Els drets econòmics, socials i culturals: uns drets també justiciables

Per l'equip de l'Institut de Drets Humans de Catalunya

Freqüentment sentim a dir que els drets econòmics, socials i culturals no són autèntics drets humans, sinó aspiracions més o menys benintencionades sense caràcter vinculant. La raó és, diuen, que aquests són drets d’intervenció, que requereixen d’una acció específica dels governs; una acció sovint amb un cost econòmic elevat. Els drets civils i polítics serien, en canvi, drets d’abstenció (respectar la vida, no torturar, deixar que la gent s’associï o pensi lliurement...).

És cert: garantir el dret a l’educació per tothom o el dret a un habitatge digne és molt més car que no prohibir la tortura i garantir la llibertat de pensament. Ara bé, aquesta justificació és bastant discutible, perquè hi ha drets civils clàssics, com el dret a la justícia o al sufragi actiu i passiu que requereixen d’una administració pública costosa que els garanteixi de forma efectiva.

Per contra, hi ha drets socials bàsics, com ara fundar sindicats o ser-ne membre no tenen cap mena de cost econòmic per l’Estat. Com tampoc no el té el dret de vaga o, en general, els drets laborals. També diuen que només es pot recórrer als tribunals (la “prova de foc” de l’eficàcia d’un dret) amb els drets civils i polítics. Ni això és del tot cert, com demostra la jurisdicció laboral, ni necessari: la legislació podria permetre perfectament, si hi hagués voluntat política, recórrer als tribunals per evitar els desnonaments (tot garantint així el dret a l’habitatge).



El drets econòmics, socials i culturals són drets humans perquè així ho ha establert Nacions Unides. Perquè els drets civils esdevenen il·lusoris si no hi ha uns mínims vitals garantits. A més, hi ha una pila de tractats, com el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) o la Carta Social Europea que Espanya ha ratificat i, per tant, s’ha compromès a complir.

En tot cas, el caràcter gravós que en general tenen aquests drets fa que l’article 2 del PIDESC estableixi un principi de progressivitat en el seu assoliment. Les Parts es comprometen a adoptar mesures “fins el màxim de recursos que sigui possible, per assolir progressivament la plena efectivitat dels drets aquí reconeguts”. El compromís és, doncs, d’anar en la línia del què estableix el Pacte i, sobretot, no retrocedir en els progressos socials ja assolits ni discriminar la població (autòctona o nouvinguda) en el gaudi efectiu d’aquests drets. Tampoc no és demanar tant.