dilluns, 26 d’octubre de 2009

L’habitatge:un dret exigible

Per Xavier Julve, tècnic d’economia social de la CONFAVC

Mentre s’acumulen les forces, i es pensa en la batalla que caldrà presentar algun dia (quan es pugui guanyar) per fer efectiu el dret a l’habitatge, hi ha accions que es poden fer en el marc actual. La llei pel Dret a l’Habitatge, el Pacte Nacional per l’Habitatge i l’entrada en vigor del Registre de demandants d’habitatge protegit, presenten algunes escletxes que els moviments socials poden furgar.

El moviment veïnal es proposa iniciar una campanya que, per una banda, exigeix als ajuntaments la constitució de Taules Locals de l’Habitatge. Es pretén que aquesta figura, contemplada al Pacte Nacional, sigui un òrgan operatiu i no només un lloc per escalfar cadires, és a dir, allunyat del model de la gran majoria de consells municipals, fundats amb una funció estètica i merament legitimadora d’inoperàncies municipals que fan perdre el temps i les ganes a la societat civil.

Per altra banda, la campanya preveu engegar inscripcions per municipis de persones amb necessitats d’habitatge, explotant així les possibilitats que obre el nou Registre. A més dels efectes dinamitzadors que pugui aconseguir una campanya així, les dades resultants poden tenir un gran poder com a argument a l’hora d’incidir en les polítiques públiques d’habitatge. I no només a escala de cada municipi mitjançant la seva Taula, sinó també a escala de país.


Aquestes accions, que a simple vista tenen una funció reivindicativa, tenen també una vessant emmarcada en la construcció d’alternatives. Donar un impuls al cooperativisme d’habitatge, com a eina d’autogestió de les necessitats bàsiques, és una aposta decidida del moviment veïnal. Hi ha les eines i són conegudes les necessitats; si se segueix treballant, i amb les aliances socials necessàries, quallarà una alternativa.
Un dret maltractat
L’exercici al dret a l’habitatge, un de tants que ha esdevingut una mercaderia, manté moltes dificultats per fer-se efectiu, amb o sense crisi. Una acció política encaminada a garantir el seu ple desenvolupament requeriria de la capacitat real d’intervenir a nivell legislatiu estatal, i això només ho poden fer els partits que, com és sabut, no estan per la feina. Una economia basada en el sector de la construcció, la sacralització de la propietat i la confusió deliberada dels termes, han configurat un escenari que no permet, de moment, proposar amb opcions d’èxit, no ja un canvi de model, sinó qualsevol reforma tendent a la protecció del dret.
Ho hem vist durant anys plasmat en la cobertura dels mitjans de comunicació, que en situacions de conflicte, com les que ha evidenciant el moviment d’okupacions, per exemple, s’han entestat a presentar la qüestió com una relació irresoluble entre el dret a la propietat i el dret a l’habitatge. Aquest fals dilema ha aconseguit arrelar-se a base de la repetició i de tertulians a sou, i és una feina dels moviments socials desmuntar la fal·làcia. Ens trobem, però, que tampoc hi ha hagut cap moviment social, amb vocació d’esdevenir majoritari, que situï el dret a l’habitatge com un objectiu propi principal. (Baixar-se article sencer pdf)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada