El 2012: un any per a filar complicitats als barris

Per Joan Martínez, president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)

Aquest any que tanquem ha estat extremadament dur pels barris: les condicions de vida del veïnat s’estan degradant a una velocitat històrica. Ja parlem que la pobresa a Catalunya afecta a una de cada 5 persones, de les quals, més de 600.000 estan desocupades i una tercera part, ja no cobra cap mena de subsidi: ni l’atur ni la renda d’inserció mínima.

La situació quotidiana d’escanyament econòmic s’ha plasmat de moltes maneres, entre d’altres, amb la crua realitat de les 40 famílies que cada dia han estat desnonades a Catalunya perquè no podien pagar l’hipoteca o el lloguer,  malgrat existir un parc de 3.200 pisos protegits buits. 

Paral·lelament a aquest empobriment alarmant del veïnat, els governs autònomic i central, ara en mans de partits de dretes, s’aferren a aplicar receptes polítiques liberals que ajuden a dinamitar l’Estat del Benestar, i la cohesió social als barris, municipis i ciutats.

I d’exemples d’aquesta brúixola política n’hi ha a cascades: deixem un any en què s’ha dinamitat la xarxa de la sanitat pública. La nova conselleria de Salut, sota la batuta de Boi Ruiz, ha tancat els serveis d’urgències en horari nocturn o de cap de setmana a 67 centres d’atenció primària, al mateix temps que aturava l’activitat quirúrgica de tarda a molts centres hospitalaris, multiplicant-se les llistes d’espera.

La trencadissa dels serveis públics de qualitat també ha arribat especialment a l’ensenyament: el curs escolar de primària i secundària va arrencar amb 21.000 alumnes més, malgrat comptar amb la mateixa plantilla docent. Al mateix temps, a molts barris l’administració local ha paralitzat la construcció de noves escoles bressol, argumentant que les necessitats serien absorbides per centres concertats o privats.

La reforma del PIRMI: el veïnat a preu de mercat

Per Clara Camps Calvet, investigadora del Grup Interuniversitari Copolis“Benestar, comunitat i control social”. Professora associada de sociologia de la Universitat de Barcelona

Just després de les eleccions generals, Artur Mas ha anunciat un seguit de noves retallades d’“estricta necessitat” si volem superar la crisi econòmica, apel·lant a “què hem estirat més el braç que la màniga” i que és necessari el nostre esforç i sacrifci. Amb un altre format, aquest era el substrat ideològic que hi havia darrera de la “reforma” de la Renda Mínima d’Inserció, el PIRMI. Els objectius que s’hi amagaven eren: reforçar un discurs ideològic liberal i disminuir la despesa en assistència social, que no feia més que créixer a causa de la crisi. Els consellers del Departament de Treball i de Benestar i Família ens van explicar que els perceptors feien pagaments de Canal+ i Gol TV, que mentien sobre el lloc on vivien, que marxaven als seus països durant el mes d’agost, que treballaven en negre... Un seguit de situacions suposades -i per res quantificades- que etiquetaven d’irresponsables i acusaven de fer ús de la picaresca els més pobres de la nostra societat.

El cas del PIRMI era perfecte per connectar amb el “sentit comú” d’una gran part de la població: ¿com es pot rebre un subsidi social i permetre’s luxes quan jo em faig un tip de treballar? Es tractava de convertir allò que haurien de ser drets i llibertats per la ciutadania en infraccions comeses pels més pobres. Una estratègia criminalitzadora de la pobresa que amagava que són precisament els buits en la protecció social universalitzada –perforats encara més per les retallades– els que expliquen la realitat de les persones que, durant aquests últims anys, s’han vist obligades a cobrar la PIRMI. 

A tall d’exemple: la falta d’una política en clau de gènere explica el gran nombre de mares soles que cobren la renda mínima; la falta d’una bona atenció en el camp de la salut mental hi explica l’elevada presència de persones amb aquest tipus de problemes, i la falta de polítiques de foment d’inserció laboral pels majors de 55 anys explica que aquest en sigui un important grup perceptor. Les seves reals estratègies de supervivència: revisar els contenidors en busca de menjar o llogar una part del seu pis, que no té més de 30 metres quadrats.

