Durant molts anys i amb grans esforços, entre tots i totes hem construït una sanitat pública de qualitat com a pilar fonamental de la nostra societat del benestar. Aquesta consecució l’hem assolit superant diverses crisis financeres que han repercutit de ple en les nostres vides quotidianes.
Fins ara, els missatges dels diferents governs sempre ha estat el mateix: cal estrènyer-se el cinturó. Ara bé, a la pràctica només en patíem les conseqüències els i les de sempre i mai els que havien provocat la crisi per culpa de la seva mala gestió.
Avui l'escenari es repeteix, però aquesta vegada les administracions han anat més lluny, exigint restriccions en els serveis públics amb l’objectiu de reduir el dèficit econòmic.
Aquesta enginyeria financera ha situat, injustament, la sanitat en el centre de la diana, com a una de les causes principals del deute públic. De nou, es comet l’error de considerar el sistema de salut com una unitat de despesa i, per tant, culpar el personal sanitari i els pacients d’aquest dispendi.
Mai més lluny de la realitat. La sanitat és un sector que genera riquesa i múltiples llocs de treball, la majoria de pacients fan un ús responsable del sistema i els metges busquen com curar el malalt al més aviat possible, amb el menor patiment i amb el mínim cost.
Sí que és cert que l’edificació d'aquesta sanitat ha generat bosses d'ineficiència i malbaratament de recursos, sobretot per la hipertròfia burocràtica que arrossega el sistema i per la mala gestió dels seus responsables, però no sembla que la tisorada amenaci aquestes àrees.
Resulta curiós comprovar com, a Catalunya, el mateix Govern que als anys 90 presumia d’haver construït un hospital cada 30 quilòmetres, ara ordena tancar plantes hospitalàries, quiròfans i serveis mèdics possiblement també cada 30 quilòmetres, sense ruboritzar-se. O acomiada metges, quan fa un parell d’anys en faltaven i els anaven a buscar a l’estranger.
Evidentment les retallades sanitàries que ha posat en marxa el Departament de Salut afectaran la qualitat assistencial, atès que traspassen la línia vermella que ha de blindar l’acte mèdic del pla d’ajust pressupostari.
Metges de Catalunya (MC), sindicat majoritari a la sanitat catalana, s’ha posicionat des d’un principi en contra de qualsevol mesura d’estalvi que posi en perill el sistema sanitari públic i que desintegri les actuals plantilles mèdiques.
Acceptem que es simplifiqui l’estructura administrativa de salut, que s’optimitzin les tecnologies de la informació i de la comunicació per fer més eficient el model o que es revisi el programa d’inversions sanitàries, però rebutgem categòricament una gestió política de la crisi que dinamiti el nucli central del sistema: la relació metge-pacient.
Aquesta oposició tindrà més força si l’usuari de la sanitat està al costat del seu metge. No es tracta només de lluitar per uns llocs de treball, sinó d’aixecar la veu i expressar la nostra indignació per defensar la salut del sistema i també la del pacient.
La sanitat catalana no es pot permetre el luxe de reduir un 10% uns pressupostos que són per si mateixos raquítics. I nosaltres, metges i pacients, no podem consentir que el sistema esclati en mil trossos, perquè la seva reconstrucció serà molt llarga i molt costosa.
Entrades
Primero, siento que escribo en castellano y perdone los errores, soy de orígen británica.
ResponEliminaLa situacíon fundamental se basa en un ataque frontal de “fuerzas extranjeras” o “fuerzas del mercado” que mandan desde fuera y por lo tanto invaden la soberanía de tanto Cataluña como España. Lo mismo ha ocurrido en Gran Bretaña, Grecia, Irelanda o Francia.
¿Quienes son éstas fuerzas? Pues, nadie lo sabe o sólo podemos sospechar porque trabajan en la sombra, como el renombre pero secreto Grupo Bilderburg. Decisiones hechas desde un foro político “transparente” o “democrático” desde luego no lo es.
Sugiero combatirlo en la siguiente manera: cuando despiden al personal médico, éstos van a la lista creciente del paro. Pues, ir al hospital y ofrecer sus horas gratis, como voluntarios, no aceptaís el despido, hay que insistir en que trabajes de voluntad propia y mantener a toda costa el servicio público funcionando. La sociedad del “avaricio” no sabe que hacer cuando la gente hace cosas gratis. Les desorienta y les descalifíca.
Si viene el momento de pagar al personal extra o más, haremos una fundación transparente y el público pagarémos lo que falta desde nuestros bolsillos como caridad (por segunda vez, dado que ya lo hemos pagado con impuestos), pero pongámos en evidencia que el sistema pública es nuestro y funciona muy bien.
Es un engaño perpetrado por “fuerzas desconocidas”, pues no pueden seguir si no nos conformamos con “su” sistema económico y desarollamos otro sistema por separado.