Per Joan Martínez, president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)
Aquest any que tanquem ha estat extremadament dur pels barris: les condicions de vida del veïnat s’estan degradant a una velocitat històrica. Ja parlem que la pobresa a Catalunya afecta a una de cada 5 persones, de les quals, més de 600.000 estan desocupades i una tercera part, ja no cobra cap mena de subsidi: ni l’atur ni la renda d’inserció mínima.
La situació quotidiana d’escanyament econòmic s’ha plasmat de moltes maneres, entre d’altres, amb la crua realitat de les 40 famílies que cada dia han estat desnonades a Catalunya perquè no podien pagar l’hipoteca o el lloguer, malgrat existir un parc de 3.200 pisos protegits buits.
Paral·lelament a aquest empobriment alarmant del veïnat, els governs autònomic i central, ara en mans de partits de dretes, s’aferren a aplicar receptes polítiques liberals que ajuden a dinamitar l’Estat del Benestar, i la cohesió social als barris, municipis i ciutats.
I d’exemples d’aquesta brúixola política n’hi ha a cascades: deixem un any en què s’ha dinamitat la xarxa de la sanitat pública. La nova conselleria de Salut, sota la batuta de Boi Ruiz, ha tancat els serveis d’urgències en horari nocturn o de cap de setmana a 67 centres d’atenció primària, al mateix temps que aturava l’activitat quirúrgica de tarda a molts centres hospitalaris, multiplicant-se les llistes d’espera.
La trencadissa dels serveis públics de qualitat també ha arribat especialment a l’ensenyament: el curs escolar de primària i secundària va arrencar amb 21.000 alumnes més, malgrat comptar amb la mateixa plantilla docent. Al mateix temps, a molts barris l’administració local ha paralitzat la construcció de noves escoles bressol, argumentant que les necessitats serien absorbides per centres concertats o privats.
Aquest any que tanquem ha estat extremadament dur pels barris: les condicions de vida del veïnat s’estan degradant a una velocitat històrica. Ja parlem que la pobresa a Catalunya afecta a una de cada 5 persones, de les quals, més de 600.000 estan desocupades i una tercera part, ja no cobra cap mena de subsidi: ni l’atur ni la renda d’inserció mínima.
La situació quotidiana d’escanyament econòmic s’ha plasmat de moltes maneres, entre d’altres, amb la crua realitat de les 40 famílies que cada dia han estat desnonades a Catalunya perquè no podien pagar l’hipoteca o el lloguer, malgrat existir un parc de 3.200 pisos protegits buits.
Paral·lelament a aquest empobriment alarmant del veïnat, els governs autònomic i central, ara en mans de partits de dretes, s’aferren a aplicar receptes polítiques liberals que ajuden a dinamitar l’Estat del Benestar, i la cohesió social als barris, municipis i ciutats.
I d’exemples d’aquesta brúixola política n’hi ha a cascades: deixem un any en què s’ha dinamitat la xarxa de la sanitat pública. La nova conselleria de Salut, sota la batuta de Boi Ruiz, ha tancat els serveis d’urgències en horari nocturn o de cap de setmana a 67 centres d’atenció primària, al mateix temps que aturava l’activitat quirúrgica de tarda a molts centres hospitalaris, multiplicant-se les llistes d’espera.
La trencadissa dels serveis públics de qualitat també ha arribat especialment a l’ensenyament: el curs escolar de primària i secundària va arrencar amb 21.000 alumnes més, malgrat comptar amb la mateixa plantilla docent. Al mateix temps, a molts barris l’administració local ha paralitzat la construcció de noves escoles bressol, argumentant que les necessitats serien absorbides per centres concertats o privats.