Per Joan Martínez, president de la CONFAVC
Ara que el Pla de Barris del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la
Generalitat compleix cinc anys i arrenquen nous programes bessons com la Llei per la regularització i millora de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics cal fer una reflexió en veu alta de les llums i les
ombres del primer. També de l’escassa veu que actualment tenim les entitats
veïnals a l’hora de dissenyar les intervencions concretes quan es despleguen
als territoris que se’ls concedeix les ajudes.
Des dels seus inicis, el Pla de Barris s’ha centrat en les intervencions urbanístiques. Sens dubte un fet important, com l’aposta que es prioritzi atorgar les ajudes als territoris on la cohesió social ha estat malmesa. Però aquestes dues premisses no asseguren avançar en la millora de la qualitat de vida del veïnat ja que els principals objectius de les intervencions s’haurien de focalitzar en com les persones dels barris usen aquestes infraestructures i per a això és imprescindible l’acció social, que hauria d’esdevenir l’aposta central.
A més, i d’aquí es perfila la principal ombra, el disseny d’aquestes intervencions són pensades pels equips tècnics dels ajuntaments. Per això, en general els plans que es despleguen són vistos com realitats llunyanes: com a propostes que venen dissenyades des de fora, amb un dirigisme totalment intencionat. Aquest plantejament inicial fa que les intervencions no es veuen com una aposta de les organitzacions que estan treballant als territoris, i siguin mancats de protagonisme veïnal des del moment mateix d’idear les intervencions fins a la manera de desplegar-les.
Des dels seus inicis, el Pla de Barris s’ha centrat en les intervencions urbanístiques. Sens dubte un fet important, com l’aposta que es prioritzi atorgar les ajudes als territoris on la cohesió social ha estat malmesa. Però aquestes dues premisses no asseguren avançar en la millora de la qualitat de vida del veïnat ja que els principals objectius de les intervencions s’haurien de focalitzar en com les persones dels barris usen aquestes infraestructures i per a això és imprescindible l’acció social, que hauria d’esdevenir l’aposta central.
A més, i d’aquí es perfila la principal ombra, el disseny d’aquestes intervencions són pensades pels equips tècnics dels ajuntaments. Per això, en general els plans que es despleguen són vistos com realitats llunyanes: com a propostes que venen dissenyades des de fora, amb un dirigisme totalment intencionat. Aquest plantejament inicial fa que les intervencions no es veuen com una aposta de les organitzacions que estan treballant als territoris, i siguin mancats de protagonisme veïnal des del moment mateix d’idear les intervencions fins a la manera de desplegar-les.
Òbviament el
nostre interès és que es pugui anar molts més enllà, incrementant la participació
de les organitzacions veïnals en totes les etapes dels projectes: des del
disseny fins l’execució d’aquests. Per tant, penso que hem d’avançar per potenciar el protagonisme de les
associacions veïnals i del teixit associatiu. Sabem, com ningú, que generar un
procés de participació és, en general, llarg i complex, i requereix guanyar-se
la confiança dels veïns i de les veïnes. Però és imprescindible donar el pas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada