Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris racisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris racisme. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de setembre del 2011

Institucionalización del discurso anti-inmigrante: violencia en Estado Puro


Las últimas declaraciones de líderes políticos del PP y CIU, debidamente amplificadas por los medios de comunicación, son potentes llamados a la violencia anti inmigrante.  No se trata de llamamientos a apalear inmigrantes en las calles o a quemar sus “casas pateras” -o por lo menos no directamente-, sino dejar claro que desde el punto de vista institucional existe la voluntad explícita de construir una frontera que marque un “Nosotros” contra “Los Otros”.

La imagen de la llegada de los inmigrantes ya no es la medida del éxito económico de una sociedad que se creía rica y atraía como la miel a las moscas. Sino todo lo contrario. El discurso anti-inmigrante es la punta del iceberg de una política antipopular que tendrá como uno de sus referentes preferidos a esa franja de población que demuestra con su sola existencia el fracaso de un sistema económico y social; los pobres, en cualquiera de sus formas, limpiadores de vidrios en las calles, vendedores de latas, parados en la plazas, habitantes de casas sobrepobladas, beneficiarios del PIRMI, etc

La dictadura de un discurso anti-immigrante
En una sociedad occidental que se quiere verse a sí misma como justa y democrática, el discurso político - ya no sólo el electoral, es decir, el que usa lo que sea para atraer votos- ha encontrado en el inmigrante su nuevo buque insigne. El extranjero, el desconocido habitante de tierras más o menos lejanas, invade y trae consigo su dosis de barbarie, su moral desviada, su estética fea.  Ocupa las calles, las plazas, y los asientos del metro.  Es el inmigrante delincuente; el inmigrante aprovechado; inmigrante irrespetuoso; inmigrante rebelde toda una serie de imágenes que desdibujan que hablamos de personas con las que a diario se convive en todos los espacios.

 El efecto del discurso, apoyado en cifras y en el llamado “sentido común”, redunda en una deshumanización cuya escala es todavía desconocida.  En lo que transmiten las autoridades políticas en todo el Estado Español, pero principalmente en Catalunya , vemos como cada día se profundiza  un enfoque basado en la construcción de un “inmigrante” peligroso y de cuyo control y disciplinamiento depende hasta el futuro de la nación.

Este giro político deja atrás décadas de discursos que promovían sociedades abiertas respetuosas de los valores.  Y es tal el nivel de consenso existente que incluso se permite develar la hipocresía evidente que siempre existió departe de quienes promovían un modelo social multicultural. La cruda realidad le permite hoy decir sin arrugarse a un alcalde o a un miembro del gobierno, que si se tiene que elegir entre que coma en la escuela  un niño de “aquí” o un niño “inmigrante” pues que se priorice porque coma el niño “de aquí”. Violencia en estado puro. 

Una vez deshumanizado, el inmigrante pobre puede ser objeto de cualquier medida de excepción que se justifica ya no por causas determinadas, sino por el simple hecho de pertenencia al grupo señalado.  Se le puede encerrar en cárceles de dudosa legalidad como los Centros de Internamiento para Extranjeros (CIE), se le quitan beneficios sociales, se le discrimina en los espacios educativos, etc. El necesario disciplinamiento del inmigrante pobre, consensuado entre  las elites políticas y económicas fluye de forma natural entre los ciudadanos, legitimando que para este colectivo se construya una legalidad “especial”. 

Pero el objetivo de todo este giro en la político institucional no se acaba solo  en la construcción  de un  “enemigo” sobre el cual dejar caer la rabia y frustración que abunda por las calles.



dimarts, 5 de juliol del 2011

Perill! Racistes als ajuntaments

Per Jose Peñín, de SOS Racisme
El passat mes de novembre, els resultats de les eleccions autonòmiques ens va ficar la por al cos. El partit d’extrema dreta Plataforma x Catalunya (PxC) es va quedar a les portes del Parlament amb ni més ni menys que 75.000 vots.  
 
Era només un avís del què havia de passar a les eleccions municipals que acabem de celebrar: el partit xenòfob ha ampliat de manera significativa la seva presència als municipis de Catalunya, aconseguint 67 regidors en gairebé 40 municipis. Tot i que ha aconseguit 10.000 vots menys que a les autonòmiques, s’ha convertit en la sisena força política en vots. Fita que ha merescut la felicitació de Jean Marie Le Pen, la líder de l’extrema dreta a França.

Si als 65.000 de PxC li sumem els vots a altres grups com Via Democràtica, que ha aconseguit un regidor a Sant Just; Partit per Catalunya (PxCat), escissió de PxC a Cervera que ha aconseguit un regidor, i el MSR, que tot i no tenir representació ha aconseguit gairebé el 4% d’escrutini a Roses, per exemple; el resultat final de vots a l’extrema dreta és considerable. Sense perdre de vista els vots a la dreta extrema, representada per alguns líders del Partit Popular, que han fet seu el discurs més radical que ha utilitzat mai un partit institucional a Catalunya. Una estratègia racista amb la que malauradament han aconseguit els millors resultats del PP al nostre país.

Quina lectura hem de fer d’aquests resultats?
En primer lloc, és evident que l’onada de creixement de l’extrema dreta que planeja per tota Europa des de fa anys ha arribat a Catalunya. La crisi econòmica i la conseqüent crisi social han deixat el terreny abonat per les llavors de l’odi racial, com ha passat en altres moments de la història. Ara l’enemic és la persona immigrada, la musulmana, la fàcilment identificable i sobre la que es poden abocar les pors i prejudicis. I el missatge és fàcilment assumible ja que durant dècades de lleis racistes i de discurs utilitarista que tracta les persones immigrades com treballadores alienades, ens han inculcat que no són ciutadans i ciutadanes de ple dret.

