El silenci o la paraula: l’estat actual de les polítiques memorials

Per Xavier Domènech, historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona  

La seu del Memorial  Democràtic tancada, sense director i sense finançament de nous projectes. Motius? 

La seu la tanquen per motius higiènics. El Director... (hi ha reunions a les esferes en aquests moments i més enllà): no hi ha pressupost. La crisi, ja se sap. De fet, de cara a la galeria tot és un gran problema tècnic, no polític. 

Tècnic, ja que difícilment es podria encarar un tancament total de les polítiques memorials. Els que governen ara van votar la Llei del 2007 del Memorial Democràtic. Per què van votar llavors el què tancarien ara? S’hauria d’explicar directament quins motius porten a estar en contra de la construcció d’una memòria basada en els referents republicans i en la lluita de les llibertats contra el franquisme. 

A més, les polítiques memorials s’han implantat prou al territori com per provocar problemes d’ajust amb una part de la base municipal del nou poder. Tanmateix, essent els motius presentats públicament merament tècnics, el cert és que mai La Vanguardia havia dedicat tants articles al Memorial Democràtic per explicar que era sectari o que enaltia la memòria d’uns contra els altres. Un discurs, fet cap a una base social, també justificatiu.  

Aquest no era i no és el problema. Les polítiques memorials desenvolupades en el cicle 2004 – 2010 feien un reconeixement específic a les morts de la rereguarda republicana i es basaven en una cerca constant del consens. Cerca per la qual CIU va acabar per votar a favor de la llei del 2007.  

El problema no era aquest reconeixement, el problema era el reconeixement d’allò que mai s’havia reconegut: el què va suposar el franquisme pel nostre país. No en va el partit que ara gestiona les polítiques memorials va ser el mateix que va aconseguir, en la tramitació de Ley de la Memoria Histórica s’introduís, un disposició addicional per la qual la fundació que va gestionar el Valle de los Caídos, principal espai de memòria feixista existent actualment al món, la segueixi gestionant a l’actualitat. O bé va propiciar un homenatge als veterans de la guerra del Sidi-Ifni amb la cabra de la Legión inclosa. 

El problema no són les morts a la rereguarda republicana, el problema és la memòria franquista. El silenci o la paraula. El què passi ho deixi de passar amb les polítiques memorials, esdevindrà molt més de la capacitat de resistència de les entitat o de la solidificació que hagin tingut aquestes polítiques, que no pas de cap voluntat del nou govern. 

La política, sortosament, no la fan només les institucions. El què ara es tanca és un cicle memorial que es va iniciar el 1996, amb el creixement de les entitats memorials. Un cicle que va trobar una cruïlla amb el canvi de mil·lenni, quan les problemàtiques memorials es van començar a difondre socialment, i que es va solidificar, a voltes de forma contradictòria, amb el desplegament d’unes noves polítiques memorials des de les institucions catalanes a partir de 2004.

 Però és un tancament institucional, no social. Un 5,4% dels catalans vius, segons una enquesta del 2007, gairebé unes 400.000 persones, han patit alguna forma de repressió franquista. I, en moments de crisi, precisament en aquests moments, la memòria és l’espai des d’on es pot construir el futur. 

En les cruïlles del passat trobem les respostes del present i en els camins que no es van caminar, en allò que va ser, però no va esdevenir, propostes de futur. De nou, la disjuntiva és el silenci o la paraula.