El decret 384/2011, que a corre-cuita aprovava el govern de CIU el dia de 30 d’agost, determinava que les persones que estan fora del mercat del treball, però que “no acrediten una dificultat social o d’inserció laboral afegida”, no tindrien dret a la percepció. D’aquesta manera, el govern català, justificant que és una qüestió d’estat, es desresponsabilitza de més del 60% de parats que, d’octubre a març del 2012, s’han quedat i es quedaran sense subisidi d’atur. 

És així com CiU inicia la imposició d’un nou model d’assistència social, que, paral·lelament a la reducció de les polítiques socials universals, és més residual, al dirigir-se a grups socials molt concrets. Un model que es justifica per la importància de fomentar la cultura de l’esforç i del treball, però que en realitat, sotmet -els que tenen dret a cobrar la renta mínima, i els que no tenen feina, però hi tenen restringit l’accés- a la precarietat i als preus que marqui el mercat.

Ja n'hi ha prou! No oblidem les nostres veïnes!

M. Carme Carrió Salabarnada, membre de la Junta de la CONFAVC i de l'AV de Les Escodines de Manresa.

Un any més arribem al dia 25 de novembre indignades per la mort continuada de dones a arreu del  país, un any més hem de celebrar “el dia internacional contra la violència masclista”, i un any més continuarem fent els rituals d’encesa d’espelmes, minuts de silenci, i manifestos contra els assassinats de dones de totes les condicions, edats i classes socials......

Per això el nostre crit es d’una total indignació davant dels maltractaments de persones sense que canviïn les estructures dominadores vers aquesta situació, ja siguin per part dels estats totalitaris que practiquen la lapidació de les dones entre altres barbaritats, o bé d’estats democràtics que no estan fent tot el que cal perquè això no passi amb tanta freqüència, i puguin anar desapareixent tots aquests comportaments tan destructius.

Són moltes les coses que falten per canviar per tal de reduir el nombre de morts anuals de dones. En primer lloc, la mirada dels jutges quan en les seves sentències no són prou contundents en apartar els maltractadors de les seves víctimes amb garanties sòlides de protecció a les dones. 

En segon lloc en l’àmbit familiar quan algunes  famílies no ajuden prou a les dones a trencar la presó en la qual estan sotmeses en el dia a dia de la seva vida.  En tercer lloc,  els mitjans de comunicació audiovisuals quan en els seus programes, per tal de pujar les audiències, no cuiden gens bé els continguts que s’hi donen. Per últim en el marc de la publicitat, que tant en els mitjans escrits com els audiovisuals (TV; premsa i ràdio), és promou la imatge de la dona només en clau consumista, sotmesa i dependent d’agradar al col·lectiu masculí. Els anuncis de prostitució als diaris en són un clar i vergonyós exemple d’aquesta altre violència masclista silenciada fins ara.

Hi ha també una altra denúncia que volem fer des del moviment veïnal. En el conjunt de dones assassinades hi trobem, de manera lamentable, “dones nouvingudes”  i en la nostra societat s’hi senten comentaris de “no són de  les nostres”. Comentari pervers que no podem acceptar de cap manera. Davant d’aquestes veus, nosaltres les dones, hem de dir, “Escolteu: quan maten una dona, ens afecta a totes nosaltres. És com si ens matessin a nosaltres mateixes, almenys així es com ho sentim”.

Ens agradaria que ja no haguéssim de redactar més escrits com aquests de cara el futur. Que no tinguéssim de fer cap encesa d’espelmes a cap plaça de cap ciutat,  que no calgués fer més minuts de silenci per cap víctima sigui del país que sigui, i ens agradaria que l’educació i les lleis fomentessin el respecte, l’estima, i la dignitat  de tots els éssers humans.

Il·lustració d'una exposició de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona.

La cura de les persones, la última

Article de Joan Martínez, president de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC). Publicat al setmanari Directa.

Darrera de les retallades socials imposades pels Governs central, autonòmic i alguns municipals, hi ha la brúixola d’un model de societat que cada vegada més apunta a altres paràmetres i s’allunya de la centralitat que hauria de tenir la cura de les persones, tant reivindicada pel moviment feminista i per les vocalies de dones de les entitats veïnals. M’explico en exemples concrets que fan esborronar.

 

El tancament de gairebé una cinquantena d’urgències nocturnes als centres d’assistència primària (CAP) de Catalunya i plantes hospitalàries a múltiples hospitals, pot arribar a destruir 5.000 llocs de treball de l’àmbit sanitari, segons fonts sindicals. És a dir, es reduirà – i ja s’està fent-la plantilla de metges, professionals de la infermeria i d’altres professions vinculades a la salut de les persones, que en principi tenen el noble objectiu d’evitar la malaltia o que aquesta es visqui de la millor manera possible.

Les subvencions a les persones amb dependència han caigut un 41% al conjunt del país. Partides que també proporcionaven serveis de cura de proximitat i creaven una xarxa de professions i llocs de treball- assistència social, cuidadors i cuidadores, etc.- vinculats novament a construir una vida més digne als veïns i les veïnes dependents i als seus familiars.

Fa poc el govern municipal de Barcelona, liderat pel mateix color polític que el Govern de la Generalitat, va anunciar que no construirà ni una escola bressol pública més fins l’any que ve, deixant clar que la llar d’infants prevista al Front Marítim de Sant Martí no es farà, i que les dues de Gràcia i la de Sant Andreu hauran d’esperar l’any que ve. Novament, aquest servei de cures i primers ensenyaments als veïns i veïnes més joves i que eren molt necessari per les famílies treballadores, quedaran disminuïts, així com les persones professionals que hi havien de treballar.

Si ens centren en la gestió municipal d’aquesta ciutat, s’ha quantificat que més d’una vintena d’equipaments de salut, educació i benestar social que la Generalitat havia adoptat el compromís de construir al territori barceloní han “quedat fora de pressupost” del 2011, entre elles l’ampliació de l’Hospital del Mar, la prorrogació de l’IES Angeleta Ferrer, el col·legi Can Pabra o la residència Tres Pins. Equipaments que també haguessin proporcionat llocs de treball també destinats al benestar de les persones, i teòricament, amb unes condicions laborals dignes.

Amb aquesta cascada d’exemples vull dir que quan el moviment veïnal està ocupant els CAP’s a Tarragona, al Vallès, a les comarques del Baix Llobregat, del Maresme i del Bages, o està sortint al carrer amb altres agents socials per a clamar “Prou a les retallades socials!", no només estem denunciant la mutilació als barris d’uns serveis bàsics que creiem essencials i pels quals hem lluitat durant l’existència del nostre moviment social. També estem denunciant uns canvis de valors socials des de les administracions públiques, que apunten que ser mestre, metgessa, cuidadora, treballadora social o professional d’una escola bressol no té futur. 

En definitiva, estan fent creure a les generacions més joves que la cura de les persones en sentit ampli, - i que ja estava relegada socialment i econòmicament- no és important en una societat que mima els mercats i el capital i no a l’ésser humà. És a dir, als veïns i a les veïnes. (article pdf)

Institucionalización del discurso anti-inmigrante: violencia en Estado Puro

Per Cristian Cepeda, técnico de Immigración Fundación CONFAVC

Las últimas declaraciones de líderes políticos del PP y CIU, debidamente amplificadas por los medios de comunicación, son potentes llamados a la violencia anti inmigrante.  No se trata de llamamientos a apalear inmigrantes en las calles o a quemar sus “casas pateras” -o por lo menos no directamente-, sino dejar claro que desde el punto de vista institucional existe la voluntad explícita de construir una frontera que marque un “Nosotros” contra “Los Otros”.

La imagen de la llegada de los inmigrantes ya no es la medida del éxito económico de una sociedad que se creía rica y atraía como la miel a las moscas. Sino todo lo contrario. El discurso anti-inmigrante es la punta del iceberg de una política antipopular que tendrá como uno de sus referentes preferidos a esa franja de población que demuestra con su sola existencia el fracaso de un sistema económico y social; los pobres, en cualquiera de sus formas, limpiadores de vidrios en las calles, vendedores de latas, parados en la plazas, habitantes de casas sobrepobladas, beneficiarios del PIRMI, etc

La dictadura de un discurso anti-immigrante

En una sociedad occidental que se quiere verse a sí misma como justa y democrática, el discurso político - ya no sólo el electoral, es decir, el que usa lo que sea para atraer votos- ha encontrado en el inmigrante su nuevo buque insigne. El extranjero, el desconocido habitante de tierras más o menos lejanas, invade y trae consigo su dosis de barbarie, su moral desviada, su estética fea.  Ocupa las calles, las plazas, y los asientos del metro.  Es el inmigrante delincuente; el inmigrante aprovechado; inmigrante irrespetuoso; inmigrante rebelde toda una serie de imágenes que desdibujan que hablamos de personas con las que a diario se convive en todos los espacios.

