29s: El govern té ara la paraula

Per Josep M. Àlvarez, secretari general de la UGT.

La vaga general del 29 de setembre va ser un èxit. A Catalunya, més del 80% dels treballadors i treballadores la van secundar, un seguiment fins i tot superior a la mitjana estatal. I a la tarda, la ciutadania va acudir a manifestar-se de forma multitudinària a les capitals de província catalanes -a Barcelona vàrem ser més de 400.000 persones- per mostrar el rebuig a la reforma laboral i al gir a la dreta de les polítiques del Govern de l’Estat.

Encara que molts mitjans de comunicació van intentar mostrar una altra realitat, hi ha dos signes evidents del seguiment massiu de la vaga. Segons Red Eléctrica Española, a les 8 hores el consum elèctric se situava en el 28%, per sota d’un diumenge o festiu, una forta caiguda causada per l’aturada de les grans indústries del país. 

D’altra banda, l’estat de les carreteres a l’Àrea Metropolitana de Barcelona era insòlit a les 9 hores. En plena hora punta, el trànsit era absolutament fluid a totes les carreteres i sense cap incidència, tenint en compte, a més, que els transports públics funcionaven en serveis mínims.

D’altra banda, la UGT de Catalunya rebutja els actes violents i els aldarulls que van tenir lloc al centre de Barcelona el dia 29, provocats per una minoria que res tenien a veure amb els sindicats convocants de la vaga general i de la manifestació contra la reforma  laboral,  i  que  van  intentar  alterar  la normalitat democràtica de la jornada. 

Després del 29-S, el Govern de l’Estat ha de reflexionar sobre la resposta aclaparadora que ha rebut al carrer contra les retallades de drets socials i laborals que ha engegat, i ha d’obrir un nou procés negociador amb els agents socials per rectificar una reforma laboral que no té res a veure amb la situació de crisi econòmica que viu el país i que només serveix  per  desregular  el  mercat  de  treball, facilitar i abaratir l’acomiadament,  i desprotegir  encara  més  els  treballadors  i  les treballadores.

"Ni tú ni yo somos nadie, si tú y yo no somos nosotros": la denúncia veïnal del "Cas Palau"

Per Maria Mas, vice-presidenta de l'AV del Casc Antic.

La pressió popular organitzada ens demostra que som capaços de canviar els projectes especulatius tant de l’administració com dels interessos privats. 

Cada vegada més ens adonem que els polítics estan al servei dels lobbies econòmics que són els que marquen el ritme de transformació dels nostre barris i de la nostra ciutat. La proposta de construir un hotel al costat del Palau de la Música és una prova més del servilisme de la política als interessos econòmics especulatius.

Durant quatre anys hem estat lluitant en contra d’aquest projecte l´Associació de Veïns del Casc Antic i Veïns en Defensa de Barcelona Vella, des de dues vessants: per un costat informant als veïns i veïnes dels efectes que podia tenir pel barri la construcció d’un macro hotel i corresponent aparcament , la destrucció de patrimoni i el fet de canviar l’ús d’un sistema dotacional com l´equipament comunitari ( l’Escola La Salle Comtal) .  De l’altra part, amb l’actuació jurídica.  

Assemblees, actes informatius, recollida de 3.500 signatures, rodes de premsa, vermuts i “xoriçades” al carrer i un llarg contacte amb el veïnat, que juntament amb la intervenció jurídica duta a terme per l’advocat Daniel Jimenez, han fet possible la retirada de la modificació del Pla General Metropolità i la conseqüent retirada de construcció de l´Hotel.

És cert que l’autoinculpació del lladre Millet ha afavorit que sortissin a la llum totes les martingales dels interessos privats i el servei de la política a aquests interessos per especular més fàcilment.

Quin procés participatiu?