En segon lloc, les tensions de convivència, la crisi de valors, la feblesa dels moviments socials o esperit de lluita de classe, i, sobretot, la política d’escassetat són el context ideal pels seus dogmes. Les respostes fàcils a problemes complexos és l’eina més eficaç d’aquestes formacions. De fet els municipis on ha obtingut més vots PxC –va presentar 109 llistes- són aquells on hi ha una elevada taxa d’atur i un alt percentatge d’immigració. Fins i tot algunes teories diuen que la situació econòmica és un factor més determinant que el perfil demogràfic per l’èxit de l’extrema dreta.

Però allà on els partits democràtics mostren un discurs més dur contra la població immigrada, els partits d’extrema dreta no han obtingut bons resultats. Potser els casos més clars són Badalona i Lleida. Si a la primera ciutat el líder del PP ha radicalitzat encara més el seu discurs antiimmigració –fins al punt d’estar imputat per instigació a l’odi racial i injúries-; a la segona, l’alcalde del PSC ha destacat durant aquests anys per la seva “mà dura” contra els forans, fins i tot va engegar el perillós i llaminer debat de la prohibició de l’ús del vel integral –o burka-. A aquests municipis PxC va obtenir un miler de vots escàs.

Però que el vot xenòfob es quedi en els partits democràtics amb discurs racista és una bona solució? De cap manera. Amb l’assimilació del discurs d’extrema dreta estaríem debilitant els partits però no la ideologia. Ans al contrari, estarem legitimant el discurs de l’odi i la discriminació i obrint les portes a que altres formacions les recuperin i les portin fins allà on un partit democràtic no pot arribar.

No podem obviar que els bons resultats aconseguits a les urnes els donarà impuls, però no els dóna la raó. Els regidors obtinguts els obre un període de 4 anys amb un altaveu els plens municipals des d’on predicar el seu odi xenòfob. Però això no vol dir que estiguin en la posició correcta sinó que han sabut aprofitar-se de la desesperació de la gent per aconseguir el seu vot a base de falsedats racistes que posen en perill l’estabilitat de la societat.

El que està clar és que entrem en un període complicat pels drets humans i els valors en general; estem en un context en el què prima el factor econòmic, i en el què sota l’amenaça de la por i la inseguretat permetem que es vulnerin i es retallin els drets i llibertats, de les persones immigrades i de tothom. Els resultats d’aquestes eleccions són un fracàs com a societat, que per una banda no ha sabut donar respostes a la complicada situació, i que per una altra està repetint els mateixos errors del passat.

La responsabilitat de les associacions, entitats i de tots els actors socials és treballar per defensar els fonaments de l’Estat del Benestar, l’Estat de Dret, el respecte pels valors i tot allò que ens fa ser una societat democràtica. Cal reforçar la base social perquè no hi hagi ni mil ni cent, cap persona que es deixi endur pel discurs de l’odi racista i xenòfob. Perquè si tu consideres al teu veí o veïna immigrada un ciutadà com tu, no et deixaràs convèncer dels postulats de l’odi. Si tu reconeixes l’enemic real, no et faran ballar assenyalant un fals botxí, que està igual de malament o pitjor que tu.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Vic: només empadronament o model de ciutadania?

Per l'equip de SOS-Racisme Catalunya
Més enllà de la legalitat de la proposta del consistori de Vic, així com que s’aprovés o es fes marxa enrere, com finalment ha estat el cas, el més preocupant de tot que ha succeït per SOS Racisme-Catalunya, com entitat de defensa de drets humans des de l’antiracisme, és la reacció popular, la de partits polítics i d’administracions i el panorama que es planteja en qüestió de defensa dels drets humans i construcció d’una societat cohesionada.

Considerem una gran irresponsabilitat política l’ús d’estratègies xenòfobes per tal d’aconseguir rèdit electoral, tal i com considerem que ha fet l’alcalde de Vic. A canvi d’uns quants vots ha fomentat el racisme social i l’estigmatització de la població immigrada amb la conseqüent fractura social.

A partir de la valoració sobre el registre dels ciutadans s’ha obert el camí a tòpics, a la criminalització de la població immigrada i s’ha reforçat el discurs xenòfob que ha començat a calar entre la població, especialment vulnerable a aquests discursos en època de crisi econòmica i social.

Correm el perill que el mateix discurs s’estengui entre la resta de partits polítics justament en un moment crític  com és el inici de la campanya electoral. Fa molts anys que denunciem l’ús de les persones immigrades per aconseguir vots, i tot i que el Pacte Nacional per a la Immigració ho limita, de moment el Partit Popular a Catalunya ja ha anunciat la seva estratègia electoral amb la inclusió d’aquest com a element fonamental. I tot i que esperem que no sigui així, l’experiència ens diu que s’hi sumaran els mateixos partits que avui els titllen d’ “oportunistes”.

Amb això no volem dir que no es pugui parlar d’immigració, sinó que es faci amb rigor i des de la transparència i l’ètica. És un deure de la classe política però també una responsabilitat de la societat civil. Tots i totes podem i tenim el deure de treballar per la cohesió en el nostre comportament del dia a dia, com a pare o mare, veí o veïna, company o companya de feina… I reclamant responsabilitat als representants polítics que hem escollit, el que vindria a ser, en definitiva, fer valer l’aparell democràtic. Hem de defensar la igualtat de drets i d’oportunitats per damunt de tot, com la via única possible per aconseguir una societat justa i per solucionar els problemes actuals.