 El efecto del discurso, apoyado en cifras y en el llamado “sentido común”, redunda en una deshumanización cuya escala es todavía desconocida.  En lo que transmiten las autoridades políticas en todo el Estado Español, pero principalmente en Catalunya , vemos como cada día se profundiza  un enfoque basado en la construcción de un “inmigrante” peligroso y de cuyo control y disciplinamiento depende hasta el futuro de la nación.

Este giro político deja atrás décadas de discursos que promovían sociedades abiertas respetuosas de los valores.  Y es tal el nivel de consenso existente que incluso se permite develar la hipocresía evidente que siempre existió departe de quienes promovían un modelo social multicultural. La cruda realidad le permite hoy decir sin arrugarse a un alcalde o a un miembro del gobierno, que si se tiene que elegir entre que coma en la escuela  un niño de “aquí” o un niño “inmigrante” pues que se priorice porque coma el niño “de aquí”. Violencia en estado puro. 

Una vez deshumanizado, el inmigrante pobre puede ser objeto de cualquier medida de excepción que se justifica ya no por causas determinadas, sino por el simple hecho de pertenencia al grupo señalado.  Se le puede encerrar en cárceles de dudosa legalidad como los Centros de Internamiento para Extranjeros (CIE), se le quitan beneficios sociales, se le discrimina en los espacios educativos, etc. El necesario disciplinamiento del inmigrante pobre, consensuado entre  las elites políticas y económicas fluye de forma natural entre los ciudadanos, legitimando que para este colectivo se construya una legalidad “especial”. 

Pero el objetivo de todo este giro en la político institucional no se acaba solo  en la construcción  de un  “enemigo” sobre el cual dejar caer la rabia y frustración que abunda por las calles.

No todo es mercancía

Per Antonio Fortes Gutiérrez, representante vecinal de la Junta de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) i la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB).

La ciudadanía no es responsable de esta crisis. Por lo tanto, tampoco tendría que pagarla, sobre todo cuando está provocada por los mismos que ahora quieren beneficiarse de ella y a todo le dan un precio en lugar de un valor. Y es que indiscutiblemente, todo no es mercancía.

Por esa razón creo que es un gran error, por parte de la izquierda parlamentaria, aceptar la discusión de la Ley Ómnibus en tres bloque, en lugar de hurgar en  sus contenidos.

La Ley Ómnibus pretende modificar cien leyes anteriores que afectan a materias tan importantes como urbanismo, el derecho a la vivienda, así como la protección al medioambiente. Abre la puerta a la especulación urbanística y a la privatización de servicios esenciales, entre otros aspectos. Hace pedazos el Estado del Bienestar.

Los partidos de izquierdas deben ser coherentes con sus palabras y sus acciones. No pueden decir que entienden el malestar de la sociedad y hacer lo contrario.  Como hemos visto, si hacen oídos sordos, entonces es cuando las plazas se llenan de  descontento y sueños y los Parlamentos se quedan huérfanos.

Perill! Racistes als ajuntaments

Per Jose Peñín, de SOS Racisme

El passat mes de novembre, els resultats de les eleccions autonòmiques ens va ficar la por al cos. El partit d’extrema dreta Plataforma x Catalunya (PxC) es va quedar a les portes del Parlament amb ni més ni menys que 75.000 vots.  

 

Era només un avís del què havia de passar a les eleccions municipals que acabem de celebrar: el partit xenòfob ha ampliat de manera significativa la seva presència als municipis de Catalunya, aconseguint 67 regidors en gairebé 40 municipis. Tot i que ha aconseguit 10.000 vots menys que a les autonòmiques, s’ha convertit en la sisena força política en vots. Fita que ha merescut la felicitació de Jean Marie Le Pen, la líder de l’extrema dreta a França.

Si als 65.000 de PxC li sumem els vots a altres grups com Via Democràtica, que ha aconseguit un regidor a Sant Just; Partit per Catalunya (PxCat), escissió de PxC a Cervera que ha aconseguit un regidor, i el MSR, que tot i no tenir representació ha aconseguit gairebé el 4% d’escrutini a Roses, per exemple; el resultat final de vots a l’extrema dreta és considerable. Sense perdre de vista els vots a la dreta extrema, representada per alguns líders del Partit Popular, que han fet seu el discurs més radical que ha utilitzat mai un partit institucional a Catalunya. Una estratègia racista amb la que malauradament han aconseguit els millors resultats del PP al nostre país.

Quina lectura hem de fer d’aquests resultats?

En primer lloc, és evident que l’onada de creixement de l’extrema dreta que planeja per tota Europa des de fa anys ha arribat a Catalunya. La crisi econòmica i la conseqüent crisi social han deixat el terreny abonat per les llavors de l’odi racial, com ha passat en altres moments de la història. Ara l’enemic és la persona immigrada, la musulmana, la fàcilment identificable i sobre la que es poden abocar les pors i prejudicis. I el missatge és fàcilment assumible ja que durant dècades de lleis racistes i de discurs utilitarista que tracta les persones immigrades com treballadores alienades, ens han inculcat que no són ciutadans i ciutadanes de ple dret.

En segon lloc, les tensions de convivència, la crisi de valors, la feblesa dels moviments socials o esperit de lluita de classe, i, sobretot, la política d’escassetat són el context ideal pels seus dogmes. Les respostes fàcils a problemes complexos és l’eina més eficaç d’aquestes formacions. De fet els municipis on ha obtingut més vots PxC –va presentar 109 llistes- són aquells on hi ha una elevada taxa d’atur i un alt percentatge d’immigració. Fins i tot algunes teories diuen que la situació econòmica és un factor més determinant que el perfil demogràfic per l’èxit de l’extrema dreta.

Però allà on els partits democràtics mostren un discurs més dur contra la població immigrada, els partits d’extrema dreta no han obtingut bons resultats. Potser els casos més clars són Badalona i Lleida. Si a la primera ciutat el líder del PP ha radicalitzat encara més el seu discurs antiimmigració –fins al punt d’estar imputat per instigació a l’odi racial i injúries-; a la segona, l’alcalde del PSC ha destacat durant aquests anys per la seva “mà dura” contra els forans, fins i tot va engegar el perillós i llaminer debat de la prohibició de l’ús del vel integral –o burka-. A aquests municipis PxC va obtenir un miler de vots escàs.

Però que el vot xenòfob es quedi en els partits democràtics amb discurs racista és una bona solució? De cap manera. Amb l’assimilació del discurs d’extrema dreta estaríem debilitant els partits però no la ideologia. Ans al contrari, estarem legitimant el discurs de l’odi i la discriminació i obrint les portes a que altres formacions les recuperin i les portin fins allà on un partit democràtic no pot arribar.

No podem obviar que els bons resultats aconseguits a les urnes els donarà impuls, però no els dóna la raó. Els regidors obtinguts els obre un període de 4 anys amb un altaveu els plens municipals des d’on predicar el seu odi xenòfob. Però això no vol dir que estiguin en la posició correcta sinó que han sabut aprofitar-se de la desesperació de la gent per aconseguir el seu vot a base de falsedats racistes que posen en perill l’estabilitat de la societat.

El que està clar és que entrem en un període complicat pels drets humans i els valors en general; estem en un context en el què prima el factor econòmic, i en el què sota l’amenaça de la por i la inseguretat permetem que es vulnerin i es retallin els drets i llibertats, de les persones immigrades i de tothom. Els resultats d’aquestes eleccions són un fracàs com a societat, que per una banda no ha sabut donar respostes a la complicada situació, i que per una altra està repetint els mateixos errors del passat.

La responsabilitat de les associacions, entitats i de tots els actors socials és treballar per defensar els fonaments de l’Estat del Benestar, l’Estat de Dret, el respecte pels valors i tot allò que ens fa ser una societat democràtica. Cal reforçar la base social perquè no hi hagi ni mil ni cent, cap persona que es deixi endur pel discurs de l’odi racista i xenòfob. Perquè si tu consideres al teu veí o veïna immigrada un ciutadà com tu, no et deixaràs convèncer dels postulats de l’odi. Si tu reconeixes l’enemic real, no et faran ballar assenyalant un fals botxí, que està igual de malament o pitjor que tu.