En el transcurs de la lluita ens implicaren en "un procés participatiu" organitzat per part del  Districte on la participació del veïnat es limitava a opinar sobre aspectes de com volíem l’hotel. En cap cas podíem  manifestar-nos en contra de la seva construcció ja que hi havia una invariable que així ho determinava. Per aquest motiu ens vàrem retirar del procés participatiu deixant clars els motius de la nostra retirada, ja que des de l’inici ens vàrem manifestar en contra de la totalitat del projecte.

On és l'enemic? La necessitat d’autocrítica al món veïnal

Per Gala Pin, membre de l'AV de l'Òstia de la Barcelona/Fotografia cedida per Óscar Lázaro.

En els últims anys han sorgit espontàniament plataformes veïnals que reivindiquen “millores” pels nostres barris o denuncien degradació, problemes de convivència i “inseguretat” al marge de les associacions veïnals (AV). Això ens ha obert la porta a moltes AV a fer una reflexió autocrítica necessària en temps de crisi i d’escassa mobilització.

Com a moviment veïnal tenim actualment una mancança greu a l’hora d’interpel·lar a molts veïns i veïnes amb el nostre discurs i formes de fer, ja que moltes vegades el veïnat sent les nostres propostes alienes a la seva quotidianitat, encara que siguin pertinents.

Una de les tasques crucials d’una associació veïnal és construir una visió global de barri més justa  i incloent a través del coneixement del territori concret en què actuem, amb una composició social cada vegada més heterogènia i paradoxal. Aquesta tasca porta implícita la necessitat de transmetre eixa visió de barri i emmarcar-la en un context de ciutat -neoliberal-, en el qual un projecte de barri fet des de baix entrarà en conflicte amb l’administració i els poders econòmics.

Sense entrar a analitzar si les AV hem assolit la tasca, el què resulta innegable és que partim moltes vegades d'un concepte de veïnat obsolet i poc acurat a les nostres realitats properes. A més, tenim serioses dificultats per trobar vies de comunicació de les nostres tasques. Així doncs, quan existeix la transmissió d’un projecte global de barri habitualment aquesta fracassa. Per tant, no podem deixar de valorar positivament el sorgiment d’aquestes noves plataformes, i apropar-nos per veure de quina manera ens podem contaminar els uns als altres.  

L’autorganització de veïns i veïnes en plataformes, grups... pot ajudar a restaurar un teixit social cada vegada més erosionat per les condicions de vida. En el cas dels barris del centre de Barcelona, per exemple, pot ser la pressió turística.

No obstant això, “la intenció no és el que compta” i per això quan un grup que s’erigeix com a un interlocutor en un barri vol intervenir en un territori concret és necessari conèixer tant les conseqüències que pot arribar a tenir la intervenció, com els motius que han portat a eixa situació determinada. Per intervenir en una situació de conflicte cal saber qui és l’enemic. I aquest no pot ser aquell que no ha decidit estar on està.

Diferents plataformes veïnals sorgides recentment reprodueixen un discurs genèric contra l’administració, però focalitzen les seves crítiques en la brutícia, aquells que generen inseguretat a peu de carrer (des de “rateros” fins a turistes), o inclús els sense-sostre, per la imatge que generen. Si identifiquem com enemic que no ha decidit exercir el seu paper, estem apuntant malament.

El crepuscle de l’Estat del Benestar als barris

 

Joan Martínez,  president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC),  (Público, edició del 9 de setembre de 2010)

El moviment veïnal comença aquest setembre la seva activitat als barris amb el gust agre que estan deixant les retallades de drets socials i laborals,  impulsades durant tot aquest curs polític pel Govern de Zapatero. Un gust agre davant el qual donarem una resposta col·lectiva: els i les representants veïnals anirem a la vaga general el dia 29 de setembre evidenciant la gran decepció que sentim d’un govern que teòricament, o segons les sigles, és d’esquerres, i per tant, li pertocaria impulsar unes polítiques més justes socialment i redistributives.
La darrera Reforma Laboral, aprovada pel Senat aquesta setmana, és la gota que ha fet vessar el got: tenim una gestió pública que contínuament està erosionant la qualitat de vida del veïnat. 

Anem pel bon camí?

