la que obligà  al Parlament Català a la redacció de la proposta d’un nou contracte amb Espanya: el nou Estatut aprovat pel poble català el juny del 2006.

És aquest desig d’una Catalunya dins d’una Espanya moderna, justa i plurinacional el què el Tribunal Constitucional (TC), recolzat per les forces més reaccionaries de l’Estat i també, de gran part del mateix partit del Govern del president Zapatero, les que han propiciat l’escapçament dels aspectes més rellevants de l’actual Estatut de 2006. 


Amb aquesta sentència del TC es tanca, així, la possibilitat del reconeixement de Catalunya com una nació dins d’un estat plurinacional descentralitzat i de caire  federal, objectiu de les principals forces democràtiques antifranquistes en els anys de la lluita per la recuperació democràtica.


Dit tot l’anterior, hom cal que es plantegi : des de la perspectiva dels moviments socials, especialment el veïnal,  i ara què cal fer?

Personalment crec que el moviment veïnal ha de lluitar pel dret inalienable de qualsevol societat o poble a l’autodeterminació. És a dir,  el dret a decidir que va ser el clam unànime de la  manifestació del 10 de juliol. El dret que té la societat catalana, com qualsevol altre nació o poble de l’estat espanyol, d’Europa i del món,  a dotar-se de les institucions i normes polítiques que en llibertat, majoritària i democràticament, hagi escollit.

I això, però,  només serà possible  amb la modificació de la Constitució Espanyola per tal que aquesta reconegui que Espanya és un estat plurinacional i que les nacions i nacionalitats que la formen tenen el dret a decidir  el seu futur polític: el dret d’autodeterminació. Les mesures d’ampliar competències com s’ha fet en el passat però sense modificar aquesta constitució “centralista”, malauradament, no són la solució.

No hi veig cap altra sortida:   o es modifica la Constitució en termes similars als abans expressats per tal de possibilitar l’encaix de Catalunya i Euskadi  dins d’un estat modern, just  i  de caire federal  o bé l’única sortida que ens restarà als catalans i als bascos, a mitjà o llarg termini, serà la de dir: adéu, Espanya!

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada