Recuperant la història del moviment veïnal a l’Hospitalet de Llobregat

Per Eva Aubarell Solduga del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

El desembre del 2010 es va inaugurar al Museu d’Història de l’Hospitalet l’exposició «40 anys de moviment veïnal a l’Hospitalet», ideada i realitzada pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CEL’H). 

Aquesta mostra, que actualment recorre els diversos barris de la ciutat, s’emmarca en el context del quarantè  aniversari de la fundació de les primeres associacions de veïns i veïnes, i té com a objectiu recuperar i reivindicar la memòria de les entitats veïnals.

Les primeres associacions veïnals de l’Hospitalet neixen a començament dels anys setanta, en barris com Sant Josep, Collblanc-la Torrassa o Ildefons Cerdà. A final dels anys seixanta, però, ja es detecten grups veïnals de diversa naturalesa que encaminen la seva acció a la reivindicació de millores socials i urbanístiques, i que desenvolupen tasques assistencials, de formació, d’organització de festes, etc. És el cas, per exemple, del Centro Social «La Florida», la Cooperativa d’Habitatges de la Bomba ―un barri de barraques― o l’Associació de Veïns de Can Pi.

El context en què es produeix l’aparició d’aquests grups veïnals n’explica el naixement i l’enorme força amb què es van projectar durant tota la dècada dels setanta. Al llarg del segle xx l’Hospitalet havia experimentat un augment de població exponencial, i havia passat de ser un nucli agrari de població dispersa a esdevenir un suburbi de residència obrera. 

L’arribada d’aquests nous veïns i veïnes es va produir de manera massiva i caòtica, i no va anar acompanyada de cap mena de previsió pel què fa a condicionament urbanístic o dotació d’equipaments, sinó tot el contrari: va ser objecte d’una especulació forassenyada.

Barris amb grans mancances

L’Hospitalet entra a la dècada dels setanta, doncs, amb unes mancances socials i urbanístiques que les autoritats del moment no atenien i no resolien: carrers sense asfaltar, clavegueres al descobert, manca d’escoles, de centres sanitaris, de mercats, d’equipaments culturals... 

L’organització dels veïns i veïnes davant d’aquesta situació va tenir una importància cabdal per a la ciutat i per als seus habitants. La lluita que es duia a terme des dels barris i per als barris va tenir vessants tan diversos com la reivindicació de semàfors, l’aturada de l’edificació especulativa, l’exigència d’escoles públiques, l’alfabetització d’adults o el debat sobre la igualtat de gènere. Aquesta activitat de protesta, a més a més, enllaçava amb la lluita contra la dictadura i amb la lluita obrera. El resultat va ser un període creatiu, fructífer i dinàmic que algun dels protagonistes ha qualificat d’escola de democràcia.

L’exposició del CEL’H és el resultat de mesos de treball amb les entitats veïnals. Durant la primavera del 2010 es van dur a terme quatre tallers oberts als quals van assistir membres actuals i històrics de diverses associacions veïnals. Es volia recollir directament dels protagonistes del moviment veïnal la seva experiència, les motivacions i les dificultats d’aquelles primeres associacions. 

Compartir aquest procés amb algunes de les persones fundadores ha estat un enriquiment i un aprenentatge per a la resta de participants. Les entitats han aportat, a més a més, bona part del material gràfic que conforma l’exposició.

I si bé recuperar la història del moviment veïnal era un objectiu fonamental del CEL’H, no ha estat menys important la voluntat d’agrair als hospitalencs i les hospitalenques que van prendre part en aquell moviment el seu compromís amb la ciutat i la feina feta, els resultats de la qual es gaudeixen també avui dia en espais reivindicats per a la ciutat, com ara el parc de la Marquesa, el passeig de Bellvitge o l’avinguda del Carrilet. I cal agrair, també, l’exemple de responsabilitat social que van donar. 

La transcendència de recordar aquella època de la història de la ciutat és evident en uns moments en què el moviment dels indignats denuncia nous greuges globals.

Demà, 1 de juny, l'exposició aterra a les 19 hores, al local de l'AV de Can Serra (Av. Can Serra, 82-B, baixos).

Salvem el Xalet de l'antic Institut mental: l'enderrocament suposa oblit

Per l'equip de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris

El districte de Nou Barris va patir una urbanització desenfrenada durant la segona meitat del segle XX que va fer que molts elements arquitectònics desapareguessin. Entenem que les prioritats eren unes altres. Però aquelles decisions, van dissenyar el futur, que és ara el nostre present.

A dia d'avui,  la regidoria del districte de Nou Barris vol iniciar un projecte de remodelació de la caserna de la Guàrdia Urbana que implica enderrocar un element patrimonial: el Xalet de de l'antic Institut Mental. Des de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, no ens oposem a la realització d’unes obres necessàries per a la Guàrdia Urbana. Ens oposem a “aquest” projecte, que implica per a la seva realització, l’enderrocament del Xalet.

Fins fa uns mesos, tot el conjunt de l’antic Institut Mental estava catalogat amb nivell "C", cosa que implicava que no es podia enderrocar, ja que cal conservar la volumetria. 

Actualment, l’edifici manté aquesta catalogació de protecció però el Xalet ha estat (re)catalogat amb nivell "D",  fet que significa  que es pot enderrocar, després d'elaborar un exhaustiu informe. Amb aquesta nova catalogació, el projecte previst ja és viable, perquè no hi ha cap element-obstacle patrimonial que ho impedeixi.

Des de l’Arxiu Històric, volem deixar constància que aquest projecte no ha passat per cap  ple, per cap reunió participativa ni informativa amb les entitats, ni per la Comissió de patrimoni del districte. L’Arxiu Històric, i d’altres organitzacions, ens hem assabentat per la premsa. I quan hem posat el crit al cel, aleshores ens han convocat d'un dia per altre, per dir-nos que no calia informar-nos prèviament i que no es modificaria res del projecte. A més, ens han demanat que no féssim "soroll" i que si volem podem participar en l'elaboració de l'informe que després quedarà dipositat a l’Arxiu Municipal.

Considerem que des de la regidoria, no es té en compte el que és realment el patrimoni, tot i que estiguin avalats per un equip tècnic de responsables municipals relacionats amb instàncies patrimonials. Aquests professionals consideren que el Xalet no té valor artístic, arquitectònic ni turístic. Per tant, són coherents amb aquest plantejament, i per tant, es justifica que hagin decidit i manifestin que no els calia consultar ni informar a les entitats en quant a la (re)catalogació, ni els calia informar ni sotmetre a debat públic el projecte que preveia l’enderrocament.

En canvi, des de l’Arxiu Històric, quan parlem de "patrimoni" preferim un enfocament més cultural i participatiu, més des de la ciutadania. Per nosaltres, el patrimoni és passat, és testimoni del pas del temps, és font històrica, és memòria històrica, és identitat, és participació ciutadana, i també abarca els records d’infància, sentiments. Però el més important, és que el patrimoni és un element social i cultural que ens permet explicitar allò que volem deixar a les generacions del futur. Cal tenir en compte que tots els elements patrimonials que han desaparegut - ique van ser enderrocats o que han caigut- han anat desapareixen de la memòria, i per tant, de la memòria històrica dels ciutadans i ciutadanes de Nou Barris.

L’enderrocament suposa l'oblit

Considerem que un expedient a les prestatgeries de l'arxiu municipal no afavoreix el desenvolupament de la consciència històrica, dels valors d’una ciutadania crítica, participativa i democràtica, ni la comprensió del passat per poder prendre decisions en el present i poder pensar el futur què volem. El patrimoni és més que un recurs econòmic, turístic o artístic. És un element que afavoreix l’intercanvi, la formulació de preguntes, el descobriment, la curiositat, les ganes de saber, la voluntat de decidir.

Per exemple, el Xalet és l'evidència que a l'Institut Mental hi havia classes socials també dins dels hospitals. És l'evidència que malgrat els avenços que va suposar en qüestions de teràpia i atenció a les persones malaltes mentals, es van mantenir els privilegis econòmics i socials que hi havia a l'exterior. És la prova que a l'interior també hi havia distincions, que hi havia malalts preferents, de primera i de beneficència. Tot i que aquesta realitat, no es qüestiona els avenços terapèutics de la medicina psiquiàtrica implantada. Per això, malgrat que no tingui rellevància artística, considerem que si té rellevància històrica i social, i per això defensem que no s'ha d'enderrocar. Pensem que s'ha de conservar perquè sigui un testimoni de la seva època.

La preocupació de qui trenca el silenci

Per Manel Perona, director de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya

Fa anys, des dels seus inicis al 2003 fins a l’actualitat, l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya ha treballat i treballa, conjuntament amb d’altres institucions i associacions, per a el que va néixer, garantir els drets fonamentals dels familiars de víctimes desaparegudes durant els anys de Guerra Civil espanyola i posterior dictadura franquista. Ha actuat en diferents àmbits promovent així valors com els de la pau, la reconciliació, la justícia o la mateixa memòria històrica.

La ARMHC ha participat en debats, col·loquis i ha establert lligams de col·laboració amb la Fédération Euroméditéranné contre les disparitions forcées o la International Coalition against Enforced Disapearances.

Tot aquest esforç i treball va donar com a fruït institucional la creació del Memorial Democràtic de Catalunya al 2007. El mateix Memorial es defineix com una institució pública que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Des del mateix any de la seva creació, la ARMHC signa un conveni amb la Direcció General de Memòria Democràtica, a la que se li han tramés més de 1.600 peticions a través de la mateixa.

Els darrers anys les institucions públiques, concretament desde la Conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, han fet un esforç per a entendre aquesta tasca com una feina de tots i totes i per a tots i totes. És per això que des de l’àmbit públic es va aconseguir promoure i impulsar la coneguda Llei de la Memòria Històrica. Sembla ser però que les institucions públiques han fet un pas enrere aquests darrers mesos.

L’actual Departament de Governació i Relacions Institucionals, dirigit per la Honorable senyora Joana Ortega i Alemany, ha decidit recentment manifestar, a través de declaracions als mitjans de comunicació, la reformulació de la filosofia de la institució del Memorial Democràtic.

Així mateix també s’ha decidit tancar l’Edifici de Via Laietana 69, seu del ja esmentat  Memorial Democràtic. i de l’Institut Català Internacional per la Pau.

Tota aquesta política actual ha provocat que l' ARMHC hagi fet manifest a través d’una carta de Manel Perona, president de l’organització, al departament de la esmentada conselleria, la seva actual preocupació envers, no només al futur del Memorial com a institució sinó també a la política social cap a la memòria històrica, la dignificació de les víctimes del passat i la promoció d’una reconciliació total i definitiva d’una de les pitjors etapes de la nostra història.

Quan havia quedat palesa la necessitat d’un consens entre les associacions, la societat civil i les institucions publiques, aquestes fan marxa enrere deixant el treball, de legislatures ja passades, en la més absoluta incertesa.

Dotze motius per a defensar l’Impost de Successions

Per l'equip de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària

1.    L’impost de Successions és un tribut de caràcter directe i progressiu que grava les herències rebudes a títol gratuït per persones físiques per causa de mort. És un impost que té una funció redistributiva i està previst per garantir la igualtat d’oportunitats.

2.    L’impost de Successions està cedit a les Comunitats Autònomes que tenen capacitat normativa de gestió, inspecció i recaptació. És a dir, és un impost que es recapta i gestiona íntegrament a Catalunya i que no depèn de cap imposició estatal. Per això no té cap mena de sentit parlar de discriminacions.

3.    És un impost que es paga en la majoria de països europeus i als EUA. Cal recordar que  un grup de milionaris americans (Rockefeller, Bill Gates, ...) van fer una declaració pública en defensa d’aquest impost per impedir que el President George Bush el suprimís, entenent que era de justícia que les persones que tenien el privilegi de rebre herències importants fessin una contribució a la societat.

4.    A Catalunya, abans de la forta retallada feta pel Govern tripartit, l'habitatge habitual i els negocis familiars ja no havien de pagar aquest impost.  Després de la retallada, només l’han de pagar un 6% de les persones que reben herències.  Es tracta d’ herències molt elevades corresponents a grans fortunes.

5.    A tall d’exemple: només han de pagar aquest impost les herències entre cònjuges superiors al milió d’euros i les herències superiors a 750.000 euros per a cada un dels fills. Aquestes són les herències que el Govern de la Generalitat vol que no paguin l’impost. Amb aquesta mesura el Govern renuncia a uns ingressos molt importants de centenars de milions d’euros.

6.    Que persones que reben herències superiors al milió d’euros, en el cas dels conjugues, o de 750.000 euros per a cada un dels fills deixin de tributar, és injust en termes socials i un autèntic despropòsit en l’actual situació de crisi i de disminució dels ingressos fiscals per la que travessa el país.

7.    És inadmissible que el Govern de la Generalitat  vulgui eliminar aquest impost quan a la vegada diu que no hi han diners i s’han de retallar la sanitat i l’educació públiques. Per a beneficiar a una minoria privilegiada es perjudica a 7 milions de persones. Amb aquesta mesura, el govern perd tota l’autoritat moral per demanar els esforços que reclama de la ciutadania.

8.    És necessari un millor finançament per Catalunya per poder fer més polítiques socials i mantenir l’Estat del Benestar però no que s’aprofiti per baixar els impostos dels que més tenen. Això és un contrasentit que no té en compte els interessos de la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

9.    D’altra banda, mai s’ha aportat ni una sola dada que avali que el manteniment d’aquest impost provoqui una fuga de contribuents.

10.    En la nostra opinió, no només no s’ha d’eliminar l’impost de Successions sinó que s’hauria d’aplicar una moratòria en la reforma feta pel Govern anterior fins que s’hagi superat la situació de crisi i desocupació. No entenem que es redueixin els sous dels empleats públics i es congelin les pensions i, en canvi, no es pugui ajornar la aplicació de la reforma de l’impost de successions.

11.    L’impost de Successions és un impost just i necessari que serveix  per a reforçar la cohesió social i posar en valor el mèrit i l’esforç personal i no la riquesa familiar.

12.    La Plataforma “Per  una fiscalitat justa, ambiental i solidària” demana al Govern que reconsideri aquesta decisió i crida a la ciutadania a mobilitzar-se en contra de la rebaixa fiscal als rics, a oposar-se a les retallades socials i a defensar l’estat del benestar.