Un dels exemples d’aquesta marea neoliberal ha estat la retallada social de ZP, anunciada el passat maig. Si aconseguir l’estalvi de 15.000 milions d’euros de dèficit públic entre el 2010 i 2011  s’ha de fer a costa de la qualitat de vida del veïnat, no, no anem pel bon camí. Un govern que s’autodefineix com a progressista hauria d’haver explotat altres vies per assolir aquest estalvi com aplicar una fiscalitat més dura a les transaccions del mercat financer, castigar l’evasió fiscal, o reduir el pressupost militar que cada dia ens costa 50 milions d’euros. (seguir llegint)

El 29S ens hi juguem molt!

Pel Secretari General CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego.

Quan la crisi va començar sabíem que hi ha interessos polítics i econòmics que volen aprofitar la crisi per retallar drets socials i laborals. Vàrem advertir des del primer dia que no estàvem disposats a pagar els costos d’una crisi que no havíem provocat i vàrem elaborar propostes alternatives per una sortida solidària de la crisi. 

Volíem un Pacte d’Estat que impulsés, entre d’altres, una reforma financera per fer circular el diner en l’economia real, la productiva, limitar i penalitzar les transaccions especulatives; una reforma fiscal que fes aflorar els recursos en mans de les grans fortunes i en el frau fiscal, per tal de disposar dels ingressos públics suficients per fer les polítiques públiques necessàries; i d’altres reformes en el terreny de l’energia, de l’educació i la innovació i les infrastructures que ajudessin a avançar en el canvi de model productiu i que garantissin la cohesió social.

Malauradament el govern, enlloc d’entomar les nostres propostes i obrir un espai de diàleg social, impulsa reformes que retallen les condicions de vida i de treball de la gent treballadora. Aprova plans d’ajust pressupostari, que passen les tisores en els salaris públics, posen en el congelador les pensions i contaminen la negociació col·lectiva dels sectors privats. Retalla inversions públiques renunciant a l’impuls de l’activitat econòmica i a la creació d’ocupació. Restringeix despesa social que afecta directament la provisió i la qualitat dels serveis públics que rebem la ciutadania. S’insisteix en reformar el sistema de pensions actuant només sobre la despesa i per tant actuant sobre els drets existents.

"El Carmel fins fa poc ha estat un barri abandonat"

Entrevista al president de l’AV El Carmel, Fernando González.

Què ha suposat l’arribada del metro pel veïnat d’El Carmel?

Un canvi absolut, una millora molt important per les famílies i, en particular, pels veïns i veïnes que treballen utilitzant el transport públic. Per exemple, pels joves, també ha suposat no haver d’esperar-se fins la nit, ja que el Nitbus pujava fins aquí de tant en tant. Des del punt de vista de transport públic és l’obra més important que s’ha fet al barri, seguit de la remodelació del carrer Llobregós, l’any 1999.
 
Des de quan comença la lluita veïnal per aconseguir l’arribada del metro?
Ufff, quan es funda l’AV d’El Carmel, l’any 1972, comencem a parlar del tema. Aleshores alguns enginyers de l’Ajuntament ens varen dir que estàvem bojos, que mai podria arribar-hi perquè tècnicament era impossible. Anys més tard, el 1985, varem fer un acte a la Plaça Sant Jaume amb la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) i vàrem instal·lar una parada de metro fictícia enmig de la plaça per fer més visible. Vàrem fer el mateix al barri: varem construir una parada simbòlica justament on ara hi ha el metro real, agafant totxos. No varem parar fins que el 2001 varem poder els primers plans del metro, després de molts anys de demanar-lo.

La lluita perquè el transport públic arribi al barri sempre ha estat un front molt present de l’AV. Recordo l’anècdota dels segrestos d’autobusos que fa temps em vares explicar...

