En els últims anys han sorgit espontàniament plataformes veïnals que reivindiquen “millores” pels nostres barris o denuncien degradació, problemes de convivència i “inseguretat” al marge de les associacions veïnals (AV). Això ens ha obert la porta a moltes AV a fer una reflexió autocrítica necessària en temps de crisi i d’escassa mobilització.
Com a moviment veïnal tenim actualment una mancança greu a l’hora d’interpel·lar a molts veïns i veïnes amb el nostre discurs i formes de fer, ja que moltes vegades el veïnat sent les nostres propostes alienes a la seva quotidianitat, encara que siguin pertinents.
Una de les tasques crucials d’una associació veïnal és construir una visió global de barri més justa i incloent a través del coneixement del territori concret en què actuem, amb una composició social cada vegada més heterogènia i paradoxal. Aquesta tasca porta implícita la necessitat de transmetre eixa visió de barri i emmarcar-la en un context de ciutat -neoliberal-, en el qual un projecte de barri fet des de baix entrarà en conflicte amb l’administració i els poders econòmics.
Sense entrar a analitzar si les AV hem assolit la tasca, el què resulta innegable és que partim moltes vegades d'un concepte de veïnat obsolet i poc acurat a les nostres realitats properes. A més, tenim serioses dificultats per trobar vies de comunicació de les nostres tasques. Així doncs, quan existeix la transmissió d’un projecte global de barri habitualment aquesta fracassa. Per tant, no podem deixar de valorar positivament el sorgiment d’aquestes noves plataformes, i apropar-nos per veure de quina manera ens podem contaminar els uns als altres.
L’autorganització de veïns i veïnes en plataformes, grups... pot ajudar a restaurar un teixit social cada vegada més erosionat per les condicions de vida. En el cas dels barris del centre de Barcelona, per exemple, pot ser la pressió turística.
No obstant això, “la intenció no és el que compta” i per això quan un grup que s’erigeix com a un interlocutor en un barri vol intervenir en un territori concret és necessari conèixer tant les conseqüències que pot arribar a tenir la intervenció, com els motius que han portat a eixa situació determinada. Per intervenir en una situació de conflicte cal saber qui és l’enemic. I aquest no pot ser aquell que no ha decidit estar on està.
Diferents plataformes veïnals sorgides recentment reprodueixen un discurs genèric contra l’administració, però focalitzen les seves crítiques en la brutícia, aquells que generen inseguretat a peu de carrer (des de “rateros” fins a turistes), o inclús els sense-sostre, per la imatge que generen. Si identifiquem com enemic que no ha decidit exercir el seu paper, estem apuntant malament.
Entrades
