La preocupació de qui trenca el silenci

Per Manel Perona, director de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya

Fa anys, des dels seus inicis al 2003 fins a l’actualitat, l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya ha treballat i treballa, conjuntament amb d’altres institucions i associacions, per a el que va néixer, garantir els drets fonamentals dels familiars de víctimes desaparegudes durant els anys de Guerra Civil espanyola i posterior dictadura franquista. Ha actuat en diferents àmbits promovent així valors com els de la pau, la reconciliació, la justícia o la mateixa memòria històrica.

La ARMHC ha participat en debats, col·loquis i ha establert lligams de col·laboració amb la Fédération Euroméditéranné contre les disparitions forcées o la International Coalition against Enforced Disapearances.

Tot aquest esforç i treball va donar com a fruït institucional la creació del Memorial Democràtic de Catalunya al 2007. El mateix Memorial es defineix com una institució pública que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Des del mateix any de la seva creació, la ARMHC signa un conveni amb la Direcció General de Memòria Democràtica, a la que se li han tramés més de 1.600 peticions a través de la mateixa.

Els darrers anys les institucions públiques, concretament desde la Conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, han fet un esforç per a entendre aquesta tasca com una feina de tots i totes i per a tots i totes. És per això que des de l’àmbit públic es va aconseguir promoure i impulsar la coneguda Llei de la Memòria Històrica. Sembla ser però que les institucions públiques han fet un pas enrere aquests darrers mesos.

L’actual Departament de Governació i Relacions Institucionals, dirigit per la Honorable senyora Joana Ortega i Alemany, ha decidit recentment manifestar, a través de declaracions als mitjans de comunicació, la reformulació de la filosofia de la institució del Memorial Democràtic.

Així mateix també s’ha decidit tancar l’Edifici de Via Laietana 69, seu del ja esmentat  Memorial Democràtic. i de l’Institut Català Internacional per la Pau.

Tota aquesta política actual ha provocat que l' ARMHC hagi fet manifest a través d’una carta de Manel Perona, president de l’organització, al departament de la esmentada conselleria, la seva actual preocupació envers, no només al futur del Memorial com a institució sinó també a la política social cap a la memòria històrica, la dignificació de les víctimes del passat i la promoció d’una reconciliació total i definitiva d’una de les pitjors etapes de la nostra història.

Quan havia quedat palesa la necessitat d’un consens entre les associacions, la societat civil i les institucions publiques, aquestes fan marxa enrere deixant el treball, de legislatures ja passades, en la més absoluta incertesa.

El silenci o la paraula: l’estat actual de les polítiques memorials

Per Xavier Domènech, historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona  

La seu del Memorial  Democràtic tancada, sense director i sense finançament de nous projectes. Motius? 

La seu la tanquen per motius higiènics. El Director... (hi ha reunions a les esferes en aquests moments i més enllà): no hi ha pressupost. La crisi, ja se sap. De fet, de cara a la galeria tot és un gran problema tècnic, no polític. 

Tècnic, ja que difícilment es podria encarar un tancament total de les polítiques memorials. Els que governen ara van votar la Llei del 2007 del Memorial Democràtic. Per què van votar llavors el què tancarien ara? S’hauria d’explicar directament quins motius porten a estar en contra de la construcció d’una memòria basada en els referents republicans i en la lluita de les llibertats contra el franquisme. 

A més, les polítiques memorials s’han implantat prou al territori com per provocar problemes d’ajust amb una part de la base municipal del nou poder. Tanmateix, essent els motius presentats públicament merament tècnics, el cert és que mai La Vanguardia havia dedicat tants articles al Memorial Democràtic per explicar que era sectari o que enaltia la memòria d’uns contra els altres. Un discurs, fet cap a una base social, també justificatiu.  

Aquest no era i no és el problema. Les polítiques memorials desenvolupades en el cicle 2004 – 2010 feien un reconeixement específic a les morts de la rereguarda republicana i es basaven en una cerca constant del consens. Cerca per la qual CIU va acabar per votar a favor de la llei del 2007.  

Qui perd la història, perd la identitat

Per Joan Martínez, president de la CONFAVC.

La història es fila dia a dia, i esdevé la suma d’èpiques quotidianes promogudes per homes i dones, veïns i veïnes, al llarg de la humanitat. Amb aquest convenciment, rebem, des de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) i amb molta satisfacció el llibre "Construint la ciutat democràtica: el moviment veïnal durant al transició i el tardofranquisme". Una investigació que posa en evidència i sobre el paper la gran aportació del moviment veïnal en l’enderrocament del règim franquista i en la gestació de municipis més dignes, socialment més cohesionats i participatius.

Centrar l’objecte d’estudi en el llegat de les associacions de veïns i veïnes (AV) entre els anys 60 i 80 (1964-1980), és de vital importància pel fet de qüestionar-nos quin tipus de coneixement desitgem per les generacions futures i quina memòria històrica.

Un coneixement que ha de sobreviure en un context, el d’avui, en què malauradament el concepte de democràcia ja està completament prostituït i el capitalisme caduc, ha estat refundat sobre els mateixos valors contra els quals fa 40 anys les entitats veïnals lluitàvem.

No obstant això, cal recordar a les generacions joves i futures que treballar per aconseguir aquesta democràcia sota una dictadura militar fortament repressiva va ser una tasca dura, difícil, arriscada i extenuant. Una gesta en la qual van participar homes i dones compromeses amb les associacions de veïns i d’altres moviments, amb unes qualitats excepcionals de solidaritat, seguides per persones, que des d’altres sectors, també estaven disposades a deixar-se la pell per recuperar les llibertats individuals i comunitàries segrestades.

Assenyalar i parlar de qui foren aquestes persones sempre és difícil, perquè no es donen les condicions per aquest reconeixement. Per aquesta raó, optem per fórmules més senzilles i parlem del conjunt de la ciutadania i de les grans herències dels moviments socials.

Van ser moltes, moltíssimes, les persones que van entregar el seu temps i inclús les seves vides per enderrocar la dictadura i vertebrar barris més justos socialment. I aquesta és una de les fites d’aquest llibre: reconèixer aquests veïns i veïnes i fer que aquesta memòria històrica esdevingui col·lectiva, de la societat.

Quan vàrem preparar aquest projecte acadèmic i editorial pensàvem especialment en el conjunt de persones que gairebé des de l’anonimat van donar tot el què tenien per aconseguir més llibertats col·lectives i justícia social, i que una vegada acabada la lluita, van tornar a les seves cases i als seus barris a esperar que el repte aconseguit, la democràcia, donés els seus fruits amb el temps... I potser amb aquests fruits, ens hem sentit decebuts, com ja he dit.

Ara bé, penso que el gran encert del llibre seria aconseguir que els veïns i les veïnes dels nostres barris, de les nostres associacions, es donessin compte del fet que el seu gra de sorra a la lluita col·lectiva va ser imprescindible. Que sense ells no haguéssim tingut les persones que van liderar la transició democràtica, ni tampoc haurien sortit dirigents capaços d’ administrar un Estat fins aquell moment, totalitari. Que sense el seu esforç i abnegació, mai haguéssim donat els primers passos d’aquesta carrera de fons que esdevé la lluita per aconseguir més llibertats individuals i més equitat social.