dijous, 29 d’abril de 2010

Qui decideix allò que mengem?

Article escrit per Esther Vivas i cedit per aquest blog. Vivas es membre de la Xarxa de Consum Solidari i del Centre d’Estudis dels Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra.


La creixent mercantilització de l'agricultura és una realitat innegable a dia d'avui. La privatització dels recursos naturals, les polítiques d'ajustament estructural, els processos de “descamperolinització” i industrialització dels models productius i els mecanismes de transformació i distribució d'aliments ens han conduït a l'actual situació de crisi alimentària.

En aquest context, qui decideix allò què en mengem? La resposta està clara: un grapat de multinacionals de la indústria agroalimentària, amb el beneplàcit de governs i institucions internacionals, acaben imposant els seus interessos privats per sobre de les necessitats col·lectives. Davant d'aquesta situació, la nostra seguretat alimentària està greument amenaçada.

La suposada “preocupació” per part de governs i institucions com el G8, G20, Organització Mundial del Comerç, etc., davant de l'augment del preu dels aliments bàsics i del seu impacte sobre les poblacions més desafavorides, que van mostrar durant  l'any 2008 a les cimeres internacionals, no ha fet sinó mostrar la seva profunda hipocresia. L'actual model agrícola i alimentari els reporta importants beneficis econòmics, sent utilitzat com instrument imperialista de control polític, econòmic i social respecte als països del Sud global.

Com assenyalava el moviment internacional de La Via Campesina, al final de l'última reunió de la FAO a Roma a mitjans de novembre: “L'absència dels caps d'estat dels països del G8 ha estat una de les causes principals del fracàs total d'aquesta cimera. No es van prendre mesures concretes per a erradicar la fam, detenir l'especulació sobre els aliments o frenar l'expansió dels agrocombustibles”. Així mateix, apostes com el Partenariat Global per a l'Agricultura i la Seguretat Alimentària i el Fons Fiduciari per a la Seguretat Alimentària del Banc Mundial, que conten amb el suport explícit del G8 i del G20, apunten en aquesta direcció, deixant la nostra alimentació, una vegada més, en mans del mercat.

De totes maneres, la reforma del Comitè de Seguretat Alimentària (CSA) de la FAO és, segons La Via Campesina, un pas endavant en la direcció “de democratitzar” les decisions entorn l'agricultura i l'alimentació: “almenys aquest espai respecta la regla bàsica de la democràcia, això és, el principi d'un “país, un vot” i atorga un nou espai a la societat civil”. Encara que està per veure la capacitat d'incidència real del CSA.



Monopolis
La cadena agroalimentària està sotmesa, durant tot el seu recorregut, a una elevada concentració empresarial. Si comencem pel primer dels trams, les llavors, veurem com deu de les majors companyies (com Monsanto, Dupont, Syngenta, Bayer…) controlen, segons dades del , la meitat de les seves vendes. Les lleis de propietat intel·lectual, que donen a les companyies drets exclusius sobre les llavors, han estimulat encara més la concentració empresarial del sector i han erosionat de base el dret camperol al manteniment de les llavors autòctones i la biodiversitat.

La indústria de les llavors està íntimament lligada a la dels pesticides. Les majors companyies de llavors dominen també aquest altre sector i, freqüentment, el desenvolupament i comercialització d'ambdós productes es realitzen plegats. Però en la indústria dels pesticides el monopoli és encara superior i les deu empreses meś grans controlen el 84% del mercat global. Aquesta mateixa dinàmica s'observa també al sector de la distribució d'aliments i en el del processament de beguda i menjar. Es tracta d'una estratègia que va en augment.

La gran distribució, igual que d'altres sectors, compta amb una alta concentració empresarial. En Europa, entre els anys 1987 i 2005, la quota de mercat de les deu majors multinacionals de la distribució significava un 45% del total i es pronosticava que aquesta podria arribar a un 75% en els propers 10-15 anys. A països com Suècia, tres cadenes de supermercats controlen al voltant del 95,1% de la quota de mercat; i a països com Dinamarca, Bèlgica, Estat espanyol, França, Holanda, Gran Bretanya i Argentina, unes poques empreses dominen entre el 60% i el 45% del total. Les megafusions són la dinàmica habitual. Aquest monopoli i concentració permet un fort control a l'hora de determinar què consumim, a quin preu, de qui procedeix, com ha estat elaborat.

Fer negoci amb la fam
En plena crisi alimentària, les principals multinacionals de la indústria agroalimentària anunciaven xifres rècord de guanys. Monsanto i Du Pont, les principals companyies de llavors, declaraven una pujada dels seus beneficis del 44% i del 19% respectivament en el 2007 en relació amb l'any anterior. En la mateixa direcció apuntaven les dades de les empreses de fertilitzants: Potash Corp, Yara i Sinochem, que van veure pujar els seus beneficis en un 72%, 44% i 95% respectivament entre el 2007 i el 2006. Les processadores d'aliments, com Nestlé, assenyalaven també un augment dels seus guanys, així com supermercats com Tesco, Carrefour i Wal-Mart. Mentre milions de persones en el món no tenien accés als aliments."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada