Qui perd la història, perd la identitat

Per Joan Martínez, president de la CONFAVC.

La història es fila dia a dia, i esdevé la suma d’èpiques quotidianes promogudes per homes i dones, veïns i veïnes, al llarg de la humanitat. Amb aquest convenciment, rebem, des de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) i amb molta satisfacció el llibre "Construint la ciutat democràtica: el moviment veïnal durant al transició i el tardofranquisme". Una investigació que posa en evidència i sobre el paper la gran aportació del moviment veïnal en l’enderrocament del règim franquista i en la gestació de municipis més dignes, socialment més cohesionats i participatius.

Centrar l’objecte d’estudi en el llegat de les associacions de veïns i veïnes (AV) entre els anys 60 i 80 (1964-1980), és de vital importància pel fet de qüestionar-nos quin tipus de coneixement desitgem per les generacions futures i quina memòria històrica.

Un coneixement que ha de sobreviure en un context, el d’avui, en què malauradament el concepte de democràcia ja està completament prostituït i el capitalisme caduc, ha estat refundat sobre els mateixos valors contra els quals fa 40 anys les entitats veïnals lluitàvem.

No obstant això, cal recordar a les generacions joves i futures que treballar per aconseguir aquesta democràcia sota una dictadura militar fortament repressiva va ser una tasca dura, difícil, arriscada i extenuant. Una gesta en la qual van participar homes i dones compromeses amb les associacions de veïns i d’altres moviments, amb unes qualitats excepcionals de solidaritat, seguides per persones, que des d’altres sectors, també estaven disposades a deixar-se la pell per recuperar les llibertats individuals i comunitàries segrestades.

Assenyalar i parlar de qui foren aquestes persones sempre és difícil, perquè no es donen les condicions per aquest reconeixement. Per aquesta raó, optem per fórmules més senzilles i parlem del conjunt de la ciutadania i de les grans herències dels moviments socials.

Van ser moltes, moltíssimes, les persones que van entregar el seu temps i inclús les seves vides per enderrocar la dictadura i vertebrar barris més justos socialment. I aquesta és una de les fites d’aquest llibre: reconèixer aquests veïns i veïnes i fer que aquesta memòria històrica esdevingui col·lectiva, de la societat.

Quan vàrem preparar aquest projecte acadèmic i editorial pensàvem especialment en el conjunt de persones que gairebé des de l’anonimat van donar tot el què tenien per aconseguir més llibertats col·lectives i justícia social, i que una vegada acabada la lluita, van tornar a les seves cases i als seus barris a esperar que el repte aconseguit, la democràcia, donés els seus fruits amb el temps... I potser amb aquests fruits, ens hem sentit decebuts, com ja he dit.

Ara bé, penso que el gran encert del llibre seria aconseguir que els veïns i les veïnes dels nostres barris, de les nostres associacions, es donessin compte del fet que el seu gra de sorra a la lluita col·lectiva va ser imprescindible. Que sense ells no haguéssim tingut les persones que van liderar la transició democràtica, ni tampoc haurien sortit dirigents capaços d’ administrar un Estat fins aquell moment, totalitari. Que sense el seu esforç i abnegació, mai haguéssim donat els primers passos d’aquesta carrera de fons que esdevé la lluita per aconseguir més llibertats individuals i més equitat social.

Inmigración y elecciones: quien siembra vientos, recogerá tempestades

Per Cristián Cepeda, técnico de immigración de la Fundació CONFAVC.

Hay respuestas  que sirven para contestar  todo. Son esas muletillas fáciles que salen de manera natural y dejan al interlocutor casi sin argumentos por ser afirmaciones rotundas.

En un momento de crisis económica -que parece querer prolongarse hasta la desesperación- la ciudadanía común busca estas respuestas simples y directas. Frases ya hechas que no impliquen entender la complejidad de los flujos de capitales, lo que es el índice de riesgo de la deuda país, o lo que significa el Fondo Monetario Internacional y sus medidas de ajuste fiscal. Abrumado por las dudas del día a día, el ciudadano necesita una respuesta fácil y cercana.  

Ahí está la potencia que tiene el discurso anti-inmigrante.  Si la educación está mal, es porque los niños inmigrantes retrasan a toda la clase; si hay más delincuencia, es por los inmigrantes son los que más roban; si falta ayuda social, es porque los inmigrantes se llevan todas las ayudas mintiendo; si la salud está en crisis, es porque los inmigrantes copan todos los horarios. Y, obviamente si no hay trabajo, es también por los inmigrantes. Incluso, si el metro está lleno, es porque hay simplemente demasiados inmigrantes, en el metro, el bus, la playa, la cola del cine o en los juegos para niños del parque. Podríamos seguir con ejemplos cotidianos hasta el infinito.

Es bastante simple y efectivo.  La inmigración es asumida como un virus, algo externo que se introdujo en nuestra cotidianeidad y es culpable de nuestro malestar. De nuestra crisis. Así, además,  se nos muestra de manera sistemática por los medios de comunicación.

Desde esta perspectiva, hemos visto  la utilización electoral que se ha hecho de la inmigración, nos queda claro que algunos partidos se quieren mostrar como “el antídoto” para el mal que nos aqueja. Los políticos se ponen bata blanca, diagnostican y proponen medicamentos, vacunas y tratamientos.

En plena resaca electoral, la inmigración es mostrada como un ejemplo de aquéllo que se ha hecho mal. Y la propaganda se ocupa de cubrirlo todo. Los partidos usan esta sensibilidad anti-extranjeros para ganar votos. 

La inmigración es utilizada como una cortina de humo para esconder los problemas reales. 

Ya lo hizo Sarkozy, el presidente francés, cuando a semanas del inicio de las protestas por la ampliación de la edad de jubilación, expulsó a ciudadanos rumanos. Y también lo hizo el presidente italiano Berlusconi, para esconder los escándalos de su vida personal y su gestión económica culpando y persiguiendo a los gitanos por generar inseguridad en las ciudades italianas.

Hablar de inmigración resulta eficaz porque distrae la atención de la ciudadanía apelando a un instinto básico de protección de lo que viene de afuera. Y, cuando en la decisión de votar ya no pesan los argumentos, apelar al instinto suele resultar un arma eficaz. 

Es simple, efectivo. Pero, lo que ni los políticos ávidos de votos, ni los medios de comunicación asumen es que este discurso construye una conflictividad, una enemistad y desconfianza entre vecinos y vecinas.  Y ésto, es una gran irresponsabilidad, porque como dice el dicho: quien siembra vientos, recogerá tempestades.