Bé, això es remunta a l’època de la clandestinitat quan un grups d’entre 15 i 20 persones  de l’AV, i d’altres amics de partits polítics clandestins, vàrem muntar un autobús clarificant-li al conductor que el vehicle estava segrestat....aleshores va venir la policia... i la veritats, la “vàrem muntar”. En una altra ocasió vàrem punxar les rodes a un altre autobús per a cridar l’atenció. Amb aquesta suma de fets i de pressió hem aconseguit que la flota d’autobusos públics arribi al barri. Ara bé, tot no està aconseguit. Fins fa poc seguim lluitant perquè el 119 arribi al carrer Muhlberg.... En aquest sentit hem anat a parlar amb l’Entitat Metropolitana del Transport però no hi ha manera. Aquesta és encara una assignatura pendent.

Parlant d’assignatures pendents: quines demandes encara estan al tinter?

Avui puc dir que les estacions d’El Carmel, Horta i la Vall d’Hebrón són les més modernes de tot Barcelona  [Fernando ho assegura amb orgull]..i que ha estat durant els darrers deu anys que s’han fet coses, des de que es va esfondrar a causa de les obres del metro. Perquè abans El Carmel havia estat abandonat. Ara podem dir que és un barri més de Barcelona i no un suburbi com algú encara voldria considerar.

Ara bé, les reivindicacions pendents són vàries. Per exemple, volem que la Rambla d’El Carmel sigui soterrada, perquè els cotxes que passen són un perill pels veïns i veïnes. Volem que es faci una vertadera Rambla. Una altra reivindicació pendent seria que s’acabés la segona fase del carrer Llobregós, un projectes que hauria d’haver estat rematat el 2002. Una altra, que es faci una residència per la gent gran. Aquesta reivindicació és avalada per més de 7 mil firmes, les quals han estat adreçades a la regidora del districte, Elsa Blasco, i a la consellera de Benestar Social, Carme Capdevila. Entre vestidors m’han dit que ja tenen el solar, però m’agradaria que es fes públic als veïns i veïnes i als mitjans de comunicació.

Els barris de barraques a Barcelona: recuperant la seva memòria

Per Alonso Carnicer i Sara Grimal, directors de “Barraques. La ciutat oblidada”, i Mercè Tatjer, geògrafa i historiadora; membres de la Comissió per la memòria dels barris de barraques de Barcelona. (Fotografia de Carles Barba, Can Tunis, 1967)

La Comissió per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona ha presentat a l’Ajuntament de la ciutat una petició ciutadana perquè se senyalitzin els llocs on van estar els principals barris de barraques.

La petició va néixer de la demanda que feia Júlia Aceituno, que va viure en el barri del Somorrostro durant els anys cinquanta, una de les protagonistes del documental de TV3 “Barraques. La ciutat oblidada”. Com milers de persones que van arribar a Barcelona després de la Guerra Civil fugint de la pobresa i la persecució política, no va trobar altre habitatge que una fràgil barraca.

Després d’anys de viure en dures condicions, al Somorrostro i després en un pis ínfim en un polígon d’habitatges, ara viu en condicions dignes. Un canvi positiu, però lamenta que no hi hagi cap recordatori del barri on va haver de passar molts anys: “¿Y el Somorrostro, dónde lo han dejado? Quieran o no quieran, estuvo allí el Somorrostro. Yo creo que los que hemos vivido allí nos merecíamos por lo menos que en las placas el ayuntamiento hubiera puesto ‘Somorrostro’. Porque es como un homenaje para todos los que vivimos allí. No ya por nosotros, sino por todos.”

La petició que s’ha lliurat a l’Ajuntament demana posar el nom del Somorrostro a un tram de la platja de Barcelona i una placa en record del barri. També es demana senyalitzar l’emplaçament d’altres barris de barraques importants com els de Montjuïc, el Carmel i el Turó de la Rovira, la Perona o el Camp de la Bota. 

Seria un reconeixement públic d’una realitat que forma part de la història de la ciutat, un homenatge a les persones que vivint-hi en condicions molt difícils, van contribuir a fer gran Barcelona, i una recuperació de la memòria històrica per al coneixement de les generacions actuals i futures.